Mares (2)

De nou l’absència, ara en un marc d’humor. En realitat el llibre és un homenatge als pares, diria; pensant també en Coraline, i fent aquell vell (i fals) raonament de la traslació de la pròpia vida a la literatura… no voldria haver conegut la mare d’en Gaiman!

Quan la mare va haver marxat, el meu pare es va fer una tassa de te. Encara hi havia un rajolí de llet.

Vam descongelar el Sopar Número U, però vam fer una mica de merder amb tot plegat i vam acabar anant al restaurant indi. Abans d’anar a dormir, el pare ens va preparar dues tasses de xocolata calenta per compensar allò que LA MAMA NO HI ÉS.

• Neil Gaiman, L’al·lucinant, galàctic i piràtic viatge del pare. Estrella Polar, 2013. Traducció d’Aïda Garcia Pons.

‘Cançó del remugaire’, de Josep M. Sala-Valldaura

.

—————CANÇÓ DEL REMUGAIRE

—————En sé molt de rondinar,
—————remugo i remugo
——————————sense parar.

—————Sóc rondinaire
—————i res no m’agrada
—————ni poc ni gens ni molt ni gaire,
—————sóc remugaire
—————i em canso de tot,
—————l’estudi, la feina, la festa i l’esport.

—————En sé molt de remugar,
—————rondino i rondino
——————————sense parar.

—————Sóc remugaire
—————i tot em fatiga,
—————l’aigua del mar i la piscina,
—————el pla i la muntanya,
—————el foc, la terra i l’aire,
—————sóc rondinaire
—————i estic fart de tot,
—————de tot i de res,
—————a ciutat i a pagès,
—————dels llibres, els vídeos, els amics i els calés.

—————No vull estudiar a l’escola,
—————ni caminar pel carrer,
—————ni jugar amb la pilota,
—————ni menjar carn o peix,
—————que sóc remugaire
—————gamarús, ganso i gandul,
—————ruc i pallús,
—————dropo i mandrós,
—————però xerraire,
—————i de callar,
—————ni parlar-ne,

—————que sóc rondinaire
—————i remugo i remugo
—————sense parar,
—————que res no m’agrada
—————i em canso de tot,
—————de classes, piscina, de tele i esport.
.

• Josep M. Sala-Valldaura, Disfresses. Il·lustracions de Carme Julià. La Galera, Barcelona, 2001. ISBN 84-246-9514-3.

Properament, ‘La bruixa Lletjards’

El Cep i la Nansa ha tingut l’amabilitat d’incloure un conte meu a la seva col·lecció Ginjoler. Com sabeu els lectors d’aquest bloc, és una col·lecció ben especial perquè, a més del conte en català, inclou una versió en català signat i un DVD amb la narració en llengua de signes catalana (detalls). L’il·lustra en JuanolO, o sigui que riurem. En JuanolO també el coneixereu d’aquest mateix bloc, per Mooonstres; i podeu consultar el seu web i el seu bloc.

"Al bosc de Socapudenta, dins una cabana més bruta que una cort de porcs, viu la bruixa Lletjards. Per la meva dissort, jo també hi visc, en aquella porquera. La cosa va anar així...". Il·lustració de JuanolO. Pitgeu per a ampliar.

La bruixa Lletjards, retratada per en JuanolO. Pitgeu per a ampliar

Dic «riurem» perquè el propòsit del conte és així d’humil: vol fer riure, amb l’humor dels nanos, tan amics de l’exageració grotesca i políticament poc correcta. I un temps després, si es vol, anima a parlar dels complexos; d’aquelles persones que, segons el canon estètic, són (o som) lletges i de com ens ho podem prendre: amb amargor i autoengany o bé rient de nosaltres mateixos. Riurem, riure, rient; són paraules humils, potser sí, però fan el meu record més viu de les visites a escoles i jo les considero importants.

És previst que el conte surti el desembre. Em fa molta il·lusió!

‘Pujar de categoria’, de Slawomir Mrozek

.

