‘Amb els peus enlaire’, d’Agustín Fernández Paz

Amb els peus enlaire, d’Agustín Fernández Paz, és un bon exemple d’una mena de literatura no especialment freqüent: la que es dirigeix als nanos plantejant-los un món d’adults amb problemes marcadament propis, però alhora exportables al món infantil. No tant com a literatura d’iniciació, potser, sinó més aviat com a analogia amb capacitat de fer créixer. Lògicament, no és la variant amb més ganxo, però pot valdre la pena, quan en efecte aconsegueix estirar el lector fora del seu món previsible. En aquest cas, la contenció de l’autor i la introducció de l’element fantàstic són prou eficaces, entenc. La solitud del protagonista, tancat en una vida grisa, la descoberta de la capacitat de volar, els remeis més o menys casolans i la trobada final amb el grup es conten de forma clara i suggeridora. Els quadrets a color de Miguelanxo Prado permeten, com el protagonista, veure el món des de noves perspectives.

• Agustín Fernández Paz, Amb els peus enlaire. Traducció de Cos pés no aire per Pau Joan Hernàndez. Il·lustracions de Miguelanxo Prado. Barcanova, Barcelona, 2001. 84-489-0958-5. A partir d’uns 10 anys.

‘Murs’, d’Agustín Fernández Paz

Murs, d’Agustín Fernández Paz, és una novel·la sobre un tema difícil, actual i transcendent, presentada per a primers lectors, a partir dels 7 anys. Parla del gueto i —com és potser més clar al títol de l’original, Valados— de tanques com les que volen separar l’Europa rica de l’Àfrica pobre.

Xan López Domínguez

L’opció social de la novel·la és definida: importen les persones, no la guerra de blocs. De fet, el procés del gueto amb prou feines s’explica, senzillament passa, arriba a la vida dels nens. El llenguatge no pot ser més distant de l’oficial, que ens parla de «defensa» contra la «invasió» i l’«assalt» de masses organitzades per «màfies». No, aquí tenim dos nens, un de cada sexe, un de cada color. Es trobaran separats per una desconfiança creixent, una tanca, un mur, soldats. I aniran buscant solucions per no renunciar: mans entre la tanca, avions sobre el mur, estels que acabaran omplint el cel de les dues bandes…

Trobo difícil, des de la perspectiva del lector crític, saber on comença la novel·la reeixida i on acaben les bones intencions. L’aire contingut, la repetició dels vincles personals i la cerca de noves formes de contacte quan es prohibeixen les velles, el to poètic i dolgut funcionaran millor, suposo, amb l’acompanyament d’un mediador. Xan López Domínguez, d’altra banda, és un clàssic que sap transmetre les emocions (les discussions socials, el tancament dels soldats) i crea un parell d’imatges memorables com la del «fantasma» que «no es dedicava només a robar l’alegria, sinó també a aixecar murs ben alts per separar-los i deixar-los més sols. Murs invisibles, com el que aquella nit s’havia alçat entre ella i els seus pares».

Xan López Domínguez

• Agustín Fernández Paz, Murs. Traducció de Valados per Natàlia Tomàs. Il·lustracions de Xan López Domínguez. Cruïlla, Barcelona, 2010. 978-84-661-2601-4.

‘Aire negre’, d’Agustín Fernández Paz

Aire negre, d’Agustín Fernández Paz, és una bona novel·la de por que em sembla característica de l’obra de l’autor: personatges joves (sovint adults), amants de la cultura (especialment de la cultura i la història gallegues i de l’expressió literària, narrativa i poètica), que viuen una història de desenvolupament clar i lent on esdevenen clau tant algun element misteriós (en aquest cas, pròpiament terrorífic) que sovint es relaciona amb la tradició local, com la vivència d’una relació d’amor més aviat complicada.

En aquest cas, un psiquiatre haurà de treure l’entrellat de l’estat de bogeria d’una jove de mirada intensa i cabells de foc, a qui aconseguirà de motivar a escriure la seva pròpia història.

• Agustín Fernández Paz, Aire negre. Bromera, traducció de Josep Franco. 184 pp. 13×20,5 cm. ISBN 978-84-7660-585-1.

