Amb els cabells de punta!, de Maria Ribell

Un dels recursos de creació de contes que no sol fallar —Rodari n’era un mestre— és el de jugar amb les frases fetes; per exemple, prenent-les literalment. Amb els cabells de punta!, de Maria Ribell, és un recull que fa servir aquesta classe de tècniques per parlar sobre tot d’adults que cometen algun excés (per exemple, fan servir amenaces o altres menes de solucions desesperades que en realitat són pegats que no solucionen res); aleshores s’esdevé un disbarat, la frase es fa certa i l’adult troba ocasió de remeiar la seva actitud. El llibre tracta els personatges amb humor i afecte, i el llenguatge és col·loquial i expressiu.

Així, a «Una per al pare, una per a la mare…», l’Esteve aprendrà a menjar bé quan el joc de les cullerades es faci real i tots els parents anomenats li prenguin (literalment) la pitança de la boca.

Els somnis de l’Aurèlia, d’Eduard Màrquez

L’Aurèlia no recorda els somnis i això, al pati, és un problema: la Ifigènia —creguda i pesada com és— n’explica d’impressionants. Potser una fada com la Clementina podria ajudar, però el seu protegit —en Balg, un baldànders, que pot convertir-se en el que vulgui— enredarà la troca amb la intenció de fer nous amics. L’embulla encara més el malvat Onofledis Baumol, caçador i col·leccionista d’éssers fantàstics, protegit per una patuleia de trolls, que vol un baldànders desesperadament i raptarà la Clementina per forçar el rescat i enxampar així en Balg. Ho aconseguirà?

Les  il·lustracions de la Cristina Losantos, d’un estil proper al còmic, són un contrapunt reeixit: virolat, simpàtic i expressiu. La col·laboració d’ambdós autors es va ampliar a d’altres llibres com L’Aurèlia i el robaombres o Les granotes de la Rita.

• Eduard Márquez, Els somnis de l’Aurèlia. Il·lustracions de Cristina Losantos. Cruïlla (El Vaixell de Vapor, sèrie blava, 94), 2001.
• Els somnis de l’Aurèlia, vist per alumnes de l’escola Pau Romeva al web del CRP-Les Corts.
• De visita a la biblioteca Montfollet.
• Secció infantil del web d’Eduard Márquez.
• Eduard Màrquez a l’AELC.

Per un plat de macarrons, de Mercè Canela

Per un plat de macarrons, de Mercè Canela, és una reeixida novel·la breu d’intriga i humor. L’autora dibuixa els personatges —adults, sense excepció, més una gata: la Maduixa— amb uns pocs trets clars i eficaços i en un parell de capítols ja té engegada la màquina de la intriga, que ens farà no deixar el llibre fins al final. A més d’enfrontar-se amb un gàngster i els seus sequaços, els dos protagonistes, la Rosa i en Bruno, hauran de vèncer la seva timidesa i atrevir-se a reconèixer que s’estimen.

Hi trobareu un bon treball literari dels noms propis (el diari El Safareig, els restaurants L’Escudella, Da Bruno i Chez Romarin, el cuiner Giralpeix, el cridaner i temible Abel Braol i Braol, el banc Worldpistrincs, l’hipermercat Bakombà…). Els nanos hi reconeixeran una petita semblança argumental amb Ratatouille (però la novel·la és ben anterior) que podria servir per tractar el tema de l’originalitat a l’art i potser desfer mites sobre la seva importància.

Les il·lustracions de Ramon Rosanas, d’estil de vinyeta de còmic, reforcen amb encert el to humorístic.

• Mercè Canela, Per un plat de macarrons. Il·lustrat per Ramon Rosanas. Cruïlla (Vaixell de vapor, taronja, 86), 1997. ISBN 13: 978-84-8286-349-8.
• Anna Gallego: Anàlisi de l’obra narrativa de Mercè Canela
• Web de Mercè Canela a l’AELC

El presoner del Casal del Diable, de Pau Joan Hernàndez

El presoner del Casal del Diable, de Pau Joan Hernàndez (Cruïlla), és una novel·la que mescla amb encert les tradicions del folklore, la por, l’aventura, l’humor i un punt de realisme familiar.

El protagonista és un nen de Bigues i Riells que, per mitjà de l’escola, farà un intercanvi amb un altre nen d’una família gallega. L’Anxo li explicarà tot de coses misterioses: viu a un casal on hi ha el fantasma d’un temible bandoler, fades, un «ermità domèstic», un tren en miniatura, un cementiri, un tresor… Es veurà que tot això és cert, però no tot és com sona; o si voleu, i dit des de l’altra banda, no tot és misteri ultrahumà, però tampoc és tot científicament explicable.

El cas és que quan el noi arriba al Casal, ningú no el surt a rebre: haurà de travessar un bosc mentre es combrega una tempesta i el seguirà un rar gos negre (si és que en realitat és un gos, i no un ésser més temible!). Quan per fi arriba a la porta, una senyora que no sembla de la casa el durà fins la torre més alta… i l’hi tancarà!

