‘La pluja’, de Marc Granell

.

LA PLUJA

Quan plou
plou per a tots.

Per al gat i per al gos.
Per a la pedra i la flor.
Per al feliç i el ploró.

Quan plou
plou per a tots.

Però si al gat no li agrada,
que ploga fascina el gos
i si a la pedra li esvara
és pa i mel per a la flor,
per al feliç cançó d’alba
i per al trist amarg plor.

Quan plou
mai plou que puga
dir-se que plou
a gust de tots.

.

• Marc Granell, Oda als peus i altres poemes. Dibuixos de Manuel Granell. Bromera (El Micalet galàctic, 137), València, 2008. ISBN 978-84-9824-329-1.

‘Aire negre’, d’Agustín Fernández Paz

Aire negre, d’Agustín Fernández Paz, és una bona novel·la de por que em sembla característica de l’obra de l’autor: personatges joves (sovint adults), amants de la cultura (especialment de la cultura i la història gallegues i de l’expressió literària, narrativa i poètica), que viuen una història de desenvolupament clar i lent on esdevenen clau tant algun element misteriós (en aquest cas, pròpiament terrorífic) que sovint es relaciona amb la tradició local, com la vivència d’una relació d’amor més aviat complicada.

En aquest cas, un psiquiatre haurà de treure l’entrellat de l’estat de bogeria d’una jove de mirada intensa i cabells de foc, a qui aconseguirà de motivar a escriure la seva pròpia història.

• Agustín Fernández Paz, Aire negre. Bromera, traducció de Josep Franco. 184 pp. 13×20,5 cm. ISBN 978-84-7660-585-1.

‘Me’n vaig de casa!’, de Pasqual Alapont

• Sobre la sèrie de Martí i Frederic, vegeu aquesta nota.

(Tot mirant unes fotos.)
——«Jo no hauria imaginat mai que el fartaner del meu pare haguera estat de menut un panxabuit.
—— —Però si sembla un indigent.
—— —És que —el va disculpar l’avi—, de menut, el teu pare no menjava gens; era un llepafils. Havíem d’anar sempre amb la cullera i el plat al seu darrere. I era un bon corredor, no penses. A l’hora de dinar, semblava un coet.
—— Qui ho diria. Ara, al meu pare li agrada qualsevol classe de menjar. Fins i tot, un dia es va engolir el plat de Jordi, el nostre gos, perquè creia que es tractava del seu puré, i quan li vam dir que s’havia equivocat, encara en volia repetir, d’aquell menjar. Sort que Jordi es va poder cruspir el plat del meu pare, perquè la confusió no li havia fet gens de gràcia.
—— Fet i fet, la foto era molt educativa. Revelava un seguit de detalls sobre el meu pare que mai no hauria imaginat. Per exemple: no sempre havia estat calb com una bola de billar, i, més important encara, havia estat capaç, de menut, de pegar una puntada de peu en una cartera. Així, resultava que el meu pare era, al capdavall, un ésser humà.»

• Pasqual Alapont, Me’n vaig de casa! Il·lustracions de Francesc Santana. Bromera (El Micalet galàctic, 28), 1993. 11a ed., 2008. ISBN 9788476601466.

‘Estàs com una moto!’, de Pasqual Alapont

Amb la sèrie d’en Martí i el seu avi Frederic, Pasqual Alapont s’ha convertit en un clàssic dels micalets: No sigues bajoca! va per la 20a edició; Estàs com una moto!, per la 18a; Me’n vaig de casa!, per la 11a. Són llibres divertits, d’humor familiar, on trobem uns pares relativament assenyats (tampoc no molt), una tia fava i enamoradissa i els personatges estrella: un nen i un avi que «fan la pinça» amb els seus disbarats i trapelleries, que fan tornar bojos qui els envolten, a dins i a fora de casa, sovint en companyia del gos Jordi.

Els capítols, d’una desena de planes, giren entorn d’anècdotes concretes, com a contes acumulatius, però independents. En Francesc Santana els il·lustra amb expressivitat i exageració de trets, centrant-se en els personatges, que dibuixa amb cossos buits i cares de llapis molt detallades.