Nit d’ombres voraces, d’Agustín Fernández Paz

Nit d’ombres voraces, d’Agustín Fernández Paz, és una novel·la d’intenció política, on es posa en contrast una generació actual madura en el terreny de les relacions amoroses (la de Sara i Daniel) però inconscient i gens compromesa en l’àmbit polític, amb la generació perduda i perdedora de la guerra civil, la del galleguisme republicà i revolucionari, d’amor intens per la persona, la terra i la cultura estimades. En segon pla, passen les generacions silencioses d’entre mig.

«Al cap de tants anys», l’oncle Ramon, la història del qual es recuperarà mercès al tòpic dels secrets de la vella casa familiar heretada, «havia revolucionat la meva vida», conclourà Sara; i entenc que el terme «revolució» no és casual, sinó la proposta ideològica del llibre de continuar amb la revolució social engegada pels vells mestres de la república. Per això (i perquè és característic de l’autor) hi trobem també una ambientació literària constant, on els llibres són clau en la caracterització dels personatges, en les seves reflexions i àdhuc en la resolució del misteri familiar.

Però no només: l’oncle Ramon, mort de fa molt, es fa notar com a presència davant de Sara per tal de guiar-la en la descoberta del passat colgat pel silenci (d’acord amb el tòpic del fantasma que no pot descansar en pau fins que la seva història es recupera, com trobem també per exemple a Les llàgrimes de Shiva, de César Mallorquí). Però en aquest cas la intervenció sobrenatural serveix per provocar la maduració política de la protagonista, que per atzar (o no?) ha heredat el nom de l’estimada de l’oncle Ramon, Sara, i rebrà a mans un anell d’or (real i simbòlic) que «em recorda el passat del qual vinc i em dóna confiança cada nou dia. Supose que viure no ha de ser fàcil, però no tinc gens de por. Perquè amb mi està el futur».

Resoldre tot això en 150 planes no especialment atapeïdes és difícil i no tinc clar que la novel·la no perdi força per abusar del blanc i negre ni s’estigui de caure en el sermó. Tanmateix, el plantejament és inusual, interessant i emotiu, l’escriptura és molt clara i la traducció de Josep Franco es llegeix de molt bon grat.

• Agustín Fernández Paz, Nit d’ombres voraces. Bromera (L’Espurna, 65), 2003. 160 pp. ISBN 84-7660-781-4.

Cartes d’hivern, d’Agustín Fernández Paz

Cartes d’hivern (Cartas de inverno, 1995; trad. Josep Franco, Bromera, col. Espurna, 1997) és una novel·la juvenil que narra de nou l’horror dels monstres de Cthulhu, ambientat en una vella casa d’un poble gallec, però en el present. Dos joves artistes s’aniran sentint atrets, poc a poc, pel que s’amaga al soterrani de la casa, i coneixerem la història per una sèrie de cartes.

És una versió alleugerida amb respecte a Lovecraft: menys densa (es prescindeix, sobre tot, de la part mítica i de caire religiós), però també, si voleu, menys feixuga i més pròpia d’un present majoritàriament laic i descregut (i que ha vist milions de monstres al cinema). Tendeixo a pensar que, com l’aposta és més baixa, arribarà a més lectors; però també que la intensitat difícilment pot ser mai la mateixa que la que es podia assolir a finals del segle XIX, on l’horror d’una vida condemnada es considerava fins i tot tangible. Qui ja gaudeixi de Lovecraft trobarà l’homenatge massa tou, però jo entenc que és una bona introducció al seu món i una bona novel·la d’intriga i terror per a joves.

Et demane que no òbrigues el sobre, però no puc impedir que, si et veus obligada a donar-li’l a Soutullo, conegues el seu contingut. Encara que, pel teu bé, et demanaria que no ho feres, perquè no sóc capaç de suportar el dolor que puc ocasionar-te. Recordes el nostre primer viatge a Barcelona, la tardor de l’any 69, quan vaig comprar Els mites de Cthulhú en aquell quiosc de les Rambles i vam poder llegir, per primera vegada, els relats de Lovecraft? En veure el meu entusiasme, em deies que no podies comprendre com era capaç de llegir aquelles històries que tant et desagradaven. I jo et contestava que era natural que no t’agradaren, perquè cometies l’error de creure que les coses que contaven podien ser reals. Bé, ara que t’escric, no sé si des de la bogeria o des del malson, no sé si des d’un món irreal o des d’aquesta aldea de Vilarmaior, t’he de dir que potser Lovecraft tinga raó, que potser tu també tenies raó, i que hi ha coses en aquest món que les persones ni tan sols podem imaginar.