Tag Archives: Bromera

‘La pluja’, de Marc Granell

.

LA PLUJA

Quan plou
plou per a tots.

Per al gat i per al gos.
Per a la pedra i la flor.
Per al feliç i el ploró.

Quan plou
plou per a tots.

Però si al gat no li agrada,
que ploga fascina el gos
i si a la pedra li esvara
és pa i mel per a la flor,
per al feliç cançó d’alba
i per al trist amarg plor.

Quan plou
mai plou que puga
dir-se que plou
a gust de tots.

.

  • Marc Granell, Oda als peus i altres poemes. Dibuixos de Manuel Granell. Bromera (El Micalet galàctic, 137), València, 2008. ISBN 978-84-9824-329-1.
Anuncis

‘Aire negre’, d’Agustín Fernández Paz

Aire negre, d’Agustín Fernández Paz, és una bona novel·la de por que em sembla característica de l’obra de l’autor: personatges joves (sovint adults), amants de la cultura (especialment de la cultura i la història gallegues i de l’expressió literària, narrativa i poètica), que viuen una història de desenvolupament clar i lent on esdevenen clau tant algun element misteriós (en aquest cas, pròpiament terrorífic) que sovint es relaciona amb la tradició local, com la vivència d’una relació d’amor més aviat complicada.

En aquest cas, un psiquiatre haurà de treure l’entrellat de l’estat de bogeria d’una jove de mirada intensa i cabells de foc, a qui aconseguirà de motivar a escriure la seva pròpia història.

  • Agustín Fernández Paz, Aire negre. Bromera, traducció de Josep Franco. 184 pp. 13×20,5 cm. ISBN 978-84-7660-585-1.

‘Me’n vaig de casa!’, de Pasqual Alapont

(Tot mirant unes fotos.)
——«Jo no hauria imaginat mai que el fartaner del meu pare haguera estat de menut un panxabuit.
—— —Però si sembla un indigent.
—— —És que —el va disculpar l’avi—, de menut, el teu pare no menjava gens; era un llepafils. Havíem d’anar sempre amb la cullera i el plat al seu darrere. I era un bon corredor, no penses. A l’hora de dinar, semblava un coet.
—— Qui ho diria. Ara, al meu pare li agrada qualsevol classe de menjar. Fins i tot, un dia es va engolir el plat de Jordi, el nostre gos, perquè creia que es tractava del seu puré, i quan li vam dir que s’havia equivocat, encara en volia repetir, d’aquell menjar. Sort que Jordi es va poder cruspir el plat del meu pare, perquè la confusió no li havia fet gens de gràcia.
—— Fet i fet, la foto era molt educativa. Revelava un seguit de detalls sobre el meu pare que mai no hauria imaginat. Per exemple: no sempre havia estat calb com una bola de billar, i, més important encara, havia estat capaç, de menut, de pegar una puntada de peu en una cartera. Així, resultava que el meu pare era, al capdavall, un ésser humà.»

  • Pasqual Alapont, Me’n vaig de casa! Il·lustracions de Francesc Santana. Bromera (El Micalet galàctic, 28), 1993. 11a ed., 2008. ISBN 9788476601466.

‘Estàs com una moto!’, de Pasqual Alapont


Amb la sèrie d’en Martí i el seu avi Frederic, Pasqual Alapont s’ha convertit en un clàssic dels micalets: No sigues bajoca! va per la 20a edició; Estàs com una moto!, per la 18a; Me’n vaig de casa!, per la 11a. Són llibres divertits, d’humor familiar, on trobem uns pares relativament assenyats (tampoc no molt), una tia fava i enamoradissa i els personatges estrella: un nen i un avi que «fan la pinça» amb els seus disbarats i trapelleries, que fan tornar bojos qui els envolten, a dins i a fora de casa, sovint en companyia del gos Jordi.

Els capítols, d’una desena de planes, giren entorn d’anècdotes concretes, com a contes acumulatius, però independents. En Francesc Santana els il·lustra amb expressivitat i exageració de trets, centrant-se en els personatges, que dibuixa amb cossos buits i cares de llapis molt detallades.

A uns grans magatzems:

«—La senyoreta Romeu, supose —li ha dit [l’avi Frederic] amb una reverència, que és el mateix, segons em contà una vegada Frederic, que va dir un periodista a un individu que s’havia perdut enmig de l’Àfrica, quan el va trobar. L’avi té una imaginació increïble i conta unes històries fantàstiques, però això del tipus perdut a l’Àfrica ja és un poc exagerat. Jo tinc a casa un mapa del meu poble i un altre de tot el món, i si fa o no fa, l’Àfrica és un poc més gran que el meu carrer i la plaça dels Coloms junts.
La senyoreta Romeu, després que s’ha calmat, ens ha dit que ella no era la senyoreta Romeu i que si estàvem bojos. Jo crec que estava un poc somnàmbula encara perquè l’havíem acabada de despertar … Jo li he dit també que, a classe de naturals, el professor Eduard fa unes migdiades impressionants i que ningú no li retrau res. Fins i tot és molt instructiu sentir-lo roncar com si fóra un elefant; n’aprenem molt, així, de biologia.»