A uns grans magatzems:

—«—La senyoreta Romeu, supose —li ha dit [l’avi Frederic] amb una reverència, que és el mateix, segons em contà una vegada Frederic, que va dir un periodista a un individu que s’havia perdut enmig de l’Àfrica, quan el va trobar. L’avi té una imaginació increïble i conta unes històries fantàstiques, però això del tipus perdut a l’Àfrica ja és un poc exagerat. Jo tinc a casa un mapa del meu poble i un altre de tot el món, i si fa o no fa, l’Àfrica és un poc més gran que el meu carrer i la plaça dels Coloms junts.
—La senyoreta Romeu, després que s’ha calmat, ens ha dit que ella no era la senyoreta Romeu i que si estàvem bojos. Jo crec que estava un poc somnàmbula encara perquè l’havíem acabada de despertar … Jo li he dit també que, a classe de naturals, el professor Eduard fa unes migdiades impressionants i que ningú no li retrau res. Fins i tot és molt instructiu sentir-lo roncar com si fóra un elefant; n’aprenem molt, així, de biologia.»

• Pasqual Alapont, Estàs com una moto! Il·lustracions de Francesc Santana. Bromera (El Micalet Galàctic, 14), València, 1992 (18.ª ed., 2009). 80 pp. ISBN 9788476601189.

El lledoner de l’home mort, de Toni Cucarella

El lledoner de l’home mort, de Toni Cucarella, mescla amb encert, al meu parer, diversos components que fan del conjunt una novel·la juvenil enriquidora i eficaç: lèxic saborós (a voltes, exigent), però també una acció intrigant que acabarà desvetllant tot un enigma complex; relacions familiars (de fill i pare i de tota una família) i amoroses (entre dos joves); història (primers anys del franquisme i exili) i experiència (de la història viscuda al passat i la maduració viscuda a la pròpia novel·la); la felicitat i la desgràcia; i personatges adults (de diverses generacions) i joves.

Vaig pujar dalt … El sol, que penetrava pels bucs de la paret i per un parell de traucs en la coberta de canyís i algeps deteriorada, il·luminava l’andana amb un encreuament de feixos de claros en els quals flotava una pluja de pols neguitosa. Per totes les bigues de la teulada penjaven cordells de cànem. Aquests cordells, vaig saber dies després per mon pare, s’empraven per a penjar-hi el tabac i assecar-lo, i també la dacsa, fins i tot els melons de tot l’any. I en altres temps més remots, quan bona part de les terres de la Costera, a l’igual que altres comarques valencianes, eren domini de les moreres, ací dalt criaven els cucs de seda…

Només amb el primer colp d’ull, ja vaig clissar la faenada que m’esperava per a ordenar tot aquell desori de pols i andròmines, i els tres baguls. (48-49)

Sobre la tria lingüística, vegeu aquesta reflexió de l’autor al seu bloc: «Llengua col·loquial, llengua literària» i la nota sobre L’hereu dels tretze. Parlant ara del producte editorial, entenc que la coberta més recent cal posar-la a la categoria (força habitual a la novel·la juvenil, però no per això més raonable) de les «imatges d’impacte sense més relació amb el text que una associació peregrina».

• Toni Cucarella, El lledoner de l’home mort. Bromera i Columna (L’espurna, 26), 1996; Bromera, 2006 (9.ª imp., ISBN 13: 978-84-7660-259-1).

Nit d’ombres voraces, d’Agustín Fernández Paz

Nit d’ombres voraces, d’Agustín Fernández Paz, és una novel·la d’intenció política, on es posa en contrast una generació actual madura en el terreny de les relacions amoroses (la de Sara i Daniel) però inconscient i gens compromesa en l’àmbit polític, amb la generació perduda i perdedora de la guerra civil, la del galleguisme republicà i revolucionari, d’amor intens per la persona, la terra i la cultura estimades. En segon pla, passen les generacions silencioses d’entre mig.

