Tag Archives: arcaismes

Arcaismes i riquesa de l’idioma

En una línia molt diferent a la d’aquesta nota prèvia sobre els estils caiguts, Xavier Pericay i Ferran Toutain es demanaven també fa un grapadet d’anys (el 1986) si els arcaismes no tenen un pes excessiu en el nostre model:

… l’error està a creure que la literatura és un museu paleontològic o que el mèrit d’un estil consisteix en allò que falsament es coneix per «riquesa de l’idioma». Se sol entendre per això l’abús sistemàtic de solucions cultes, arcaiques o dialectals estranyes a l’ús general. La divisa que hi ha implícita en aquesta creença podria ser: «Com més desconeguda és una paraula més bo és l’escriptor que la fa servir». Naturalment, l’ampliació de vocabulari té tot el sentit del món quan es tracta de guanyar en precisió; però ¿quina és la tradició literària que té per finalitat la implantació de l’arcaisme i l’inflament retòric? Els efectes estètics que persegueix la creació lingüística, sempre lligats a una finalitat concreta i no al gust pel decorativisme sobreposat, s’aconsegueixen treballant l’estructura de les frases, la puntuació i el ritme; triant l’adjectivació precisa i eliminant el que resulta superflu o innecessari… no pas exhibint totes les formes caigudes en desús que l’escriptor ha estat capaç d’aprendre. És clar que un autor pot obtenir resultats excel·lents utilitzant en els seus textos tot el potencial lèxic que li ofereix la llengua, però les característiques literàries d’un estil no han tingut mai res a veure amb l’abundància d’arcaismes.

La llarga polèmica teòrica entre el català ric i el català light ha afluixat i ens deixa amb models lingüístics diversos: a la premsa, tenen poc a veure l’Ara i El Periódico. Al conjunt de la literatura infantil i juvenil, tot i el potencial educatiu, el pes s’ha decantat prou clarament pel model més o menys light.

En el procés general s’hi poden veure tot de fites. Per exemple, la revisió estilística d’un Monzó que, inicialment, s’assemblava més a Calders que ens els seus textos posteriors. Però potser un exemple més clar, per la seva innocència, és com l’advertència dels Ferrocarrils de la Generalitat quan sona el xiulet de tancament de les portes ha passat del vell no entreu al tren ni en sortiu al modern no entreu ni sortiu del tren.

Anuncis