PUJAR DE CATEGORIA

Ens vam reunir per decidir com fer pujar el nivell del nostre municipi. L’alcalde va dir:
——Qualsevol nen sap per la televisió que en el món civilitzat es cometen uns crims estrangers molt elegants. I nosaltres ¿què? És veritat que tenim un lladre local, però ¿com comparar-lo amb un delinqüent gentleman? A tot estirar deu robar una gallina, va esparracat, no sap un borrall d’anglès. És una vergonya ensenyar-lo, i ara que s’acosta la temporada alta i poden venir turistes estrangers, no podem permetre que els robi un lladre de tan poca categoria.
—Vam cridar el nostre lladre i li vam dir el següent:
——Des d’avui treu-te del cap les gallines. Només diamants i papers de valor. També has de canviar de manera de vestir. Camisa blanca amb corbata i vestit cada dia, i també una afaitada diària. Ni parlar de xarrupar la sopa, i a partir de demà tindràs classes d’anglès.
—I ell:
——¿I com m’ho faré? Les gallines amb prou feines em donen per viure.
——Tot anirà a càrrec del municipi.
—Efectivament, de seguida va canviar d’aspecte. Tenia un abonament per a la barberia i tothom vigilava que no digués paraulotes.
—Vam respirar una mica alleujats, però, quan vam veure el següent James Bond, vam comprender que encara hi havia molta feina per fer amb el nostre lladre.
——Si beus vodka, només pot ser amb sifó, allí no es beu més que whisky and soda. De whisky no en tenim, però et podem donar soda. A partir d’avui rebràs soda de la cooperativa a compte nostre. Almenys un litre de soda per un quart de vodka i ni una gota menys.
—N’estàvem contents, realment s’anava civilitzant a ulls veients. Fins que hi va haver la desgràcia. El lladre va desaparèixer i ens va deixar aquesta nota:
—«No puc suportar més aquests pagerols. Escupen a terra, diuen paraulotes, allò de parlar llengües estrangeres o afaitar-se cada dia ni somniar-ho. Me’n vaig a la ciutat, gudbai.»
—De manera que ens vam quedar sense lladre, una vergonya davant el món civilitzat.
—Per sort està pujant una nova generació.

• Sławomir Mrożek, Joc d’atzar. Quaderns Crema, Barcelona, 2001. Traducció de B. Zaboklicka i F. Miravitlles. ISBN 84-7727-325-1.

‘Me’n vaig de casa!’, de Pasqual Alapont

• Sobre la sèrie de Martí i Frederic, vegeu aquesta nota.

(Tot mirant unes fotos.)
——«Jo no hauria imaginat mai que el fartaner del meu pare haguera estat de menut un panxabuit.
—— —Però si sembla un indigent.
—— —És que —el va disculpar l’avi—, de menut, el teu pare no menjava gens; era un llepafils. Havíem d’anar sempre amb la cullera i el plat al seu darrere. I era un bon corredor, no penses. A l’hora de dinar, semblava un coet.
—— Qui ho diria. Ara, al meu pare li agrada qualsevol classe de menjar. Fins i tot, un dia es va engolir el plat de Jordi, el nostre gos, perquè creia que es tractava del seu puré, i quan li vam dir que s’havia equivocat, encara en volia repetir, d’aquell menjar. Sort que Jordi es va poder cruspir el plat del meu pare, perquè la confusió no li havia fet gens de gràcia.
—— Fet i fet, la foto era molt educativa. Revelava un seguit de detalls sobre el meu pare que mai no hauria imaginat. Per exemple: no sempre havia estat calb com una bola de billar, i, més important encara, havia estat capaç, de menut, de pegar una puntada de peu en una cartera. Així, resultava que el meu pare era, al capdavall, un ésser humà.»

• Pasqual Alapont, Me’n vaig de casa! Il·lustracions de Francesc Santana. Bromera (El Micalet galàctic, 28), 1993. 11a ed., 2008. ISBN 9788476601466.

‘El pastís caigut del cel’, de Gianni Rodari

El pastís caigut del cel, de Gianni Rodari (La torta in cielo, 1966), és una obra molt italiana i molt rodariana ensems. En dic «italiana» pensant en el cinema de l’època, en els tòpics del cor calent de la societat mediterrània, també en Dario Fo. Entre els homes trobarem sobretot «savis», científics, policies i militars, a quin més enze; les dones són mares que reparteixen calbots, castanyots i clatellades tant com abracen; els nanos juguen als patis i els carrers i també s’empenyen i fan puntades de peu. El món ha canviat des del 1966, sense dubte, però també la literatura infantil…

Ara bé, la història no és menys «rodariana». Així és com acaba:

En resum, que n’hi va haver per a tothom, [de pastís,] menys per al professor Rossi i per al professor Terenzio, que estaven a l’hospital curant la por.
També n’hi va haver un gran tall per al senyor Meletti, quan la senyora Cecília, Rita i Paolo van anar-lo a alliberar.
N’hi va haver un bocinet també per a mi, que vaig arribar al darrer moment, a temps, però, de fer-me explicar fil per randa com havien anat les coses.
I n’hi haurà per a tothom, un dia o altre, quan es fabricaran pastissos en comptes de bombes.

