Tag Archives: a partir d’uns 14-15 anys

‘Aire negre’, d’Agustín Fernández Paz

Aire negre, d’Agustín Fernández Paz, és una bona novel·la de por que em sembla característica de l’obra de l’autor: personatges joves (sovint adults), amants de la cultura (especialment de la cultura i la història gallegues i de l’expressió literària, narrativa i poètica), que viuen una història de desenvolupament clar i lent on esdevenen clau tant algun element misteriós (en aquest cas, pròpiament terrorífic) que sovint es relaciona amb la tradició local, com la vivència d’una relació d’amor més aviat complicada.

En aquest cas, un psiquiatre haurà de treure l’entrellat de l’estat de bogeria d’una jove de mirada intensa i cabells de foc, a qui aconseguirà de motivar a escriure la seva pròpia història.

  • Agustín Fernández Paz, Aire negre. Bromera, traducció de Josep Franco. 184 pp. 13×20,5 cm. ISBN 978-84-7660-585-1.
Anuncis

‘El secret del doctor Givert’ i ‘Una troca embolicada’, d’Agustí Alcoberro

darabuc-alcoberro-el-secret-del-dr.-givert-(n.e.)El secret del doctor Givert i Una troca embolicada, de l’Agustí Alcoberro, són dues novel·les de detectius juvenils que no han deixat de reeditar-se; fa només un parell d’anys que la primera s’ha traduït al castellà (a Bambú, el segell de Casals).

Les protagonitzen joves tan valents com imprudents i impulsius; són textos directes, de to sovint col·loquial, que mostren el món tòpic de la violència negra juvenil, amb segrests i risc per la vida, empresaris sense escrúpols, xantatges, brètols de cop fàcil, cervells de la trama i, en suma, emoció, carreres i angoixa.

  • El secret del doctor Givert. La Magrana, 1981, 2004 (26.ª ed.), 125 pp. 978-84-8264-355-7.
  • Una troca embolicada. Columna, 1988, 2004 (10.ª ed.), 132 pp. 978-84-7809-153-9.

Nit d’ombres voraces, d’Agustín Fernández Paz

Nit d’ombres voraces, d’Agustín Fernández Paz, és una novel·la d’intenció política, on es posa en contrast una generació actual madura en el terreny de les relacions amoroses (la de Sara i Daniel) però inconscient i gens compromesa en l’àmbit polític, amb la generació perduda i perdedora de la guerra civil, la del galleguisme republicà i revolucionari, d’amor intens per la persona, la terra i la cultura estimades. En segon pla, passen les generacions silencioses d’entre mig.

«Al cap de tants anys», l’oncle Ramon, la història del qual es recuperarà mercès al tòpic dels secrets de la vella casa familiar heretada, «havia revolucionat la meva vida», conclourà Sara; i entenc que el terme «revolució» no és casual, sinó la proposta ideològica del llibre de continuar amb la revolució social engegada pels vells mestres de la república. Per això (i perquè és característic de l’autor) hi trobem també una ambientació literària constant, on els llibres són clau en la caracterització dels personatges, en les seves reflexions i àdhuc en la resolució del misteri familiar.

Però no només: l’oncle Ramon, mort de fa molt, es fa notar com a presència davant de Sara per tal de guiar-la en la descoberta del passat colgat pel silenci (d’acord amb el tòpic del fantasma que no pot descansar en pau fins que la seva història es recupera, com trobem també per exemple a Les llàgrimes de Shiva, de César Mallorquí). Però en aquest cas la intervenció sobrenatural serveix per provocar la maduració política de la protagonista, que per atzar (o no?) ha heredat el nom de l’estimada de l’oncle Ramon, Sara, i rebrà a mans un anell d’or (real i simbòlic) que «em recorda el passat del qual vinc i em dóna confiança cada nou dia. Supose que viure no ha de ser fàcil, però no tinc gens de por. Perquè amb mi està el futur».

Resoldre tot això en 150 planes no especialment atapeïdes és difícil i no tinc clar que la novel·la no perdi força per abusar del blanc i negre ni s’estigui de caure en el sermó. Tanmateix, el plantejament és inusual, interessant i emotiu, l’escriptura és molt clara i la traducció de Josep Franco es llegeix de molt bon grat.

  • Agustín Fernández Paz, Nit d’ombres voraces. Bromera (L’Espurna, 65), 2003. 160 pp. ISBN 84-7660-781-4.

L’habitació de la Bàrbara, de Montserrat Galícia

darabuc-montserrat-galicia-habitacio-de-la-barbaraL’habitació de la Bàrbara, de Montserrat Galícia (23è premi Enric Valor), és una novel·la psicològica i antibel·licista ambientada en un espai de ciència-ficció. Al planeta Roig del sistema solar d’Alfa Centaure conviuen terrans (vinguts de la Terra) i silents (habitants nadius, oprimits pels terrans, i molt semblants a nosaltres; la diferència triada té capacitat simbòlica i se’n fa ús al llibre). El sistema polític és corrupte i només pretén la dominació. Aquell món ha heredat el pitjor del nostre, però també Kavafis i Gluck.

La protagonista és una adolescent que viu el que l’envolta amb negativitat: troba que no comparteix res amb la seva germana (la Bàrbara, set anys més gran), discuteix sovint amb sa mare, el seu pare havia mort set anys enrere (víctima d’un atracament… o potser no?), s’ha distanciat del seu millor amic, ha endegat una relació que ha tallat de cop i a la nova colla hi ha molts aspectes que li desagraden.

