‘La nau d’en Guim’, de David Granados Niubó

La nau d’en Guim, de David Granados (Takatuka) és un conte alegre sobre la importància de la imaginació que ens ajuda a fer passar els dies endavant. En Guim no moltes coses: no viu amb els pares (sinó amb l’àvia), no té una gran bici (sinó un patinet regalat per vell), no és particularment popular a l’escola, no és gaire atent a la classe, ni tan sols hi veu especialment bé (i d’aspecte, duu unes ulleres com les que compres entre els articles de broma amb la trista etiqueta de “nerd glasses”)…, però té molta imaginació. Dibuixa amb ganes i creu en els seus somnis. En el món infantil, per sort, es poden fer realitat amb tot el seu poder màgic. Aquí es faran realitat i costa de no somriure i sentir-se esponjat.

Activitat amb els ‘Jocs d’Àfrica’, de Valérie Karpouchko (10-D)

(Pitgeu per a ampliar)

• Vegeu també ‘Perali kotuma’, dels Jocs d’Àsia

‘Perali kotuma’, dels ‘Jocs d’Àsia. Jocs tradicionals per fer i compartir’, de Valérie Karpouchko

Pitgeu per a ampliar

Pitgeu per a ampliar

• Valérie Karpouchko, Jocs d’Àsia. Jocs tradicionals per fer i compartir. Takatuka, Barcelona, 2011. Traducció de Pere Comellas. ISBN 978-84-92696-59-8.

Wanja i Manuela Olten, a Casa Anita

• Més informació sobre la presentació
• Ressenya de l’àlbum al bloc d’Al·lots
• Recordeu que Casa Anita és, de fa poc, al carrer de Vic, a tocar de la Travessera de Gràcia, i no al de Santa Eugènia.

‘Dues germanes tenen visita’, de Sonja Bougaeva

M’agrada el que he vist i llegit de Sonja Bougaeva, una il·lustradora de colors vius i històries positives. A més de Malena Ballena a Libros del Zorro Rojo (ressenya meva i ressenya d’Al·lots; malhauradament no hi ha edició en català), ara Takatuka porta Dues germanes tenen visita. És una història sobre l’ordre i la felicitat, però narrada entre adults, no com a enfrontament nens-adults. Tinc la impressió que estem vivint un increment dels àlbums infantils amb personatges adults, fet que potser permet de tractar certs temes diferents i altres, d’una forma diferent.

Aquí tenim una família formada per dues germanes de mitjana edat, grassones i nassudes, tranquil·les i somrients: felices. Un dia arriba el cosí Hans, qui, esgarrifat del desordre general i certes avaries no resoltes, comença a ajudar. Aviat, però, s’immisceix més que ajuda: fa fora els animals, canvia els esmorçars, refa el jardí, obliga a fer esport… Com dir-li que així no els agrada de viure? No caldrà: de sobte, el cosí marxa tot ofès perquè ni li han donat les gràcies, i tot pot tornar a la rutina tranquil·la d’abans. Queden obertes les preguntes de què és sa i què no, i on comença la llibertat personal de viure d’una forma o altra.

• Sonja Bougaeva, Dues germanes tenen visita (Zwei Schwestern bekommen Besuch). Traducció de Carme Gala. Takatuka, Barcelona, 2010. ISBN 978-84-92696-46-8.

‘El jardí curiós’, de Peter Brown

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Pot transformar-se de nou en una ciutat verda i alegre la que havia donat l’esquena a la natura i s’havia lliurat al formigó i les xemeneies? Si és així, qui pot fer-ho? Han de ser grans projectes públics o pot ser com una bola de neu nascuda d’una petita iniciativa individual?

En aquest àlbum de Peter Brown (web), basat en la High Line de Manhattan —una antiga línia de ferrocarri elevat— un nen trobarà un racó de natura insospitat, molt afeblit; el cuidarà com millor sap, aprendent sobre la marxa i també amb esforç i estudi, i el «jardí curiós» ho agrairà explorant nous terrenys. Sense ni adonar-se’n, el nen crearà exemple i la ciutat acabarà essent molt diferent del que era.

Les il·lustracions es reparteixen en vinyetes de mides diferents, a voltes sense text, amb un cert aire antic en els paisatges, però alhora austeritat en la recreació informàtica.

• Peter Brown, El jardí curiós. Takatuka, Barcelona, 2010.
  Traducció de Mireia Albert Varela. 36 pàgs. 22,5 x 28,5 cm. ISBN 978-84-92696-24-6.

L’avi és… l’avi!, de Lilli Messina

Dels avis ja grans als néts encara petits hi ha, en molts aspectes, poca distància, perquè cap d’ells es pot valdre sol. També hi ha, sovint, certa complicitat especial (sense anar més lluny, la meva filla de 5 anys s’entén especialment amb la seva besàvia de 85).

El Pep d’aquest conte de Lilli Messina, que tindrà uns tres anys, veu ben clares les semblances: l’avi té pocs cabells, poques dents, a voltes l’han de péixer, no sap cordar-se sol les sabates, camina millor amb ajuda, és més aviat maldestre i duu la mare de cap… De cop i volta, en Pep hi cau: l’avi és un nadó! La mare li explicarà, amb l’ajuda d’un àlbum de fotos, que no és així, que l’avi és el seu pare. Però en Pep no vol que li expliquin històries rares: l’avi és… l’avi. Un bon avi, afegirà la mare, amb un aire entristit, mentre el nen i l’avi s’abracen.