L’amenaça de la guerra atòmica és un disbarat que, com tots els disbarats bèl·lics, es resoldria prou bé si féssim més cas del sentit comú i l’instint per a la felicitat dels petits. Les mares ho comprendran prou aviat, més properes a ells i també al plaer. Els homes seran els darrers, i encara no tots. Hi ha una falsa «saviesa» que en realitat és una crosta del cervell.

Bruno Munari hi posa les imatges creant retrats i multituds en moviment amb un estil d’abstracció i exercici estètic força insòlit, d’elements mínims i plaer reconeixible i contagiós, d’aquell que ens fa sentir ganes d’agafar un llapis amb la convicció que l’art és una cosa simple i a l’abast de tots. No sempre ho fa, tanmateix, en una relació perceptible amb el caràcter o la funció dels personatges. Al mosaic inferior, la Lucrezia del racó inferior dret, per exemple, no és una senyora antipàtica, sinó una noieta engrescadora.

• Gianni Rodari, El pastís caigut del cel. Il·lustracions de Bruno Munari. Traducció d’Àlvar Valls. La Galera, Barcelona, 1985, 2007. ISBN 978-84-246-8031-2.
• Ressenya d’Sfer dins Al·lots

Amb els cabells de punta!, de Maria Ribell

Un dels recursos de creació de contes que no sol fallar —Rodari n’era un mestre— és el de jugar amb les frases fetes; per exemple, prenent-les literalment. Amb els cabells de punta!, de Maria Ribell, és un recull que fa servir aquesta classe de tècniques per parlar sobre tot d’adults que cometen algun excés (per exemple, fan servir amenaces o altres menes de solucions desesperades que en realitat són pegats que no solucionen res); aleshores s’esdevé un disbarat, la frase es fa certa i l’adult troba ocasió de remeiar la seva actitud. El llibre tracta els personatges amb humor i afecte, i el llenguatge és col·loquial i expressiu.

Així, a «Una per al pare, una per a la mare…», l’Esteve aprendrà a menjar bé quan el joc de les cullerades es faci real i tots els parents anomenats li prenguin (literalment) la pitança de la boca.

‘Estàs com una moto!’, de Pasqual Alapont

Amb la sèrie d’en Martí i el seu avi Frederic, Pasqual Alapont s’ha convertit en un clàssic dels micalets: No sigues bajoca! va per la 20a edició; Estàs com una moto!, per la 18a; Me’n vaig de casa!, per la 11a. Són llibres divertits, d’humor familiar, on trobem uns pares relativament assenyats (tampoc no molt), una tia fava i enamoradissa i els personatges estrella: un nen i un avi que «fan la pinça» amb els seus disbarats i trapelleries, que fan tornar bojos qui els envolten, a dins i a fora de casa, sovint en companyia del gos Jordi.

Els capítols, d’una desena de planes, giren entorn d’anècdotes concretes, com a contes acumulatius, però independents. En Francesc Santana els il·lustra amb expressivitat i exageració de trets, centrant-se en els personatges, que dibuixa amb cossos buits i cares de llapis molt detallades.

A uns grans magatzems:

—«—La senyoreta Romeu, supose —li ha dit [l’avi Frederic] amb una reverència, que és el mateix, segons em contà una vegada Frederic, que va dir un periodista a un individu que s’havia perdut enmig de l’Àfrica, quan el va trobar. L’avi té una imaginació increïble i conta unes històries fantàstiques, però això del tipus perdut a l’Àfrica ja és un poc exagerat. Jo tinc a casa un mapa del meu poble i un altre de tot el món, i si fa o no fa, l’Àfrica és un poc més gran que el meu carrer i la plaça dels Coloms junts.
—La senyoreta Romeu, després que s’ha calmat, ens ha dit que ella no era la senyoreta Romeu i que si estàvem bojos. Jo crec que estava un poc somnàmbula encara perquè l’havíem acabada de despertar … Jo li he dit també que, a classe de naturals, el professor Eduard fa unes migdiades impressionants i que ningú no li retrau res. Fins i tot és molt instructiu sentir-lo roncar com si fóra un elefant; n’aprenem molt, així, de biologia.»

