‘Amb els peus enlaire’, d’Agustín Fernández Paz

Amb els peus enlaire, d’Agustín Fernández Paz, és un bon exemple d’una mena de literatura no especialment freqüent: la que es dirigeix als nanos plantejant-los un món d’adults amb problemes marcadament propis, però alhora exportables al món infantil. No tant com a literatura d’iniciació, potser, sinó més aviat com a analogia amb capacitat de fer créixer. Lògicament, no és la variant amb més ganxo, però pot valdre la pena, quan en efecte aconsegueix estirar el lector fora del seu món previsible. En aquest cas, la contenció de l’autor i la introducció de l’element fantàstic són prou eficaces, entenc. La solitud del protagonista, tancat en una vida grisa, la descoberta de la capacitat de volar, els remeis més o menys casolans i la trobada final amb el grup es conten de forma clara i suggeridora. Els quadrets a color de Miguelanxo Prado permeten, com el protagonista, veure el món des de noves perspectives.

• Agustín Fernández Paz, Amb els peus enlaire. Traducció de Cos pés no aire per Pau Joan Hernàndez. Il·lustracions de Miguelanxo Prado. Barcanova, Barcelona, 2001. 84-489-0958-5. A partir d’uns 10 anys.

‘La balada del funicular miner’, de Pau Joan Hernàndez

Pau Joan Hernàndez és un autor força ressenyat en aquest blog. Entenc que fa novel·les construïdes amb eficàcia que sovint inclouen un bon treball de documentació i una ambientació prou aventurera. La balada del funicular miner —el premi Gran Angular de 2013— compleix, si més no, les tres característiques. Hi ha també misteri, una vindicació del paper actiu de la dona, amor juvenil, gust pel fantàstic i per la música, sospites de bruixeria… molts ingredients que poden fer de ganxo eficaç.

Som als Pirineus, en un poble que concentra els serveis educatius de la vall i, com passa a les zones de força neu, inclou un internat. Hi ha diverses línies de trama destinades a creuar-se: a les principals, una fera fuig del camió que la transporta il·legalment i una nova mestra fuig de la seva vida passada, com una mare n’ha fugit abans. Però no hi ha fugida possible: «el passat és com l’aigua, que sempre torna al lloc per on corria; és com les cicatrius, que no s’esborren mai».

El tomb decisiu depèn d’una anagnòrisi: el recurs literari del reconeixement, de molta trajectòria a la tragèdia grega (pensem en Èdip), a la comèdia (L’avar) i, als nostres dies, les telenovel·les de segona. Com són tres gèneres que, segons crec, posen en un pla molt secundari la versemblança, personalment el recurs m’ha distanciat força de la conclusió, com si, a la meva lectura, els personatges perdessin vida pròpia. Ara bé, potser és un prejudici personal.

• Pau Joan Hernàndez, La balada del funicular miner. Cruïlla, Barcelona, 2013. 978-84-661-3369-2.

‘Projecte Ictivela’, de Pau Joan Hernàndez, i presentació a Bigues i Riells (25-G)

