‘Amb els peus enlaire’, d’Agustín Fernández Paz

Amb els peus enlaire, d’Agustín Fernández Paz, és un bon exemple d’una mena de literatura no especialment freqüent: la que es dirigeix als nanos plantejant-los un món d’adults amb problemes marcadament propis, però alhora exportables al món infantil. No tant com a literatura d’iniciació, potser, sinó més aviat com a analogia amb capacitat de fer créixer. Lògicament, no és la variant amb més ganxo, però pot valdre la pena, quan en efecte aconsegueix estirar el lector fora del seu món previsible. En aquest cas, la contenció de l’autor i la introducció de l’element fantàstic són prou eficaces, entenc. La solitud del protagonista, tancat en una vida grisa, la descoberta de la capacitat de volar, els remeis més o menys casolans i la trobada final amb el grup es conten de forma clara i suggeridora. Els quadrets a color de Miguelanxo Prado permeten, com el protagonista, veure el món des de noves perspectives.

• Agustín Fernández Paz, Amb els peus enlaire. Traducció de Cos pés no aire per Pau Joan Hernàndez. Il·lustracions de Miguelanxo Prado. Barcanova, Barcelona, 2001. 84-489-0958-5. A partir d’uns 10 anys.

‘Murs’, d’Agustín Fernández Paz

Murs, d’Agustín Fernández Paz, és una novel·la sobre un tema difícil, actual i transcendent, presentada per a primers lectors, a partir dels 7 anys. Parla del gueto i —com és potser més clar al títol de l’original, Valados— de tanques com les que volen separar l’Europa rica de l’Àfrica pobre.

Xan López Domínguez

L’opció social de la novel·la és definida: importen les persones, no la guerra de blocs. De fet, el procés del gueto amb prou feines s’explica, senzillament passa, arriba a la vida dels nens. El llenguatge no pot ser més distant de l’oficial, que ens parla de «defensa» contra la «invasió» i l’«assalt» de masses organitzades per «màfies». No, aquí tenim dos nens, un de cada sexe, un de cada color. Es trobaran separats per una desconfiança creixent, una tanca, un mur, soldats. I aniran buscant solucions per no renunciar: mans entre la tanca, avions sobre el mur, estels que acabaran omplint el cel de les dues bandes…

Trobo difícil, des de la perspectiva del lector crític, saber on comença la novel·la reeixida i on acaben les bones intencions. L’aire contingut, la repetició dels vincles personals i la cerca de noves formes de contacte quan es prohibeixen les velles, el to poètic i dolgut funcionaran millor, suposo, amb l’acompanyament d’un mediador. Xan López Domínguez, d’altra banda, és un clàssic que sap transmetre les emocions (les discussions socials, el tancament dels soldats) i crea un parell d’imatges memorables com la del «fantasma» que «no es dedicava només a robar l’alegria, sinó també a aixecar murs ben alts per separar-los i deixar-los més sols. Murs invisibles, com el que aquella nit s’havia alçat entre ella i els seus pares».

Xan López Domínguez

• Agustín Fernández Paz, Murs. Traducció de Valados per Natàlia Tomàs. Il·lustracions de Xan López Domínguez. Cruïlla, Barcelona, 2010. 978-84-661-2601-4.