• Pasqual Alapont, Estàs com una moto! Il·lustracions de Francesc Santana. Bromera (El Micalet Galàctic, 14), València, 1992 (18.ª ed., 2009). 80 pp. ISBN 9788476601189.

‘El savi rei boig’ i ‘L’home de Penyagolosa’, d’Empar de Lanuza

El savi rei boig i L’home de Penyagolosa, d’Empar de Lanuza, són dos reculls de rondalles d’estil clàssic, amb els seus components habituals de moral, aventura i humor, i l’element potser més modern de l’amor propi, l’autoestima.

Així, «L’home de Penyagolosa» cedirà els seus petits tresors (botes, brúixola i rellotge) a qui resolgui una endevinalla, però si algú no n’és mereixedor, els perderà i patirà escarni. A «El savi rei boig», caldrà ser llest i valent per tal de curar la bogeria del rei. A «Un ase molt ruc», un avar haurà de tornar al seu amo legítim un ase que xerra (i xerra de més, pel que ell voldria) i el deixa en ridícul. A «Antoni, Joanot i les perdius», l’esforç de dos amics per educar dos perdius en contra del criteri del poble acabarà essent de molta utilitat per a tots. A «Les quatre sendes», tres filles recorren el món cercant la fortuna i hauran de superar una prova.

• Empar de Lanuza, El savi rei boig i altres contes. Il·lustrat per Montse Ginesta. La Galera, 1979 (2004, 23.ª ed., dins col·l. Grumets, 4, sèrie vermella). 144 p. ISBN: 978-84-246-8104-3.
• Empar de Lanuza, L’home de Penyagolosa i altres contes. Il·lustrat per Roser Capdevila. Bromera (El Micalet Galàctic, 10), 1991 (2008, 11.ª ed). 88 p. ISBN 13: 978-84-7660-090-0.

Nens amb olor de Nocilla i enganxosos com les mosques (I jo que volia ser…, d’Ignasi Riera)

—–«…I la pobra floreta va ser mestra d’escola!

—–Se sentia trista, nerviosa, sense ganes de viure davant d’aquella colla de ganàpies que xerraven pels descosits i que mai no li feien cas. La pudor de guix la marejava. I la pell, amb el guix, se li ressecava.
—– Les criatures la perseguien per tots els racons de l’escola —”senyo, senyo!”—, entre baralles, mocs, insults, entrepans de mortadel·la a mig menjar. Nens amb olor de Nocilla i enganxosos com les mosques.
—– I, a més, com que era mestra, el director la volia collar a reunions i més reunions. I, a més, l’obligaven a ensenyar als nens cançons de flors i violes i romaní. Va dir: prou!»

I jo que volia ser…, del polític i periodista Ignasi Riera (Viquipèdia), és un llibret satíric que narra deu metamorfosis encadenades de personatges que, en no trobar-se conformes amb la seva condició, somien d’assumir-ne una altra de molt diferent (la princesa vol ser ximpanzé, i aquest, alcalde, aquest, bicicleta, aquesta, torero, aquest, floreta, aquesta, mestra d’escola…) que els suposarà una frustració encara més gran (narrada amb humor, però al capdavall, frustració). No hi quedarà titella amb cap en aquest llibret la redacció del qual també fa l’ullet als lectors adults.

• Ignasi Riera, I jo que volia ser… Cruïlla (El vaixell de vapor, sèrie blava, 81), amb il·lustracions de Valentina Gil, 1999, 64 pp. ISBN 84-8286-724-5.

Els barquers del cel, de Jordi Andreu i Corbaton

Els barquers del cel, de Jordi Andreu i Corbaton (Conta’m un conte), és una novel·la breu de tema clàssic a la LIJ: les aventures d’estiu a casa dels avis, en un medi rural. Amb una perspectiva esbojarrada i humorística, tanmateix, el Marc, els seus amics, els iaios i el vell Bonet convertiran la vida quotidiana en un seguit de petits desastres: la carraca que no arrenca i li explota el tub d’escapament, les entremaliadures dels cadells d’en Bonet, el rescat de les granotes i els cullerots (capgrossos) d’una bassa mig buida, una pluja d’estels, un intent de construir un túnel fins a la riera o una peculiar interpretació còmica d’una llegenda sobre la pluja i els barquers del cel.

És d’agrair que l’editorial hagi respectat l’enriquidor dialecte tortosí de l’autor, a qui, d’altra banda, entenc que se li pot retreure un abús de les exclamacions: a les tres primeres planes, per exemple, només dues frases no són exclamatives i algunes encara duen el signe per duplicat.

