Tag Archives: violència

‘El camí del Bandama Vermell’, d’Alícia Gili i Sílvia Romero

La nova intensificació del conflicte civil de la Costa d’Ivori és una de les realitats que sol agafar Occident amb el pas canviat. Vivim d’esquena a l’Àfrica negra, encara que, en bona part, la situació actual del continent tingui molt a veure amb la colonització i descolonització, que van forçar convivències i atorgar el poder a grups enfrontats a d’altres.

En català, tanmateix, tenim la sort de poder llegir la novel·la El camí del Bandama Vermell, d’Alícia Gili i Sílvia Romero, premi Columna Jove 2010. Narra el creixement violent i sobtat de dos germans raptats i convertits, l’un en nen soldat, l’altra en esclava i prostituta. El llibre no estalvia cap de les atrocitats habituals en les guerres civils africanes i particularment en la instrucció dels joves com a màquines d’obediència cega: és això o la mort. Ni ens ho estalvia ni s’hi complau morbosament, però el sabor és netament amarg, com ho és la realitat que vol descriure. La intensitat emocional d’aquest descens al pou més fosc queda endolçida només per l’afecte dels dos germans i el recurs epistolar, amb les pauses pròpies del canvi de punt de vista i els encapçalaments i comiats amorosos.

Anuncis

El lledoner de l’home mort, de Toni Cucarella

darabuc-toni-cucarella-lledonerEl lledoner de l’home mort, de Toni Cucarella, mescla amb encert, al meu parer, diversos components que fan del conjunt una novel·la juvenil enriquidora i eficaç: lèxic saborós (a voltes, exigent), però també una acció intrigant que acabarà desvetllant tot un enigma complex; relacions familiars (de fill i pare i de tota una família) i amoroses (entre dos joves); història (primers anys del franquisme i exili) i experiència (de la història viscuda al passat i la maduració viscuda a la pròpia novel·la); la felicitat i la desgràcia; i personatges adults (de diverses generacions) i joves.

Vaig pujar dalt … El sol, que penetrava pels bucs de la paret i per un parell de traucs en la coberta de canyís i algeps deteriorada, il·luminava l’andana amb un encreuament de feixos de claros en els quals flotava una pluja de pols neguitosa. Per totes les bigues de la teulada penjaven cordells de cànem. Aquests cordells, vaig saber dies després per mon pare, s’empraven per a penjar-hi el tabac i assecar-lo, i també la dacsa, fins i tot els melons de tot l’any. I en altres temps més remots, quan bona part de les terres de la Costera, a l’igual que altres comarques valencianes, eren domini de les moreres, ací dalt criaven els cucs de seda…

Només amb el primer colp d’ull, ja vaig clissar la faenada que m’esperava per a ordenar tot aquell desori de pols i andròmines, i els tres baguls. (48-49)

Sobre la tria lingüística, vegeu aquesta reflexió de l’autor al seu bloc: «Llengua col·loquial, llengua literària» i la nota sobre L’hereu dels tretze. Parlant ara del producte editorial, entenc que la coberta més recent cal posar-la a la categoria (força habitual a la novel·la juvenil, però no per això més raonable) de les «imatges d’impacte sense més relació amb el text que una associació peregrina».

  • Toni Cucarella, El lledoner de l’home mort. Bromera i Columna (L’espurna, 26), 1996; Bromera, 2006 (9.ª imp., ISBN 13: 978-84-7660-259-1).

El lleó Kandinga, de Boniface Ofogo i Elisa Arguilé

El lleó Kandinga, de Boniface Ofogo i Elisa Arguilé, és un àlbum que crida a la porta amb força, demanant de no passar inadvertit.

En primer lloc, pel fet de ser d’en Boni Ofogo, un narrador nat al Camerun que no només destaca per la veu, la modulació i el repertori, sinó també per una presència teatral llampant, amb la vistosa roba tradicional del seu país.

darabuc-boni-ofogo-Bucaramanga-450

En segon lloc, perquè es tracta d’una història amb moral expressa: «Kandinga no va contestar. Va morir víctima del verí mortal de la serp negra; però, en realitat, el van matar la seva avarícia i el seu egoisme». La tradició literària infantil europea s’ha anat allunyant d’aquestes conclusions i preferint camins més oblics.