Continua llegint

Les cartes d’Hèrcules Poirot, de Jaume Fuster

darabuc-jaume-fuster-cartes-hercules-poirot-350En Poirot ja no és un personatge especialment conegut entre els lectors joves, però com els seus tics i les seves maneres són clarament reconeixibles (car han passat a formar part de la figura literària i cinematogràfica general del detectiu) i el clàssic de la negra Jaume Fuster va situar d’entrada l’obra en un passat convenientment distant (la postguerra catalana i europea), Les cartes d’Hèrcules Poirot segueix essent un guió teatral molt aprofitable, que manté tothora el suspens —l’enjòlit, si voleu— i va descobrint a poc a poc la xarxa de mentides de tots els personatges fins que es desvetlla el culpable dels assassinats.

  • Jaume Fuster, Les cartes d’Hèrcules Poirot. Edicions 62: col·l. L’Escorpí/Teatre, 1983; col·l. El Cangur, 1996; col·l. Educació 62, núm. 13, en edició per batxillerat de Montserrat Estruch, 2007 (ISBN 13: 978-84-297-6024-8).

L’últim guerrer, de Vicent Pascual

darabuc-vicent-pasqual-ultim-guerrer-tabarca-pn9L’últim guerrer, de Vicent Pascual (Tabarca), és una novel·la de fantasia màgica, paramedieval i heroica, d’arrel tolkieniana. En comparació amb El Senyor dels Anells, podríem dir que és molt més breu, té menys pes dels personatges de races distintes de la humana, concedeix més relleu i paper actiu a personatges femenins i dóna una importància clau a la força de l’amor; s’hi atansa per la situació general de l’heroi que, com qui diu en desvetllar-se, es troba enfrontat a un senyor del mal totpoderós que ha retornat de la foscor, així com per algun recordatori clar i concret de figures com la dels cavallers negres.

Jo n’he gaudit, particularment de la riquesa lèxica, que és una aposta estilística molt decidida de l’autor. Alguns passatges resultaran difícils, però sens dubte no menys enriquidors.

L’Enemic ha existit sempre, a l’aguait des dels altiplans de ponent. Tot i això, feia més de mil anys que no havia gosat envair la Federació. La primera vegada fou durant les Lluites Originals. Varen ser llargues i terribles, i les Ombres arrasaren el país entrant a mata-degolla en pobles i ciutats. Llavors aparegueren els guerrers Kuna, els Senyors de la Muntanya. Ningú no sabia d’on venien, però la seua arribada va ser providencial. Tenien una destresa increïble amb les espases i a poc a poc feren retrocedir les Ombres fins als confins de ponent. En aquell moment, quan ja la victòria era a l’abast de la mà, arribà Moloth … És un dels tres Faedors de la Mort, l’únic que té una presència física. Els altres dos només els coneixem pels seus efectes tot i que, per sort, els seus poders són limitats. Moloth, però, és totpoderós. Pot adoptar qualsevol aparença, encara que prefereix adoptar formes monstruoses que li permeten provocar la destrucció per si mateix. … Hi hagué un temps en què la victòria semblava no voler decidir-se. Llavors els últims guerrers Kuna forjaren Irune. Hi esmerçaren tota la saviesa heretada dels seus avantpassats i encanteris terribles que ja mai més no s’han repetit. … Els últims guerrers Kuna, després de forjar Irune i segellar el catau de Moloth, s’ocultaren per custodiar l’espasa durant mil anys, en la ciutat sagrada d’Agar, fins al proper despertar del Faedor de la Mort … I tu, salvat miraculosament de la mort, ets l’últim guerrer Kuna, l’única persona a la Federació capç d’enfrontar-se a les Ombres i de véncer Moloth. (99-101)

Tot d’una un pensament sobtat s’obrí pas dintre el seu esperit atribolat: davallà frenètic les escales, travessà el menjador i obrí d’una violenta estrebada la porta que donava a l’obrador. Tot semblava igual que sempre: les serres i els xerracs penjats amb cura en un plafó de la paret; els martells, tornavissos i filaberquins arrenglerats en una lleixa, molt a mà quan son pare treballava al banc; les garlopes, les planes i els puntacorrents, ben ordenats en una rústega prestatgeria, on també es podia veure, sense obrir, bossetes de claus, de tatxes i de gavarrots. I tot massa net i endreçat: no hi havia serradura ni borrumballa per terra, ni cap senyal que son pare hagués començat a treballar de bon matí com tenia per costum. (67)

  • Vicent Pascual, L’últim guerrer. Tabarca, València, 1995, segona edició revisada per l’autor, il·lustrada per Joan Arocas, reeditada el 2003. ISBN 13: 978-84-8025-167-9.

L’estranya mort de Berta, de Joan Pla

darabuc-joan-pla-estranya-mort-de-berta-250wBerta, que sortia amb en Ferran però ha trencat amb ell sense explicacions, apareix morta durant una festa. Les circumstàncies acusen en Ferran i aquest fugirà cap al nord, angoixat, sense pensar-s’ho més. Recorrerà bona part de Catalunya, trobarà bona gent i d’altra menys amable, guanyarà i perdrà, coneixerà un amor encara més ple —i la persona que sabrà raonar amb el cap més fred i buscar un desllorigador— i al final la situació es resoldrà bé, amb un gir de rectificació dels amics, comprensió dels pares i confessió del criminal.

L’estranya mort de Berta, de Joan Pla, atrau per la fugida constant (en Ferran va sent encalçat i desemmascarat als diversos llocs on es refugia) i pel recorregut geogràfic, que té un bon punt de descoberta (en Ferran és de Gandia i acaba a l’hivern nevat de Sort) i el pot tenir també per al lector. La solució policíaca del cas és tan senzilla com encertada i permet fer algun pas enrere que augmenta la tensió (no voldria desvetllar més). Continua llegint