Projecte Ictivela és una novel·la de ficció científica a l’estil de Jules Verne, autor al qual es ret un homenatge explícit, integrant al text referències al De la Terra a la Lluna. Va veure la llum el 1992 i vint anys després es reedita revisada i actualitzada en alguns detalls (la difusió del projecte, p. ex., es farà ja a internet, mitjançant un blog). Ens narra un viatge d’aparença increible, d’un submarí mogut per veles i plaques solar, que anirà de Vilanova i la Geltrú a Finlàndia. Però la paraula «projecte» és clau: en bona part, el llibre se centra en la fase prèvia al viatge, amb les seves discusions i enfrontaments teòrics i personals, i també els arrancs d’entusiasme.
«Quan en Francesc es va aixecar i va anar cap a la taula [per explicar el projecte], un nom va acudir a la memòria d’en Borja: Impey Barbicane. De la mateixa manera que el protagonista de De la Terra a la Lluna, en Francesc estava a punt de fer a la seva associació una proposta que fregava el fantàstic; de la mateixa manera que el personatge de Verne, comptava a entusiasmar el seu auditori; com ell, potser no esperava trobar cap antagonista». Els personatges són joves i també coneixerem els seus dubtes emocionals (que no trobàvem a Verne).
Les descripcions tècniques, és clar, formen part de l’atractiu de la novel·la i del seu joc de creació de versemblança: «el submarí fa vint-i-set metres d’eslora, dos de mànega i tres de puntal. Desplaça en superfície cent trenta-dues tones, i cent quaranta-tres en immersió. El casc està construït en fibra de vidre i reforçat per dotze quadernes d’acer, recobertes de fibra de vidre, les quals fan alhora de mampara. La línia de flotació és alta…».
Entenc que no és un text tan madur com els darrers d’Hernàndez, com es veu per exemple en la troballa de personatges ad hoc, que surten del no res per a cobrir tots els forats: «Heliogarraf no havia treballat mai amb motors, i cap dels seus tècnics no estava capacitat per fer-se responsable d’allò que seria el cor mateix del submarí», ens diuen. Però el problema se solventa allà mateix: «Ara bé, en Cam no només coneixia molts mecànics i molta gent entesa en diversos camps de la mecànica, sinó que…».
Ara bé, això és un fet molt menor en comparació amb la força del tema principal: l’esforç en la vinculació de somni i pragmatisme, més, en un tema encara més actual que mai, com és el de l’energia. El periodista Favi Arca és un altre antagonista clau: «Heliogarraf havia sucumbit a l’idealisme i es disposava a emprendre una croada reivindicativa de l’ús pacífic i net dels oceans, amb el sol i el vent com a aliats del navegant … abandonava el materialisme pragmàtic de l’activitat empresarial per subvencionar somnis tan poètics com poc pràctics». L’aventura, és clar, té final feliç, tant tècnicament com emocional.

• Pau Joan HERNÀNDEZ, Projecte Ictivela. Edicions del Roure de Can Roca, 2011. Fotografies de Josep-Francesc Delgado.

(Pitgeu per a ampliar)

El presoner del Casal del Diable, de Pau Joan Hernàndez

El presoner del Casal del Diable, de Pau Joan Hernàndez (Cruïlla), és una novel·la que mescla amb encert les tradicions del folklore, la por, l’aventura, l’humor i un punt de realisme familiar.

El protagonista és un nen de Bigues i Riells que, per mitjà de l’escola, farà un intercanvi amb un altre nen d’una família gallega. L’Anxo li explicarà tot de coses misterioses: viu a un casal on hi ha el fantasma d’un temible bandoler, fades, un «ermità domèstic», un tren en miniatura, un cementiri, un tresor… Es veurà que tot això és cert, però no tot és com sona; o si voleu, i dit des de l’altra banda, no tot és misteri ultrahumà, però tampoc és tot científicament explicable.

El cas és que quan el noi arriba al Casal, ningú no el surt a rebre: haurà de travessar un bosc mentre es combrega una tempesta i el seguirà un rar gos negre (si és que en realitat és un gos, i no un ésser més temible!). Quan per fi arriba a la porta, una senyora que no sembla de la casa el durà fins la torre més alta… i l’hi tancarà!

La història no és de terror pur, tanmateix, perquè ve matisada primer per la situació familiar del nen, que no s’acaba de trobar bé a casa seva, i això s’ha descrit amb humor; també la matisen alguns cops d’humor posterior i altres de desvetllament de fenòmens paranormals que eren només aparences (però no tots ho seran). Així, es converteix ans que res en una novel·la d’aventures, de bon ritme, que per camins secrets ens durà a l’alliberament dels presoners (inclós el fantasma) i la resolució del conflicte familiar.

Les il·lustracions d’en Gerard Miquel (bloc | APIV | omnívoro estudio), de línia molt clara i economia de mitjans, incideixen sobre tot en el tractament humorístic.

• Pau Joan Hernàndez, El presoner del Casal del Diable. Il·lustracions de Gerard Miquel. Cruïlla (El vaixell de vapor-taronja, 123), 2002. ISBN: 84-661-0365-1.
• La primera imatge és presa d’aquest enllaç.