«Al cap de tants anys», l’oncle Ramon, la història del qual es recuperarà mercès al tòpic dels secrets de la vella casa familiar heretada, «havia revolucionat la meva vida», conclourà Sara; i entenc que el terme «revolució» no és casual, sinó la proposta ideològica del llibre de continuar amb la revolució social engegada pels vells mestres de la república. Per això (i perquè és característic de l’autor) hi trobem també una ambientació literària constant, on els llibres són clau en la caracterització dels personatges, en les seves reflexions i àdhuc en la resolució del misteri familiar.

Però no només: l’oncle Ramon, mort de fa molt, es fa notar com a presència davant de Sara per tal de guiar-la en la descoberta del passat colgat pel silenci (d’acord amb el tòpic del fantasma que no pot descansar en pau fins que la seva història es recupera, com trobem també per exemple a Les llàgrimes de Shiva, de César Mallorquí). Però en aquest cas la intervenció sobrenatural serveix per provocar la maduració política de la protagonista, que per atzar (o no?) ha heredat el nom de l’estimada de l’oncle Ramon, Sara, i rebrà a mans un anell d’or (real i simbòlic) que «em recorda el passat del qual vinc i em dóna confiança cada nou dia. Supose que viure no ha de ser fàcil, però no tinc gens de por. Perquè amb mi està el futur».

Resoldre tot això en 150 planes no especialment atapeïdes és difícil i no tinc clar que la novel·la no perdi força per abusar del blanc i negre ni s’estigui de caure en el sermó. Tanmateix, el plantejament és inusual, interessant i emotiu, l’escriptura és molt clara i la traducció de Josep Franco es llegeix de molt bon grat.

• Agustín Fernández Paz, Nit d’ombres voraces. Bromera (L’Espurna, 65), 2003. 160 pp. ISBN 84-7660-781-4.

Premis Vicent Silvestre i Bancaixa 2009

Els premis infantil i juvenil dels Ciutats d’Alzira han guardonat enguany en Pep Castellano (premi Vicent Silvestre per Bernat, un científic enamorat), la Maria Carme Roca (premi Bancaixa amb Fantasfrizy) i també Joan Pla, finalista del Bancaixa amb La violinista de París. Felicitats!

• Bromera de Lletres

Premi Xaro Vidal 2009, per Dídac Botella

Nota de Bromera:

L’obra  L’illa del tresor. Història d’una obra de teatre, del professor de Primària Didac Botella, ha estat la guanyadora del X Premi de Teatre Infantil Xaro Vidal Ciutat de Carcaixent. … L’acte de lliurament va tindre lloc en el Teatre Don Enrique de Carcaixent i anà seguit de la representació de l’espectacle  Moby Disc, de la companyia L’Horta Teatre. El llibre  es publicarà durant la primavera de 2010 en la col·lecció «Micalet Teatre» d’Edicions Bromera.

Bases del X premi de teatre infantil Xaro Vidal

El termini finalitza el 8 de setembre de 2009 i la dotació és de 3.600 euros.

L’estranya mort de Berta, de Joan Pla

Berta, que sortia amb en Ferran però ha trencat amb ell sense explicacions, apareix morta durant una festa. Les circumstàncies acusen en Ferran i aquest fugirà cap al nord, angoixat, sense pensar-s’ho més. Recorrerà bona part de Catalunya, trobarà bona gent i d’altra menys amable, guanyarà i perdrà, coneixerà un amor encara més ple —i la persona que sabrà raonar amb el cap més fred i buscar un desllorigador— i al final la situació es resoldrà bé, amb un gir de rectificació dels amics, comprensió dels pares i confessió del criminal.

L’estranya mort de Berta, de Joan Pla, atrau per la fugida constant (en Ferran va sent encalçat i desemmascarat als diversos llocs on es refugia) i pel recorregut geogràfic, que té un bon punt de descoberta (en Ferran és de Gandia i acaba a l’hivern nevat de Sort) i el pot tenir també per al lector. La solució policíaca del cas és tan senzilla com encertada i permet fer algun pas enrere que augmenta la tensió (no voldria desvetllar més).

