Tag Archives: humor

Mares (2)

De nou l’absència, ara en un marc d’humor. En realitat el llibre és un homenatge als pares, diria; pensant també en Coraline, i fent aquell vell (i fals) raonament de la traslació de la pròpia vida a la literatura… no voldria haver conegut la mare d’en Gaiman!

Quan la mare va haver marxat, el meu pare es va fer una tassa de te. Encara hi havia un rajolí de llet.

Vam descongelar el Sopar Número U, però vam fer una mica de merder amb tot plegat i vam acabar anant al restaurant indi. Abans d’anar a dormir, el pare ens va preparar dues tasses de xocolata calenta per compensar allò que LA MAMA NO HI ÉS.

  • Neil Gaiman, L’al·lucinant, galàctic i piràtic viatge del pare. Estrella Polar, 2013. Traducció d’Aïda Garcia Pons.
Anuncis

‘Cançó del remugaire’, de Josep M. Sala-Valldaura

.

—————CANÇÓ DEL REMUGAIRE

—————En sé molt de rondinar,
—————remugo i remugo
——————————sense parar.

—————Sóc rondinaire
—————i res no m’agrada
—————ni poc ni gens ni molt ni gaire,
—————sóc remugaire
—————i em canso de tot,
—————l’estudi, la feina, la festa i l’esport.

—————En sé molt de remugar,
—————rondino i rondino
——————————sense parar.

—————Sóc remugaire
—————i tot em fatiga,
—————l’aigua del mar i la piscina,
—————el pla i la muntanya,
—————el foc, la terra i l’aire,
—————sóc rondinaire
—————i estic fart de tot,
—————de tot i de res,
—————a ciutat i a pagès,
—————dels llibres, els vídeos, els amics i els calés.

—————No vull estudiar a l’escola,
—————ni caminar pel carrer,
—————ni jugar amb la pilota,
—————ni menjar carn o peix,
—————que sóc remugaire
—————gamarús, ganso i gandul,
—————ruc i pallús,
—————dropo i mandrós,
—————però xerraire,
—————i de callar,
—————ni parlar-ne,

—————que sóc rondinaire
—————i remugo i remugo
—————sense parar,
—————que res no m’agrada
—————i em canso de tot,
—————de classes, piscina, de tele i esport.
.

  • Josep M. Sala-Valldaura, Disfresses. Il·lustracions de Carme Julià. La Galera, Barcelona, 2001. ISBN 84-246-9514-3.

Properament, ‘La bruixa Lletjards’

El Cep i la Nansa ha tingut l’amabilitat d’incloure un conte meu a la seva col·lecció Ginjoler. Com sabeu els lectors d’aquest bloc, és una col·lecció ben especial perquè, a més del conte en català, inclou una versió en català signat i un DVD amb la narració en llengua de signes catalana (detalls). L’il·lustra en JuanolO, o sigui que riurem. En JuanolO també el coneixereu d’aquest mateix bloc, per Mooonstres; i podeu consultar el seu web i el seu bloc.

"Al bosc de Socapudenta, dins una cabana més bruta que una cort de porcs, viu la bruixa Lletjards. Per la meva dissort, jo també hi visc, en aquella porquera. La cosa va anar així...". Il·lustració de JuanolO. Pitgeu per a ampliar.

La bruixa Lletjards, retratada per en JuanolO. Pitgeu per a ampliar

Dic «riurem» perquè el propòsit del conte és així d’humil: vol fer riure, amb l’humor dels nanos, tan amics de l’exageració grotesca i políticament poc correcta. I un temps després, si es vol, anima a parlar dels complexos; d’aquelles persones que, segons el canon estètic, són (o som) lletges i de com ens ho podem prendre: amb amargor i autoengany o bé rient de nosaltres mateixos. Riurem, riure, rient; són paraules humils, potser sí, però fan el meu record més viu de les visites a escoles i jo les considero importants.

És previst que el conte surti el desembre. Em fa molta il·lusió!

‘Pujar de categoria’, de Slawomir Mrozek

.

PUJAR DE CATEGORIA

Ens vam reunir per decidir com fer pujar el nivell del nostre municipi. L’alcalde va dir:
—Qualsevol nen sap per la televisió que en el món civilitzat es cometen uns crims estrangers molt elegants. I nosaltres ¿què? És veritat que tenim un lladre local, però ¿com comparar-lo amb un delinqüent gentleman? A tot estirar deu robar una gallina, va esparracat, no sap un borrall d’anglès. És una vergonya ensenyar-lo, i ara que s’acosta la temporada alta i poden venir turistes estrangers, no podem permetre que els robi un lladre de tan poca categoria.
Vam cridar el nostre lladre i li vam dir el següent:
—Des d’avui treu-te del cap les gallines. Només diamants i papers de valor. També has de canviar de manera de vestir. Camisa blanca amb corbata i vestit cada dia, i també una afaitada diària. Ni parlar de xarrupar la sopa, i a partir de demà tindràs classes d’anglès.
I ell:
—¿I com m’ho faré? Les gallines amb prou feines em donen per viure.
—Tot anirà a càrrec del municipi.
Efectivament, de seguida va canviar d’aspecte. Tenia un abonament per a la barberia i tothom vigilava que no digués paraulotes.
Vam respirar una mica alleujats, però, quan vam veure el següent James Bond, vam comprender que encara hi havia molta feina per fer amb el nostre lladre.
—Si beus vodka, només pot ser amb sifó, allí no es beu més que whisky and soda. De whisky no en tenim, però et podem donar soda. A partir d’avui rebràs soda de la cooperativa a compte nostre. Almenys un litre de soda per un quart de vodka i ni una gota menys.
N’estàvem contents, realment s’anava civilitzant a ulls veients. Fins que hi va haver la desgràcia. El lladre va desaparèixer i ens va deixar aquesta nota:
«No puc suportar més aquests pagerols. Escupen a terra, diuen paraulotes, allò de parlar llengües estrangeres o afaitar-se cada dia ni somniar-ho. Me’n vaig a la ciutat, gudbai.»
De manera que ens vam quedar sense lladre, una vergonya davant el món civilitzat.
Per sort està pujant una nova generació.

