L’ombra del senglar, de Josep Vallverdú

L’ombra del senglar, de Josep Vallverdú, és una novel·la heroica clàssica, de tall cavalleresc, centrada en el tema de la venjança i el perdó. L’ermità del Sas, depenent del monestir de Santa Maria de Barniu, troba un nen d’uns onze anys nafrat, desmaiat i lligat amb la pell d’un senglar. Ha escapat per miracle de la malvestat del baró d’Alcumat, un personatge brutalment cruel que el volia caçar així disfressat com a càstig per haver fet de furtiu (àdhuc després d’haver llancejat de mort el pare). L’ermità durà el nen al monestir, on poc a poc recobrarà el seny i la parla, perduts per la impressió, però no encara la memòria del passat. El jove, batejat com a Renat (el renascut), creixerà particularment savi i fort, passarà a un monestir del nord i serà adoptat per la cort de l’emperador. Al cap de molts anys, en Renat Grau de Kitzen tornarà per adreçar la maldat del baró, moment en el qual recorda per fi tot el passat ennuvolat per la tragèdia.

Es tracta d’una novel·la d’arrel cavalleresca, que beu de la tradició remota de Chrétien de Troyes, però queda reduïda al codi general de la novel·la heroica (amb una breu escena romàntica, el que diria que no és el més habitual a la narrativa d’en Vallverdú) i del triomf de la senzillesa, la sinceritat i la bona fe (en un cert sentit, estem davant d’un conte popular més extens). Com de costum en l’autor, el vocabulari és particularment ric i seleccionat. Amb una excepció, no hi cerqueu rols femenins, ni històricament versemblants ni menys encara voluntaristes (en el sentit de la reescriptura-invenció d’un passat igualitari com a model de futur).

1.

El jove baró era atrabiliari, mala peça, mentider, dèspota, increïblement enginyós a l’hora de fer patir els presos. … hauria permès que els gossos el destrossessin a queixalades si hagués estat atrapat. … El minyó, doncs, no fou trobat, i el baró va haver de donar ordre que tothom tornés a la vila. I afegí, amb to de veu glacial:
—I que del minyó no se’n parli més! Vosaltres dos, aneu a buscar el cos del seu pare i llanceu-lo al sot de la trampa on l’heu trobat. Després, fulles a sobre, i terra i pedres. I el descans etern.
…
Aquella nit, però, [el baró] no va dormir gota. Sentia com la presència d’un perill desconegut, del més enllà, uns fantasmes rondaven entre el sostre i el cortinatge, uns fantasmes que degotaven sang, que esquitxaven la gira del llençol.
L’endemà se’l passà dins el castell, jugant a escacs amb un home
de la seva confiança i fent-se llegir les gestes dels emperadors de Roma.
Durant uns mesos encara l’assetjaria l’ombra del petit senglar que fugia, que tornava, tot demostrant-li que es deslligava de les cordes que ell tan fortament havia fermat entorn del petit cos. I les cordes, en caure a terra, es transformaven en serpents llargs i lliscadors, que, amb ulls brillants com el quars, buscaven de mossegar-li els turmells.
Quasi passà una malaltia. Després les visions cessaren, i aconseguí d’esbandir els malsons. Li va quedar com la certesa interior que aquell minyó, d’una manera o altra, havia sobreviscut.
I qui sobreviu, pot tornar.

2.

Deslligat, retut, el baró d’Alcumat reprengué la marxa a peu, envoltat d’homes d’armes. En Renat Grau va muntar el seu cavall.
—Em sembla que ja he comprès el teu pensament, Renat Grau —va dir-li fra Just.
El capità sospirà. Tots estaven expectants, i al bosc s’havia fet un silenci no solament de persones.
—Estic tip de violències, fra Just —declarà el capità—. Em semblava que la justificació de la meva vida passava per lligar ben fort el baró amb una pell de senglar, com ell havia fet amb mi quan jo era un vailet. Ara, una altra vegada dins el bosc, el mateix bosc, he comprès que això no era cap justificació, sinó una cruel venjança.

• Josep Vallverdú, L’ombra del senglar (1996), La Galera, col. Mascaró de proa, 1997, 128 pp., lletres capitulars i coberta de Sesé (ISBN 13: 978-84-246-7405-2); recollida dins El vent de la història, III, La Galera-IEI, 2000, pp. 189-281 (ISBN 13: 978-84-246-7005-4), d’on cito (pp. 207-208 i 280).
• Altres referències a Josep Vallverdú dins aquest bloc