El crim de lord Arthur Savile, d’Oscar Wilde

En situacions de foscor —quan es combina la repressió moral amb la hipocresia, com a l’època victoriana o la franquista—, l’enginy sol sortir endavant i subvertir l’ordre amb la ironia, més o menys amarga en el seu fons. És el cas d’El crim de lord Arthur Savile, conegut conte d’Oscar Wilde on el protagonista es veu «moralment obligat» a cometre un crim que li han anunciat (en un context gairebé grotesc) com a part del seu destí:

Després del crim, podria dur Sybil als seus braços sabent que ella no es ruboritzaria mai per culpa d’ell, no baixaria mai el cap de vergonya. Però primer havia de fer el crim i com més prompte millor per als dos.

Molts homes al seu lloc haurien preferit el camí de roses i flors de la frivolitat a les escarpades altures del deure, però Lord Arthur era massa conscienciós per posar el plaer sobre els principis.

No és un conte que entri fàcilment, donat que la burla envelleix amb una certa rapidesa i molts dels blancs contra dels quals apuntava Wilde han caigut de fa temps (notablement, la societat aristocràtica) i d’altres referències seran difícils de pillar per un lector jove (si empra una edició sense anotar; d’altra banda, l’humor i les notes al peu són força incompatibles). Però val la pena, perquè quan la bola de neu pren força, és molt difícil deturar tant el riure com la reflexió amb un calfred a l’espinada.

Cito per la traducció de Víctor A. Oroval a Bromera. També el trobareu dins El fantasma de Canterville i altres relats, a Barcanova, en traducció de Josep Vallverdú. A Gutenberg.org el podeu llegir en anglès. La imatge es d’Aubrey Beardsley per l’obra Salomè.

El rellotge mecànic, de Philip Pullman

El rellotge mecànic, d’en Philip Pullman, és un conte fantàstic i moral de tradició romàntica, situat, com potser no podia ser d’una altra manera, a Alemanya. En Pullman sap combinar amb encert una certa complicació formal de la trama i els seus possibles nivells amb una redacció senzilla. Al meu parer, la gràcia essencial del conte —un conte eficaç, però no magnífic— rau a la combinació de nivells: real, literari, demoníac, moral i màgic. El conte imaginat, narrat a la taverna, es fa real de sobte, quan irrompen en escena els personatges de la ficció; això obligarà a triar i representarà destins diversos per a cadascú dels personatges; el final és de recompensa i esperança per uns i d’exili o mort per uns altres.

El conte no té la mateixa força inquietant pura de La meravellosa història de Peter Schlèmil o de El diable de la botella (ni menys encara, del Faust), però n’és una bona introducció.

• Philip Pullman, El rellotge mecànic, trad. Josep Franco, Bromera, València, 2005. ISBN: 978-84-7660-711-4.

Ací no paga ni Déu, de Dario Fo

Ací no paga ni Déu, de Dario Fo, és una bona mostra del teatre d’aquest clàssic modern: ideològic i combatiu, d’una banda, i amb diversos mèrits dramàtics, com són una gran rapidesa i uns tocs d’humor que arriben a ser hilarants.

Fo és un autor compromès, el que el converteix, alhora, en un autor molt històric, molt propi del seu temps. Les seves idees envelleixen amb la mateixa rapidesa amb la que canvia la societat, però, com neixen d’una voluntat clara, també són fàcilment actualitzables. (Sense que això ens obligui a ser-hi d’acord ni en el tot ni en la part.)

Ara bé, si Fo perdura, no és per la seva mescla de comunisme i anarquisme, sinó per la seva gran qualitat dramàtica. La intensificació dels gags, tant directament com a través dels diàlegs (quan un personatge narra a un altre el que li han explicat a ell), és molt ben treballada, i culmina en un final (II, xix) ben digne de P. Tinto: un guàrdia civil feliç d’haver quedat prenyat per un miracle de Santa Eulàlia.

L’he llegit en una versió de Bromera, traduïda i presentada per Empar Claramunt i Josep Ballester. No llegeixo italià, pel qual no puc comparar, però crec que la versió funciona molt bé i no acusa en excés el pas dels anys (és del 1992). Altrament, la introducció situa bé l’autor i les seves paradoxes, a més d’incloure diversos materials de treball.