Les il·lustracions d’Aaron Jodar, amb un estil de còmic proper al manga però amb un peculiar to cadavèric, reforcen amb gràcia el to humorístic i esvalotat del text. Tanmateix, els dibuixos no sempre quadren suficientment amb la novel·la: el iaio Miquel lluu cabellera on havia de tenir calba (p. 16) i la seva vella tartana, incapaç de sortir per si sola d’un forat (p. 40), s’ha dibuixat abans (p. 15) com un Jeep amb cabrestant.

• Jordi Andreu i Corbaton, Els barquers del cel. Alfaguara-Grup Promotor (sèrie lila), 2005. ISBN: 84-7911-097-X.

Premi El Vaixell de Vapor 2009, per El triomf d’en Polit Bonaveu, de Carles Sala

Resum de la nota de premsa de Cruïlla:

El guardó, dotat amb 24.000 euros, es va lliurar en una festa d’homenatge al 25è aniversari d’Editorial Cruïlla, de la col·lecció i del premi d’El Vaixell de Vapor, en què també es va fer entrega d’un guardó commemoratiu als vint-i-quatre guanyadors de les anteriors edicions. El premi 2009 de literatura juvenil Gran Angular va ser declarat desert.

Carles Sala i Vila (Girona, 1974) és mestre. Des de fa un quant temps es dedica també a l’artesania i, sobretot, a escriure històries per a nois i noies. Des del 2008 ha publicat Sóc com sóc (Barcanova), Flairosa, la bruixa dels sabons (segon premi Barcanova) i Bona nit, Júlia (La Galera, premi Guillem Cifré de Colonya). També ha publicat dos contes a la revista Cavall Fort. El triomf d’en Polit Bonaveu es publicarà aquesta tardor a la sèrie blava de la col·lecció, adreçada a lectors a partir de set anys.

El sastre i l’aprenent, de Ramon Pastor

Que la violència i el maltracte engendren ans que res més, violència i maltracte, és cosa sabuda. (Un altre tema, en el que no entraré, és fins a quin punt ho apliquen avui els poderosos.) De fa cents d’anys, els contes populars han estat els encarregats de transmetre aquesta classe de sabiduria. Ho fan per una via molt distinta a l’actual: habitualment no cerquen d’ensenyar valors positius per la via de la reflexió moral, sinó que mostren la bastonada que rebràs si no ho fas bé. (Una bastonada simbòlica: te la donarà el món, encara que al conte la doni algun personatge en concret.) I tot plegat, sovint, es conta amb molt d’humor.

Un conte popular molt divertit en aquesta línia és El sastre i l’aprenent, d’en Ramon Pastor (Cruïlla, VV blanca, 33; espai d’en Ramon Pastor a l’AELC). Cap dels personatges és perfecte: en Peret és llest, però entremaliat i poc eficient; el sastre és en general afable, però també té «eixides d’arrier». I vet aquí un dia que, a casa d’un masover, serveixen un dinar on «espeterregava una bona col·lecció de botifarres, llonganisses, magre, cansalada i nyoretes voladores». Quan l’aprenent tenia la boca desfeta de pura aigua, el sastre ordena que no li’n serveixin més que nyores, perquè li han dit que, si no, es malacostumaria i el dia de demà no seria un home de profit. L’aprenent s’enginyarà una història que farà que les dones de la casa acabin cridant «Llenya, llenya al sastre!».

—Aaaah…! —L’home era pura indignació—. A tu et volia veure, jo! Ara em diràs, si t’atreveixes, qui t’ha dit que jo patisc atacs que comencen quan trac la llengua.
El xiquet va fer arreplega de valor. Tots l’estaven mirant i allò anava més seriosament que mai en sa vida. Però la frase la tenia gravada en la memòria i no oblidaria ni una paraula:
—La mateixa persona que li va dir a vosté que si jo menjava llonganisses no seria un home de profit!
La criada quasi va aplaudir; i tot seguit, s’escapà als presents —menys al sastre, és clar— tan forta riallada a costa d’ell que d’eixa li’n va quedar una lliçó per a tota la vida.

Les il·lustracions de la Maria Espluga són excel·lents, al meu parer. L’autora opta per no mostrar la violència (d’altres, en casos semblants, han optat per extremar-la en un estil de còmic, que també li treu ferro) i dibuixa unes cares i uns gestos que fan goig de seguir plana per plana. En destaca, crec jo, l’ús del color, molt viu i detallat.

