Tag Archives: fugida

‘La balada del funicular miner’, de Pau Joan Hernàndez

Pau Joan Hernàndez és un autor força ressenyat en aquest blog. Entenc que fa novel·les construïdes amb eficàcia que sovint inclouen un bon treball de documentació i una ambientació prou aventurera. La balada del funicular miner —el premi Gran Angular de 2013— compleix, si més no, les tres característiques. Hi ha també misteri, una vindicació del paper actiu de la dona, amor juvenil, gust pel fantàstic i per la música, sospites de bruixeria… molts ingredients que poden fer de ganxo eficaç.

Som als Pirineus, en un poble que concentra els serveis educatius de la vall i, com passa a les zones de força neu, inclou un internat. Hi ha diverses línies de trama destinades a creuar-se: a les principals, una fera fuig del camió que la transporta il·legalment i una nova mestra fuig de la seva vida passada, com una mare n’ha fugit abans. Però no hi ha fugida possible: «el passat és com l’aigua, que sempre torna al lloc per on corria; és com les cicatrius, que no s’esborren mai».

El tomb decisiu depèn d’una anagnòrisi: el recurs literari del reconeixement, de molta trajectòria a la tragèdia grega (pensem en Èdip), a la comèdia (L’avar) i, als nostres dies, les telenovel·les de segona. Com són tres gèneres que, segons crec, posen en un pla molt secundari la versemblança, personalment el recurs m’ha distanciat força de la conclusió, com si, a la meva lectura, els personatges perdessin vida pròpia. Ara bé, potser és un prejudici personal.

  • Pau Joan Hernàndez, La balada del funicular miner. Cruïlla, Barcelona, 2013. 978-84-661-3369-2.
Anuncis

L’estranya mort de Berta, de Joan Pla

darabuc-joan-pla-estranya-mort-de-berta-250wBerta, que sortia amb en Ferran però ha trencat amb ell sense explicacions, apareix morta durant una festa. Les circumstàncies acusen en Ferran i aquest fugirà cap al nord, angoixat, sense pensar-s’ho més. Recorrerà bona part de Catalunya, trobarà bona gent i d’altra menys amable, guanyarà i perdrà, coneixerà un amor encara més ple —i la persona que sabrà raonar amb el cap més fred i buscar un desllorigador— i al final la situació es resoldrà bé, amb un gir de rectificació dels amics, comprensió dels pares i confessió del criminal.

L’estranya mort de Berta, de Joan Pla, atrau per la fugida constant (en Ferran va sent encalçat i desemmascarat als diversos llocs on es refugia) i pel recorregut geogràfic, que té un bon punt de descoberta (en Ferran és de Gandia i acaba a l’hivern nevat de Sort) i el pot tenir també per al lector. La solució policíaca del cas és tan senzilla com encertada i permet fer algun pas enrere que augmenta la tensió (no voldria desvetllar més). Continua llegint