Vegeu també:

• Lectura dramatitzada de l’obra a El Quadern Gris de 3r
• Espectacle de Dario Fo al bloc del grup de teatre de Montgat

Cartes d’hivern, d’Agustín Fernández Paz

Cartes d’hivern (Cartas de inverno, 1995; trad. Josep Franco, Bromera, col. Espurna, 1997) és una novel·la juvenil que narra de nou l’horror dels monstres de Cthulhu, ambientat en una vella casa d’un poble gallec, però en el present. Dos joves artistes s’aniran sentint atrets, poc a poc, pel que s’amaga al soterrani de la casa, i coneixerem la història per una sèrie de cartes.

És una versió alleugerida amb respecte a Lovecraft: menys densa (es prescindeix, sobre tot, de la part mítica i de caire religiós), però també, si voleu, menys feixuga i més pròpia d’un present majoritàriament laic i descregut (i que ha vist milions de monstres al cinema). Tendeixo a pensar que, com l’aposta és més baixa, arribarà a més lectors; però també que la intensitat difícilment pot ser mai la mateixa que la que es podia assolir a finals del segle XIX, on l’horror d’una vida condemnada es considerava fins i tot tangible. Qui ja gaudeixi de Lovecraft trobarà l’homenatge massa tou, però jo entenc que és una bona introducció al seu món i una bona novel·la d’intriga i terror per a joves.

Et demane que no òbrigues el sobre, però no puc impedir que, si et veus obligada a donar-li’l a Soutullo, conegues el seu contingut. Encara que, pel teu bé, et demanaria que no ho feres, perquè no sóc capaç de suportar el dolor que puc ocasionar-te. Recordes el nostre primer viatge a Barcelona, la tardor de l’any 69, quan vaig comprar Els mites de Cthulhú en aquell quiosc de les Rambles i vam poder llegir, per primera vegada, els relats de Lovecraft? En veure el meu entusiasme, em deies que no podies comprendre com era capaç de llegir aquelles històries que tant et desagradaven. I jo et contestava que era natural que no t’agradaren, perquè cometies l’error de creure que les coses que contaven podien ser reals. Bé, ara que t’escric, no sé si des de la bogeria o des del malson, no sé si des d’un món irreal o des d’aquesta aldea de Vilarmaior, t’he de dir que potser Lovecraft tinga raó, que potser tu també tenies raó, i que hi ha coses en aquest món que les persones ni tan sols podem imaginar.

Neu i gossos… ¡Quin embolic!, d’Enric Lluch

He passat una molt bona estona amb la novel·la juvenil (a partir d’uns 12 anys) Neu i gossos… ¡Quin embolic!, de l’Enric Lluch (edita Bromera, primera edició de 1994). És desimbolta, irònica, burleta i políticament incorrecta (no més que la realitat, però tampoc menys). Va ser il·lustrada per l’Anna Miralles, amb un estil de còmic de línia força clara i rostres expressius, en blanc i negre.

Penso que quan els lectors infantils o joves comencen a demanar textos essencialment realistes (que poden ser irònics, però han d’estar ancorats a la realitat), cal més que mai que la literatura deixi de ser políticament correcta. Quan un grup se’n riu per exemple del «pilota», del «culdegot», del «nan» o de la «foca», és rar que deixi d’enfotre-se’n en acabar l’any; no té molt de sentit que ho faci en concloure la novel·la, tot imposant el desig sobre la realitat i convertint la narració en una lliçó moral voluntarista, però buida. El concepte utilitarista de la novel·la sol anar-se’n en orris no perquè neixi d’un mal sentiment, no perquè sigui just, sinó, senzillament, perquè llegim per gaudir, no per ésser moralitzats.

En el cas de la novel·la d’en Lluch, el «pilota, saberut, fastigós, avorrible i repulsiu Hipotenusa» acaba sent una mica més acceptat per en Botes i els amics perquè ho duu el tracte, però d’una banda, és ben cert que té moments de saberut pesadíssim, i d’altra banda, no hi reconciliació formal amb declaració d’amistat perpètua (final de Disney, diguem). En Botes i els amics no són perfectes, tampoc, ni se’ls presenta com a model (positiu ni negatiu). Jo crec que, de marge, l’escriptor té l’optimisme, però no la ceguesa deliberada. Això té a veure amb un altre factor: normalment, la novel·la es mou millor en l’escala de grisos que en els contrastos extrems.