  • Pasqual Alapont, Estàs com una moto! Il·lustracions de Francesc Santana. Bromera (El Micalet Galàctic, 14), València, 1992 (18.ª ed., 2009). 80 pp. ISBN 9788476601189.

El lledoner de l’home mort, de Toni Cucarella

darabuc-toni-cucarella-lledonerEl lledoner de l’home mort, de Toni Cucarella, mescla amb encert, al meu parer, diversos components que fan del conjunt una novel·la juvenil enriquidora i eficaç: lèxic saborós (a voltes, exigent), però també una acció intrigant que acabarà desvetllant tot un enigma complex; relacions familiars (de fill i pare i de tota una família) i amoroses (entre dos joves); història (primers anys del franquisme i exili) i experiència (de la història viscuda al passat i la maduració viscuda a la pròpia novel·la); la felicitat i la desgràcia; i personatges adults (de diverses generacions) i joves.

Vaig pujar dalt … El sol, que penetrava pels bucs de la paret i per un parell de traucs en la coberta de canyís i algeps deteriorada, il·luminava l’andana amb un encreuament de feixos de claros en els quals flotava una pluja de pols neguitosa. Per totes les bigues de la teulada penjaven cordells de cànem. Aquests cordells, vaig saber dies després per mon pare, s’empraven per a penjar-hi el tabac i assecar-lo, i també la dacsa, fins i tot els melons de tot l’any. I en altres temps més remots, quan bona part de les terres de la Costera, a l’igual que altres comarques valencianes, eren domini de les moreres, ací dalt criaven els cucs de seda…

Només amb el primer colp d’ull, ja vaig clissar la faenada que m’esperava per a ordenar tot aquell desori de pols i andròmines, i els tres baguls. (48-49)

Sobre la tria lingüística, vegeu aquesta reflexió de l’autor al seu bloc: «Llengua col·loquial, llengua literària» i la nota sobre L’hereu dels tretze. Parlant ara del producte editorial, entenc que la coberta més recent cal posar-la a la categoria (força habitual a la novel·la juvenil, però no per això més raonable) de les «imatges d’impacte sense més relació amb el text que una associació peregrina».

  • Toni Cucarella, El lledoner de l’home mort. Bromera i Columna (L’espurna, 26), 1996; Bromera, 2006 (9.ª imp., ISBN 13: 978-84-7660-259-1).

Nit d’ombres voraces, d’Agustín Fernández Paz

Nit d’ombres voraces, d’Agustín Fernández Paz, és una novel·la d’intenció política, on es posa en contrast una generació actual madura en el terreny de les relacions amoroses (la de Sara i Daniel) però inconscient i gens compromesa en l’àmbit polític, amb la generació perduda i perdedora de la guerra civil, la del galleguisme republicà i revolucionari, d’amor intens per la persona, la terra i la cultura estimades. En segon pla, passen les generacions silencioses d’entre mig.

«Al cap de tants anys», l’oncle Ramon, la història del qual es recuperarà mercès al tòpic dels secrets de la vella casa familiar heretada, «havia revolucionat la meva vida», conclourà Sara; i entenc que el terme «revolució» no és casual, sinó la proposta ideològica del llibre de continuar amb la revolució social engegada pels vells mestres de la república. Per això (i perquè és característic de l’autor) hi trobem també una ambientació literària constant, on els llibres són clau en la caracterització dels personatges, en les seves reflexions i àdhuc en la resolució del misteri familiar.

Però no només: l’oncle Ramon, mort de fa molt, es fa notar com a presència davant de Sara per tal de guiar-la en la descoberta del passat colgat pel silenci (d’acord amb el tòpic del fantasma que no pot descansar en pau fins que la seva història es recupera, com trobem també per exemple a Les llàgrimes de Shiva, de César Mallorquí). Però en aquest cas la intervenció sobrenatural serveix per provocar la maduració política de la protagonista, que per atzar (o no?) ha heredat el nom de l’estimada de l’oncle Ramon, Sara, i rebrà a mans un anell d’or (real i simbòlic) que «em recorda el passat del qual vinc i em dóna confiança cada nou dia. Supose que viure no ha de ser fàcil, però no tinc gens de por. Perquè amb mi està el futur».

Resoldre tot això en 150 planes no especialment atapeïdes és difícil i no tinc clar que la novel·la no perdi força per abusar del blanc i negre ni s’estigui de caure en el sermó. Tanmateix, el plantejament és inusual, interessant i emotiu, l’escriptura és molt clara i la traducció de Josep Franco es llegeix de molt bon grat.

  • Agustín Fernández Paz, Nit d’ombres voraces. Bromera (L’Espurna, 65), 2003. 160 pp. ISBN 84-7660-781-4.

Premis Vicent Silvestre i Bancaixa 2009

Els premis infantil i juvenil dels Ciutats d’Alzira han guardonat enguany en Pep Castellano (premi Vicent Silvestre per Bernat, un científic enamorat), la Maria Carme Roca (premi Bancaixa amb Fantasfrizy) i també Joan Pla, finalista del Bancaixa amb La violinista de París. Felicitats!