Per Sant Jordi: ‘Brillant’, de Maria Àngels Ollé

—Per on passa el tren?
—Per la via.
—Pobre Brillant,
prou que ho sabia!

Brillant, un nou tren potent i de colors ben bonics, crida l’atenció de tots en el seu primer viatge, que farem des del seu punt de vista: empaitant els arbres, passant amb por per un túnel, amb cura i sense cap mena de retard. Ha agafat fama de ràpid i de bonic. Però un dia, quan encara era fosc i el maquinista cau vençut per la son, “veu una taca fosca a terra”. És una vaca! Què farà? “No s’hi pensa gens” i salta fora de la via. El daltabaix no és greu, per sort, però caldrà temps i una grua. Els passatgers en parlen:

—Per una vaca! —diu un home.
—Fer parar tot un tren —diu el del seu costat.
—Val menys una vaca que el temps que avui jo perdré —fa un senyor molt important.
—Una vaca, Déu n’hi do… —fa la veïna, que és una pagesa jove—, val molts duros una vaca!

—Si el tren no descarrila, si el tren li passa per sobre, s’hauria mort la vaca, mare? —pregunta un nen.
—Sí, és clar, el tren pesa molt —li contesta la seva mare.

Brillant passarà uns dies dolents, ben reparat, però encara apagat per l’accident. Ja “ningú no se’l mira”. Fins que puja aquell mateix nen, que el reconeix i el lloa: “Mare, em penso que és Brillant … el que va salvar la vaca! … Quina sort hem tingut de tornar-hi a pujar! Oi, mare?”, i la màquina s’anima i tornar a sortir a empaitar els arbres. El conte circula sense ambició literària però amb plena funcionalitat i capacitat suggeridora per als petits. Què haguéssim fet nosaltres en el cas de la protagonista? Ens hauríem atrevit? Què es guanya i què es perd? Com ens quedem, després d’un accident?

Dibuix de Bartomeu Massot (fragment)

La proposta il·lustrada de Bartomeu Massot és propera a l’estil dels nens, amb ceres de colors vius i d’altres imatges més petites, que són negatius rascats. El llibre s’acompanya a més de propostes didàctiques, amb treball de vocabulari i la creació d’una maqueta de tren amb capses de llumins.

• Maria Àngels Ollé, Brillant, el tren que va salvar una vaca. Dibuixos de Bartomeu Massot. Barcelona: La Galera (col·lecció La Galera d’Or, sota la direcció de Marta Mata), 1964.
• Vegeu també aquesta nota de Fina Rifà a Faristol, sobre la col·lecció en conjunt

La biblioteca de Curtó

Quan us parlava d’Un rètol per a Curtó, de l’Àngels Garriga, no vaig citar-ne cap passatge: me’l vaig reservar per tancar ara el cercle d’educació, lectura, escriptura i biblioteques amb les planes que descriuen com funcionava —i més, en aquells moments de plena agitació— la biblioteca escolar del poble imaginari (però no irreal) de Curtó. La il·lustració és de la Fina Rifà.

LA BIBLIOTECA
A l’escola de Curtó no es podia pas dir que l’escriure els fes perdre el llegir.
Per molta feina que tinguessin, res del món no els hauria privats de fer el canvi de llibres el dissabte al matí.
No ho haurien volgut els llegidors ni ho haurien permès els bibliotecaris.
Perquè a l’escola hi havia bibliotecaris i, naturalment, biblioteca.
Bé; però deixar i recollir els llibres, mirar que tornessin, nets i sense estropici, apuntar qui els tenia i qui els retornava, fer-ne el fitxer i el catàleg i tot de coses així, requeria molta feina i calgué nomenar encarregats de biblioteca. Aquest curs n’hi havia tres: en Pere, la Sulamita i la Claudina.
El canvi de llibres es feia un dia la setmana: el dissabte al matí. I aquell dissabte els tres bibliotecaris van complir e! seu servei, per molta feina que a tots plegats els esperés a la tarda.
I mai no diríeu quins van ser els llibres més buscats: els que parlaven d’arbres i boscos. Bé, les rondalles no es van abandonar, tampoc, eh!

Un rètol per a Curtó, d’Àngels Garriga

Fa poc us parlava de la inauguració de la nova biblioteca Marta Mata a Cornellà. Dons bé, aquesta pedagoga renomenada era filla d’una mestra i escriptora que també va aportar el seu granet de sorra a la recuperació de la literatura infantil en català: l’Àngels Garriga, qui amb Un rètol per a Curtó va quedar finalista del premi Folch i Torres del 1966.

Un rètol per a Curtó, que fou il·lustrat per la Fina Rifà, és una obreta encisadora, que pertany al gènere de les novel·les de colla, però en realitat amplia la colla fins engrescar un poblet sencer, l’imaginari Curtó. La societat rural s’ha transformat molt en els més de quaranta anys que han transcorregut des d’aleshores, però això, més que un desmèrit, potser li dóna un nou valor com a font de coneixement. (Car la literatura ens serveix també per saber com era la vida que van viure els nostres pares, avis i besavis; tot i que en aquest cas va bé desfer la possible ambigüetat: els pares i les mares, els avis i les àvies, que no feien pas la mateixa vida els uns que les altres.)

L’anècdota és ben senzilla: els «brètols» de Guànec es creuen superiors a Curtó pel simple fet que els han col·locat un rètol a la carretera, cartell que Curtó no té. De forma constructiva, com es podria fer que el poblet sia mereixedor d’un avís propi? Potser es pot convertir un erm en un bosquet, fer un museu de les eines antigues, crear una fira amb objectes dels nanos, reparar els carrers, plantar flors arreu… Dé n’hi dó, la de coses que un té a l’abast, i més si es treballa en equip!

La novel·la és també un cant a l’obra de tants mestres que, amb mà esquerra, dolçor i tenacitat, fan que l’impuls dels seus nanos reverteixi de manera activa i constructiva en el benefici de la seva societat.

• Vegeu també: La biblioteca de Curtó

Els de percussió, de Miquel Desclot i Fina Rifà

.

ELS DE PERCUSSIÓ

El cul ens piquen i el carpó
amb la baqueta i el bastó.

El cap ens tusten i el clatell
amb la maceta i el martell.

I tots nosaltres, bons minyons,
dels mastegots en fem cançons.

Però la mosca ens puja al nas
i la farem com un cabàs.

No negareu que hem avisat:
el nostre cop serà sonat!

.

• Miquel Desclot, Música, mestre!, il·lustrat per Fina Rifà, Empúries (La poma verda, 3), Barcelona, 1987. Els poemes pertanyen a la cantata Concert desconcertant, amb música d’Antoni Ros Marbà.
• Miquel Desclot dins aquest bloc