  • Sławomir Mrożek, Joc d’atzar. Quaderns Crema, Barcelona, 2001. Traducció de B. Zaboklicka i F. Miravitlles. ISBN 84-7727-325-1.

‘Me’n vaig de casa!’, de Pasqual Alapont

(Tot mirant unes fotos.)
——«Jo no hauria imaginat mai que el fartaner del meu pare haguera estat de menut un panxabuit.
—— —Però si sembla un indigent.
—— —És que —el va disculpar l’avi—, de menut, el teu pare no menjava gens; era un llepafils. Havíem d’anar sempre amb la cullera i el plat al seu darrere. I era un bon corredor, no penses. A l’hora de dinar, semblava un coet.
—— Qui ho diria. Ara, al meu pare li agrada qualsevol classe de menjar. Fins i tot, un dia es va engolir el plat de Jordi, el nostre gos, perquè creia que es tractava del seu puré, i quan li vam dir que s’havia equivocat, encara en volia repetir, d’aquell menjar. Sort que Jordi es va poder cruspir el plat del meu pare, perquè la confusió no li havia fet gens de gràcia.
—— Fet i fet, la foto era molt educativa. Revelava un seguit de detalls sobre el meu pare que mai no hauria imaginat. Per exemple: no sempre havia estat calb com una bola de billar, i, més important encara, havia estat capaç, de menut, de pegar una puntada de peu en una cartera. Així, resultava que el meu pare era, al capdavall, un ésser humà.»

  • Pasqual Alapont, Me’n vaig de casa! Il·lustracions de Francesc Santana. Bromera (El Micalet galàctic, 28), 1993. 11a ed., 2008. ISBN 9788476601466.

‘El pastís caigut del cel’, de Gianni Rodari


El pastís caigut del cel
, de Gianni Rodari (La torta in cielo, 1966), és una obra molt italiana i molt rodariana ensems. En dic «italiana» pensant en el cinema de l’època, en els tòpics del cor calent de la societat mediterrània, també en Dario Fo. Entre els homes trobarem sobretot «savis», científics, policies i militars, a quin més enze; les dones són mares que reparteixen calbots, castanyots i clatellades tant com abracen; els nanos juguen als patis i els carrers i també s’empenyen i fan puntades de peu. El món ha canviat des del 1966, sense dubte, però també la literatura infantil…

Ara bé, la història no és menys «rodariana». Així és com acaba:

En resum, que n’hi va haver per a tothom, [de pastís,] menys per al professor Rossi i per al professor Terenzio, que estaven a l’hospital curant la por.
També n’hi va haver un gran tall per al senyor Meletti, quan la senyora Cecília, Rita i Paolo van anar-lo a alliberar.
N’hi va haver un bocinet també per a mi, que vaig arribar al darrer moment, a temps, però, de fer-me explicar fil per randa com havien anat les coses.
I n’hi haurà per a tothom, un dia o altre, quan es fabricaran pastissos en comptes de bombes.

L’amenaça de la guerra atòmica és un disbarat que, com tots els disbarats bèl·lics, es resoldria prou bé si féssim més cas del sentit comú i l’instint per a la felicitat dels petits. Les mares ho comprendran prou aviat, més properes a ells i també al plaer. Els homes seran els darrers, i encara no tots. Hi ha una falsa «saviesa» que en realitat és una crosta del cervell.

Bruno Munari hi posa les imatges creant retrats i multituds en moviment amb un estil d’abstracció i exercici estètic força insòlit, d’elements mínims i plaer reconeixible i contagiós, d’aquell que ens fa sentir ganes d’agafar un llapis amb la convicció que l’art és una cosa simple i a l’abast de tots. No sempre ho fa, tanmateix, en una relació perceptible amb el caràcter o la funció dels personatges. Al mosaic inferior, la Lucrezia del racó inferior dret, per exemple, no és una senyora antipàtica, sinó una noieta engrescadora.

  • Gianni Rodari, El pastís caigut del cel. Il·lustracions de Bruno Munari. Traducció d’Àlvar Valls. La Galera, Barcelona, 1985, 2007. ISBN 978-84-246-8031-2.
  • Ressenya d’Sfer dins Al·lots

Amb els cabells de punta!, de Maria Ribell

Un dels recursos de creació de contes que no sol fallar —Rodari n’era un mestre— és el de jugar amb les frases fetes; per exemple, prenent-les literalment. Amb els cabells de punta!, de Maria Ribell, és un recull que fa servir aquesta classe de tècniques per parlar sobre tot d’adults que cometen algun excés (per exemple, fan servir amenaces o altres menes de solucions desesperades que en realitat són pegats que no solucionen res); aleshores s’esdevé un disbarat, la frase es fa certa i l’adult troba ocasió de remeiar la seva actitud. El llibre tracta els personatges amb humor i afecte, i el llenguatge és col·loquial i expressiu.

Així, a «Una per al pare, una per a la mare…», l’Esteve aprendrà a menjar bé quan el joc de les cullerades es faci real i tots els parents anomenats li prenguin (literalment) la pitança de la boca. Continua llegint