I en tercer lloc, perquè l’aposta estètica de l’Elisa Arguilé és radical: pocs colors, combinacions estridents, línies molt gruixudes i efectes de zoom i perspectiva distorsionada. Agradarà o no, sense deixar indiferent.

darabuc-lleó-kandinga

  • Boniface Ofogo i Elisa Arguilé, El lleó Kandinga. Kalandraka-Hipòtesi, 2009. Traducció d’Ignasi Centelles. 40 pp., 26,5 x 21 cm. ISBN 978-84-936667-5-0.
  • La imatge de la coberta l’he presa d’Un chat botté, que incloïa l’àlbum entre els seus Imprescindibles del trimestre.
  • A la dreta: Kandinga al Menjalletres de Dolors Todolí.

El sastre i l’aprenent, de Ramon Pastor

Que la violència i el maltracte engendren ans que res més, violència i maltracte, és cosa sabuda. (Un altre tema, en el que no entraré, és fins a quin punt ho apliquen avui els poderosos.) De fa cents d’anys, els contes populars han estat els encarregats de transmetre aquesta classe de sabiduria. Ho fan per una via molt distinta a l’actual: habitualment no cerquen d’ensenyar valors positius per la via de la reflexió moral, sinó que mostren la bastonada que rebràs si no ho fas bé. (Una bastonada simbòlica: te la donarà el món, encara que al conte la doni algun personatge en concret.) I tot plegat, sovint, es conta amb molt d’humor.

Un conte popular molt divertit en aquesta línia és El sastre i l’aprenent, d’en Ramon Pastor (Cruïlla, VV blanca, 33; espai d’en Ramon Pastor a l’AELC). Cap dels personatges és perfecte: en Peret és llest, però entremaliat i poc eficient; el sastre és en general afable, però també té «eixides d’arrier». I vet aquí un dia que, a casa d’un masover, serveixen un dinar on «espeterregava una bona col·lecció de botifarres, llonganisses, magre, cansalada i nyoretes voladores». Quan l’aprenent tenia la boca desfeta de pura aigua, el sastre ordena que no li’n serveixin més que nyores, perquè li han dit que, si no, es malacostumaria i el dia de demà no seria un home de profit. L’aprenent s’enginyarà una història que farà que les dones de la casa acabin cridant «Llenya, llenya al sastre!».

—Aaaah…! —L’home era pura indignació—. A tu et volia veure, jo! Ara em diràs, si t’atreveixes, qui t’ha dit que jo patisc atacs que comencen quan trac la llengua.
El xiquet va fer arreplega de valor. Tots l’estaven mirant i allò anava més seriosament que mai en sa vida. Però la frase la tenia gravada en la memòria i no oblidaria ni una paraula:
—La mateixa persona que li va dir a vosté que si jo menjava llonganisses no seria un home de profit!
La criada quasi va aplaudir; i tot seguit, s’escapà als presents —menys al sastre, és clar— tan forta riallada a costa d’ell que d’eixa li’n va quedar una lliçó per a tota la vida.

Les il·lustracions de la Maria Espluga són excel·lents, al meu parer. L’autora opta per no mostrar la violència (d’altres, en casos semblants, han optat per extremar-la en un estil de còmic, que també li treu ferro) i dibuixa unes cares i uns gestos que fan goig de seguir plana per plana. En destaca, crec jo, l’ús del color, molt viu i detallat.

darabuc-ramon-pastor-maria-espluga-el-sastre-i-l-aprenent

  • El sastre i l’aprenent, Ramon Pastor Quirant, Cruïlla, 2000 (El vaixell de vapor, sèrie blanca,33), 64 pp., il·lustrat per Maria Espluga; ISBN 13: 978-84-8286-978-0