La història no és de terror pur, tanmateix, perquè ve matisada primer per la situació familiar del nen, que no s’acaba de trobar bé a casa seva, i això s’ha descrit amb humor; també la matisen alguns cops d’humor posterior i altres de desvetllament de fenòmens paranormals que eren només aparences (però no tots ho seran). Així, es converteix ans que res en una novel·la d’aventures, de bon ritme, que per camins secrets ens durà a l’alliberament dels presoners (inclós el fantasma) i la resolució del conflicte familiar.

Les il·lustracions d’en Gerard Miquel (bloc | APIV | omnívoro estudio), de línia molt clara i economia de mitjans, incideixen sobre tot en el tractament humorístic.

• Pau Joan Hernàndez, El presoner del Casal del Diable. Il·lustracions de Gerard Miquel. Cruïlla (El vaixell de vapor-taronja, 123), 2002. ISBN: 84-661-0365-1.
• La primera imatge és presa d’aquest enllaç.

Silenci, capità!, de Josep Vallverdú

La novel·la és tot sovint la narració dels fets crucials de la vida d’un ésser humà al món. Si més no, aquesta definició tan simple cuadra força bé amb Silenci, capità!, de Josep Vallverdú, una novel·la marítima ambientada a finals del segle XVIII.

La narració comença amb el tinent Clive Laurent a la presó d’oficials, després d’haver mort un altre oficial en un duel d’honor; però l’almirall Montagu disposarà que en surti per una missió de rescat on no falten els punts foscos. Pel desenvolupament dels esdeveniments, Laurent haurà de fer tries delicades entre la llibertat aliena o l’obediència militar, que posaran en greu perill el seu futur. Però en aquest món cal triar i, a voltes, separar-se dels que havien estat amics:

Era el Mills més profund, que sortia. Aquell oficial un xic fred, un xic mecànic … en el fons, tenia ànima de funcionari. Estaria sempre al costat del poder, de la força, mai a favor de la llibertat de l’home.

A mitja nit, de Toon Tellegen

Toon Tellegen és un autor estrany, dels que val la pena llegir perquè ofereix maneres literàries que és molt difícil de trobar a d’altres bandes. A mitja nit és un recull de situacions breus (són relats? capítols? cel·les d’un rusc?) que viuen tota una sèrie d’animals que coincideix que es desperten aquella hora. Endormiscats, pensen, es troben amb d’altres animals, dubten, cauen adormits de nou.

No és un llibre d’acció, sinó de petits espais animals (val a dir, personals). Donada l’abundor de personatges i la falta d’una acció clara, no sembla un bon llibre per llegir a casa i comentar a l’aula; però sí se’n poden extreure situacions i jugar amb elles al «i què hagués pensat el… (un altre animal o persona)?» o bé «quin animal seria el que hauria fet …?».

A mitja nit el talp i el cuc de terra van celebrar una festa.
Estaven sota terra, en un cau fosc molt profund i celebraven la foscor.
Parlaven sobre estar negra, passar-la negra i veure-ho tot negre i menjaven un pastís molt dur i negre com el carbó.
De tant en tant discutien sobre alguna cosa horrorosa, com ara la llum del dia, i aleshores tenien calfreds i s’arrambaven l’un a l’altre.
De tant en tant cantaven una cançó tètrica, per fer la foscor encara més profunda.
Just quan estaven cantant una cançó lúgubre sobre la foscor més negra de totes les foscors van sentir uns cops a terra, damunt dels seus caps.
—Que és el vostre aniversari? —va preguntar una veu.
Van parar de cantar.
—Qui ets? —va preguntar el cuc de terra.
—Sóc el grill. Si és el vostre aniversari, que em convideu?
D’entrada, no van respondre. Però al cap d’un moment el talp va preguntar:
—Et guspiregen els ulls?

Premi El Vaixell de Vapor 2009, per El triomf d’en Polit Bonaveu, de Carles Sala

Resum de la nota de premsa de Cruïlla:

El guardó, dotat amb 24.000 euros, es va lliurar en una festa d’homenatge al 25è aniversari d’Editorial Cruïlla, de la col·lecció i del premi d’El Vaixell de Vapor, en què també es va fer entrega d’un guardó commemoratiu als vint-i-quatre guanyadors de les anteriors edicions. El premi 2009 de literatura juvenil Gran Angular va ser declarat desert.

Carles Sala i Vila (Girona, 1974) és mestre. Des de fa un quant temps es dedica també a l’artesania i, sobretot, a escriure històries per a nois i noies. Des del 2008 ha publicat Sóc com sóc (Barcanova), Flairosa, la bruixa dels sabons (segon premi Barcanova) i Bona nit, Júlia (La Galera, premi Guillem Cifré de Colonya). També ha publicat dos contes a la revista Cavall Fort. El triomf d’en Polit Bonaveu es publicarà aquesta tardor a la sèrie blava de la col·lecció, adreçada a lectors a partir de set anys.