Porta falsa, de Pau Joan Hernàndez

Porta falsa, de Pau Joan Hernàndez, recorre un camí propi entre la por i la poesia, entre la fantasia i el realisme, que és alhora un cant a tenir la ment oberta al real màgic.

I què és, la realitat? La realitat quotidiana és només un muntatge que ens hem organitzat per viure còmodes. És una cambra tancada, fora de la qual volem pensar que no existeix res, que tot és imaginari. Tanmateix, la cambra és plena de portes falses, i només, Arnau, n’hem oberta una.

Amb un to de base essencialment realista, la novel·la crea un crescendo d’inquietud i estranyesa que fa que, un cop establerta tota la informació al nostre cap, una frase ben simple i d’aparença anodina —com «Un xiscle a la grada» en el marc d’un partit de futbol— sigui suficient per posar-nos la pell de gallina i saber que ocorrerà quelcom d’insòlit. A partir d’aquí, el ritme ràpid (i l’alternància d’enfocs, sobre tot entre en Pere i l’Arnau), una certa estructura de triangle amorós i la dosificació curosa de la informació fa que no volguem deixar la novel·la de les mans.

• Porta falsa, Empúries (L’Odissea, 24), 1987. Cito per l’onzena edició, de 1997, ISBN 13: 978-84-7596-129-3.

SOS a sis mil metres, de Pau Joan Hernàndez

SOS a sis mil metres, de Pau Joan Hernàndez (La Galera-Columna), és una excel·lent novel·la d’aventures heroiques d’ambientació contemporània, que atrapa el lector des de bon començament en el drama d’uns muntanyencs que han d’emprendre una apressada i complicadíssima ascensió de rescat a la (fictícia, però versemblant) Escalera de los Dioses, dels Andes, en la cimera de la qual ha caigut un avió experimental; al drama s’hi afegeix un petit misteri en torn del caràcter real de l’avió.

La novel·la es caracteritza per l’encert en la gradació de l’acció, el que fa que sigui emocionant (i a voltes, emotiva) fins al final. El lèxic de muntanya, així com algunes circumstàncies, són explicats sovint amb detall, de forma que el text és especialitzat però no requereix d’un lector expert. D’altra banda, entenc que és una novel·la força versemblant i d’un realisme encertat, que dóna cabuda a personatges femenins (creïbles, no voluntaristes, com s’esdevé sovint en la novel·la heroica de protagonista femení) i fins a cert punt a la diversitat dels parlars catalans, especialment clara amb la presència d’en Rai, un escalador menorquí. Un altre punt a favor és la diversitat de punts de vista, ben quadrada amb el desenvolupament de l’acció.

Havent dinat van continuar pujant. Amunt, amunt… Quan els braços semblen haver esdevingut plom, quan sembla que les cames no podran continuar aguantant el cos en forçades postures, quan el vent fueteja i glaça la suor sobre la pell, quan per sota tan sols hi ha el buit i per damunt del cap només boira i núvols, i sembla que un hom ha arribat a l’extrem del que el cos pot donar, és quan es veu la força de l’esperit, de la voluntat… Tots dos ja estaven prop del límit de la seva resistència, tots dos desitjaven aturar-se, però tots dos continuaven endavant. Un orgull absurd? Un capficament en la lluita? Un desig, senzill i salvatge, d’arribar al seu destí? Potser tot plegat els impulsava cap amunt.
Nevava. Els flocs anaven caient sobre el cos fatigat de la Rosa Mari, mentre guanyava metre a metre. La boira havia començat a davallar damunt seu, amenaçant de deixar-la sense la vital visibilitat. Deu metres per sota seu, en Raimon lluitava sordament contra el vent i el fred per mantenir tot el rendiment dels seus músculs. (p. 63)

• SOS a sis mil metres, La Galera, 142 pp., col. Cronos, 1992 (ISBN 13: 978-84-246-8413-6); col. Clip, 1996 (ISBN 13: 978-84-246-8303-0).