Aquest conte sobre l’acostament de les fases humanes de creixement i decadència i la dificultat de posar-se al lloc d’altri per comprendre les relacions familiars diferents a la pròpia s’il·lustra d’una manera exagerada, humorística, a voltes un punt grotesca, amb un nen rodó, un avi escanyolit i una mare immensa, i lletra molt grossa i poc ferma. En destaquen efectes de zoom que poden ocupar la plana sencera (vegeu la imatge inferior) i alguns detalls perquè els menuts s’hi fixin, com el fet que en Pep va amb un llapis «decorant» parets i mobles de tota la casa.

L'avi és... l'avi!, de Lilli Messina, pp. 6-7

• Lilli Messina, L’avi és… l’avi! (Opa ist… Opa!). Traducció de Patric de San Pedro. Takatuka, Barcelona, 2010. ISBN 978-84-92696-27-7.
• Takatuka ha inaugurat fa poc un nou web, accessible i informatiu.

El ratolinet Roquefort, de Santiago Alba Rico i Xavi Sellés

El ratolinet Roquefort, de Santiago Alba Rico i Xavi Sellés (Takatuka), fa de mal descriure: jo crec que és un àlbum per a joves amb aspecte d’àlbum per a nens i rerefons d’àlbum per a adults. És una sàtira molt carregada, escrita des d’un extrem ideològic en contra de l’extrem oposat; o més aviat des d’una concepció de la vida en contra d’una altra, la que renuncia al plaer i una vida activa i engrescada, però tot identificant aquesta amb uns col·lectius i uns tòpics molt determinats.

La sàtira és un gènere clàssic, però alhora infreqüent i difícil; sovint passa la ratlla no tant de l’ofensa (sóc dels que pensa que ofèn qui pot, no qui ho pretén) com de la falta d’humanitat… i potser aquest defecte és més greu que qualsevol altre que volguem satiritzar. Al meu parer, aquest llibre és burleta i l’humor (de les imatges, de la formulació del text i del final del conte) fa de bon llegir, però ni és ni vol ser innocent i hi haurà lectors que potser es molestin i el trobaran feridor.

En el meu ús, és un àlbum que demana una resposta de bumerang: una sàtira igualment punyent i riallera sobre, per exemple, l’amable Stalin, la pròspera Cuba castrista o els arrancs de legislació tan políticament correcta com inútil i buida (cadascú farà la seva llista, sens dubte). D’aquesta manera no il·lustra Veritats messiàniques, sinó que fa pensar i somriure, dins de l’amargor de fons (pragmàtica i realista, tanmateix?) que sol tenyir tota sàtira.

• Santiago Alba Rico (text) i Xavi Sellés (il·lustració), El ratolinet Roquefort. Takatuka, 2009, 28 p. ISBN 9788492696031.

La Marta diu NO!, de Cornelia Franz i Stefanie Scharnberg

M’ha agradat molt La Marta diu NO!, de Cornelia Franz i Stefanie Scharnberg (ed. Takatuka), un àlbum per a primers lectors que narra amb encert —perquè és tan moderat com clar i es pot explicar amb diversos graus d’intensitat— un intent d’abús sexual evitat a temps i, més important encara, el procés d’adquisició de consciència del dret inalienable el propi cos.

La Marta viu només amb la seva mare, qui, per necessitats de la feina, confia l’atenció de la filla a un veí de l’escala, d’aspecte amable i somriure constant, al qual anomenen «avi Francesc». Però quan es queden sols, l’«avi» se li «acosta massa», fa petons que punxen a la galta i piquen (i a la Marta «no li agraden gens»), la seu a la falda i «es posa a acariciar-li el genoll, i no para»… Intenta explicar-ho a la mare, però avui falta el temps i demà es resol amb un somriure. La Marta pateix: potser és ella qui falla? La seva amiga Lilí no sent cap por del seu avi… Però al cap d’uns dies, la Marta esclata de febre i por, i entre els malsons troba la porta per explicar-ho a la mare. Aquesta ha de posar-se les piles i reconeix que li ha faltat temps i atenció. Juntes, mare i filla, aniran a casa de l’«avi Francesc» a dir-li això:

«No! No vull més petonets. I ja no vindré més, tota sola, aquí. I a partir d’ara ja no diré avi Francesc sinó senyor Francesc.»

No és cap trencament radical; l’àlbum tampoc ha contat que hagi arribat a passar res que sigui punible legalment. El que importa és com s’explica el procés de dubte del nen quan un adult creua la frontera sota el disfraç de l’afecte; com es demana als adults que parin atenció (més enllà de resoldre un problema real, com és el d’on deixar el fill les hores en què no quadren els horaris escolar i laboral); i com es posa la resolució en boca de la pròpia nena, que aprèn a dir NO.

Són temes que no agraden, per descomptat; però així i tot sempre val més ensenyar a dir No que penedir-se de no haver-ho fet, i més quan l’amenaça de la pederàstia no ve amb cap avís llampant, sinó sovint disfraçada de gent que estima molt els nens i abusa de la confiança.

• Cornelia Franz, La Marta diu NO! Il·lustracions d’Stefanie Scharnberg. Takatuka, 2009. Traducció de Carme Gala. ISBN 978-84-92696-12-3.