Un altre exemple que es llegeix amb plaer és el dels adults. Els adults som l’autoritat, però, en realitat, no sempre responem com cal. Som humans, com tothom. Els d’aquest llibre tendeixen a mostrar la cara menys afortunada dels nostres dies i en Lluch ho retrata amb humor.

«Del primer sopar, diguem-ne que resultà acceptable: fideus amb gust de fideus, carn arrebossada i flam d’ou. Per beure, aigua “que fa la vista clara, obri els porus i afluixa el ronyó”, comentà Antoni [el mestre], al mateix temps que s’engolia un got a caramull de vi negre.» (p. 15)

Els fideus «amb gust de fideus» obren camí a una broma que s’anirà repetint i creixent com una bola de neu:

«De sopar, consomé de misteri, truita de ceba, llonganisses de Lil·liput i poma fossilitzada.» (p. 31)

«Dinàrem al self service creïlles amb gust de carn i carn amb gust de creïlles. La metamorfosi alimentària, com ho definí Hipotenusa.» (p. 47)

Un exemple de la «imperfecció» dels personatges i el tracte irònic. A partir d’una certa edat, s’imposa en general (ens agradi o no) que «els homes no ploren», i tampoc els homenets; ni ploren ni demostren sensibilitat «infantil» o «femenina». Però…

«Monxi va pegar una punyada damunt de la taula.
—¿Què fem? ¿Juguem a cartes o fem l’imbècil amb el gos?
Després de la típica tirallonga d’insults, acabàrem tots fent l’imbècil.» (p. 52)

• Enric Lluch, Neu i gossos…, ¡Quin embolic! Il·lustrat per Anna Miralles. Bromera, 2007 (15.ª ed.), ISBN 9788476601822.

T’has alçat dins de mi, de Marc Granell

.
T’has alçat dins de mi
com un mar que desperta
el nou dia amb la llum
maragda del seu cant,
com un vol de palmeres
que busquen altres cels.

Has mirat i els teus ulls
han encés sols i fires
en la nit que em regnava
els anys i tots els somnis.

Ara sent com passeges
molt a espai les estances,
les fosques galeries
que abans eren silenci.
Ara sent els teus llavis
navegar-me les venes
i en el cor descansar
les teues mans quan tornen
de plantar de gesmil
el desert dels meus ossos.

Ara sent que m’habites
cada hora que passa,
plena ja de sentit
puix que plena de tu.
.

• Versos per a Anna, Bromera, 1998. Hi ha ressenya del llibre per en Josep L. Roig a Caràcters, 6, p. 30.
  

Bases del premi Enric Valor de novel·la en valencià

La Diputació d’Alacant ha convocat el premi Enric Valor de novel·la en valencià. Els originals han de tenir més de 150 planes d’extensió i teniu de temps fins el 30 de novembre de 2007. Vegeu les bases completes aquí. No és un premi de novel·la juvenil, però hi poden concórrer escriptors joves.

L’any 2006 es va seleccionar El signe de Saturn, d’Albert Forment.

Enric Lluch, premi de narrativa juvenil de Torrent; Teresa Broseta, premi Xaro Vidal de teatre infantil

Llegeixo per mitjà d’una notícia recollida a Blocs de lletres que Enric Lluch (Viquipèdia) ha obtingut el IX premi de narrativa juvenil de Torrent, amb l’obra El servidor de l’alquimista. N’ha estat finalista Pep Castellano (bloc), amb Bombons amargs. Les obres seran editades per Tabarca. Fora del terreny juvenil, a la mateixa cerimònia s’ha lliurat el premi de poesia a Silvestre Vilaplana, per Bagatge de tenebres. Més informació, al bloc de Millor Torrent.

Paral·lelament, llegeixo a Tirant al cap que Teresa Broseta (Wikipedia) ha guanyat el premi Xaro Vidal de teatre infantil. En aquest cas, No tingues por serà editada per Bromera.

Felicitats a tots quatre!