Les bèsties de la Vall del Clot, d’Andrew Matthews

Les bèsties de la Vall del Clot, d’Andrew Matthews, és un recull de contes tradicionals d’animals, originaris d’arreu del món. Amb una estructura general mínimament lligada pel fet imaginari que tots els animals viuen a la mateixa vall oblidada de tothom, es van succeint les aventures, desventures i faules dels músics de Bremen, la ratolineta i la muntanya (que en realitat és menys poderosa que el ratolí), la tortuga més llesta que la llebre, la guineu, etc. No són versions prodigioses, però sí correctes, i no és mala idea de tenir-les unides per un lligam temàtic que no faci cas de fronteres, un cas que els contes tradicionals mai no han fet.

El llibre compta amb il·lustracions a color, dinàmiques i expressives, de la Mabel Piérola.

• Les besties de la vall del Clot, Andrew Matthews (1948-), trad. Meritxell Sales i Tomàs, Cruïlla, El vaixell de vapor (sèrie blava, 68), 1997. ISBN 13: 978-84-8286-189-0.

Jocs d’ombres d’en Lluïsot arran d’un lladre

Hi ha il·lustradors que van que ni pintats per a determinats textos. Potser és el cas de La mora i l’Óscar Villán.

Potser és el cas també d’en Lluïsot, dibuixant habitual d’El Jueves (però també autor de Una temporada en Calcuta), i El lladre d’ombres, d’en Jaume Cela. Aquesta novel·la humorística, de to satíric i exagerat, narra com el detectiu Pi i Pi persegueix i enxampa un lladre capaç de pispar fins i tot les ombres dels edificis més emblemàtics de Barcelona. Si els tons del text i el dibuixant poden ser germans, a més, en Lluïsot fa una lectura simbòlica d’algunes possibilitats i augmenta el joc de tot plegat.

.I.
—Segueixi aquest cotxe —va ordenar el detectiu al taxista. […]
I, com si juguessin al gat i la rata, el taxi va començar a perseguir el cotxe del senyor Recasens.

.II.
—Ostres, senyor Pi! És que tinc una gana! —va exclamar la Joana, amb cara d’afamada—. Em podria convidar a menjar alguna galeteta. Amb l’estómac buit no sé pensar. […]
Es va aixecar de la cadira i va anar a buscar una capsa de galetes que tenia per encetar.
La va obrir i, mentre la Joana hi saltava al damunt com una granota a la bassa, el detectiu Pi va aprofitar per fer-se un cafetonet.

El ratolí del tren, de Jürgen Banscherus, il·lustrat per Àngels Comella

M’ha arrencat un somriure llegir El ratolí del tren, d’en Jürgen Banscherus, il·lustrat per l’Àngels Comella (Cruïlla, Vaixell de Vapor, sèrie blava 23, traducció de l’Anna Hortal). És un llibre relativament inusual, pel fet que el protagonitzen un adult i una nena, que es troben a dalt d’un tren; i qui narra és l’adult. Ben cert que no és l’adult ni més destre ni més calculador que puguem imaginar; vull dir que no és l’adult perfecte ni, sobre tot, el tutor que vol donar imatge de perfecció o ser model de vida. L’argument és senzill: després de la defunció d’en Miquelet (no patim: el cotxe vell), un home ha de fer el viatge en tren. Quan apareix un ratolí al vagó restaurant, tot són corredisses i caceres. Però amb ajuda de l’Elena (sense hac!), el ratolí salvarà la pell. El llibre és narrat amb humor, certa exageració i un punt de sàtira i encara d’enigma (el llibre no ho explica tot sobre els personatges).

«El revisor va agafar aire i… De cop es va sentir una gran cridòria al compartiment del costat del nostre. Vam anar-hi corrents. Un home i una dona estaven enfilats dalt del portaequipatge i demanaven ajuda a crits. La dona havia perdut una sabata. L’home duia els pantalons arremangats fins als genolls. Al seient del davant hi havia dues dones grans que, agafant-se a les parets, també cridaven perquè algú les ajudés. Un noi s’estava sobre la calefacció del costat de la finestra.
Al mig del compartiment hi havia el ratolí assegut tranquil·lament menjant-se un tros de pa amb mantega i formatge. Els seus ulls negres brillaven i bellugava graciosament la cua.»

Bases del XXIV premi El vaixell de vapor

Resum de les bases:
Es convoca aquest premi per tal de promoure la creació d’una literatura per a nens i nenes que els fomenti, amb una autèntica qualitat literària, el gust per la lectura i que els transmeti al mateix temps uns valors humans, socials o religiosos que ajudin a construir un món digne. El premi s’atorgarà a la millor novel·la inèdita de tema lliure. S’entén que els originals presentats al concurs no han estat presentats simultàniament a d’altres concursos. Cada concursant pot enviar els originals que vulgui, que hauran de ser tramesos amb pseudònim.
Extensió: de 30 a 100 fulls DIN A4.

Més informació, a Cruïlla.