• El sastre i l’aprenent, Ramon Pastor Quirant, Cruïlla, 2000 (El vaixell de vapor, sèrie blanca,33), 64 pp., il·lustrat per Maria Espluga; ISBN 13: 978-84-8286-978-0

Els inventors de fantasmes, de Josep Vallverdú

Els inventors de fantasmes, de Josep Vallverdú, és una petita novel·la decameroniana: quatre estudiants de periodisme es queden sense combustible i han de passar la nit en un mas perdut. L’hoste els rebrà de bon grat i, quan els joves expressen la seva admiració per una almorratxa artesanal, els proposa d’alegrar el temps amb un concurs d’històries: qui n’inventi la millor, els diu, se endurà el recipient com a premi. En summa: una excusa per a detenir els personatges en una estadia forçosa que entretrindran amb el poder de la paraula.

Les històries seran força diferents d’ambientació, però predominen dos tons: l’heroic i patriòtic («L’escut del comte d’Urgell») i el realista i humorístic, amb elements que recorden força les narracions renaixentistes, com són, en el pla moral, el càstig de l’avarícia i la supèrbia o la denúncia de l’engany («L’ànima en pena del mas Canela», «Pubill, pubilla i llop», «L’amic de Cuba»). Com gairebé sempre, Vallverdú és a més sinònim d’un viatge ben profitós per la riquesa del nostre lèxic. D’altra banda, la tria de personatges (un adult i quatre joves estudiants universitaris) afavoreix la versemblança i no cau en certa trampa habitual de la novel·la per joves, en la qual els protagonistes tenen una capacitat irrealment extraordinària (faig aquest pensament des d’una inquietud relativament cervantina, en la mesura en què la ficció, volguem o no, afecta la formació de nostra personalitat). Les il·lustracions d’en Minguell són realistes i expressives, i sovint acompanyen el text de forma que resolen més d’un dubte lingüístic.

—Per què no la rifa? —indicà l’Anna.
En Salvador movia el cap solemnement.
—La donaré a qui se la guanyi.
—I com ens la guanyarem? —van demanar ells.
—Vosaltres sou tots espavilats. Us voleu dedicar al periodisme interior, a contar coses del país.
—Sí, ja ho hem dit.
—Bé, doncs, aquesta masia, que dieu que us agrada tant, al llarg del temps pot haver vist moltes coses, n’hi poden haver passat qui sap les. No?
—Prou.
—Qui aspiri a tenir l’almorratxa, que aixequi el dit.
Tots quatre van aixecar l’índex.
—Ho veieu? Ho hem d’arranjar, això. Veureu: com que sabeu història, geografia, costums del país, cadascun de vosaltres s’inventarà, o imaginarà, una història possible, o sigui que hauria pogut passar, dins aquesta masia, des de l’Edat Mitjana. Qualsevol història. Jo seré l’únic jutge. Però vosaltres també votareu, dient-me quina història us ha agradat més de les quatre. Jo em faré el meu veredicte i comunicaré la decisió demà al matí, quan sortireu: llavors el premiat rebrà l’almorratxa (p. 19).

• Josep Vallverdú, Els inventors de fantasmes. La Galera, 1977, 116 pp., il·lustrat per Jaume Minguell (1997, 8ª ed., ISBN 13: 978-84-246-8170-8).
• Altres referències a Josep Vallverdú dins aquest bloc

Conjur per mirar d’aprovar sense estudiar, de Josep M. Sala-Valldaura

Aquest poema d’en Josep Maria Sala-Valldaura és recomanació de la Clàudia, jove lectora de molts llibres, qui l’ha tret de l’antologia Poesies amb suc, recollida per en Miquel Desclot. (En origen, el poema es publicà a Disfresses.) En una altra ocasió, la Clàudia també ens ha recomanat Bestioles menudes.

Conjur per mirar d’aprovar sense estudiar

Ai, Verge Santa,
Verge Santa!
Per què sóc tan manta?

Ai, Déu meu,
Déu meu,
estudiar és una creu!

Aquesta assignatura
és massa dura,
aquesta prova
ve massa d’hora,
i jo no vull
emplenar aquest full.
No en sé res de res
i ho escric tot al revés.
Com costa
trobar una resposta!

Fes, Esperit Sant,
Esperit Sant,
un miracle ben notable;
i miraculosament,
tots diran:
“Excel.lent,
és excel.lent.”

• Josep M. Sala-Valldaura, Disfresses. Il·lustracions de Carme Julià. La Galera, Barcelona, 2001. ISBN 84-246-9514-3.