Importància de la traducció en la literatura infantil

Sóc traductor de professió; si parlem de la importància de la traducció en la literatura infantil heu de saber, per tant, que en sóc part no ja interessada, sinó apassionada. Per això no solc entrar en la qüestió per iniciativa pròpia, però trobo molt encertades aquestes paraules d’un altre bloc amic de la literatura infantil: Imagina… Literatura, educació, creació, i crec que val la pena de recollir-les i convidar-vos a seguir llegint:

«Aquest any en fa 100 que es va editar per primera vegada l’obra The Slant Book (El llibre esbiaixat) de l’autor i il·lustrador Peter Newell (1862-1924) i dos anys després sortiria The Rocket Book (El llibre coet). Dues obres que continuen despertant interès per la seva originalitat, en què el format conté una càrrega de significat important. […] Cal destacar les il·lustracions de Joma i, sobretot, la traducció de Miquel Desclot. La tasca del traductor és especialment important en aquestes històries rimades, plenes d’humor, per tal de no perdre cap de les potencialitats del text original: contingut i forma. Fet que no sempre s’esdevé en les traduccions infantils que ens arriben en què, en ocasions, es perden aspectes propis del llenguatge, com la sonoritat, fent prevaldre la transmissió del significat, oblidant la importància de la forma.»

• Llegir complet: L’obra de Newell en la traducció de Desclot

La traducció literària de qualitat és més lenta i un punt imprevisible, fet que no encaixa amb els calendaris editorials de novetat-rere-novetat. Com a conseqüència de la major lentitud també és més cara, si se n’ha d’encarregar algú que viu d’aquesta feina, fet que tampoc quadra amb la concepció habitual dels costos i els marges (ni probablement amb la importància força secundària que la societat dóna a la traducció).

Ara bé: per què volem rescatar un llibre antic, si no és pel seu valor literari? ¿Conservarà el valor literari si només reflectim el que diu, però no la combinació de dir una cosa en una forma concreta? La literatura no és tan diferent dels acudits: ens fan riure si combinen amb encert el contingut i la forma de contar-lo. Darrerament s’han rescatat diversos llibres antics, però en alguns casos, malhauradament, ens han venut només les imatges i una explicació catalana de l’acudit original; però no un acudit com a tal, amb força pròpia en la nostra llengua. Com a lectors, us convido a ser crítics també en aquest aspecte sovint menystingut, però clau a la literatura.

Reflexions sobre literatura juvenil a La panxa del bou

M’enduc aquestes notes de la Júlia Costa, a La panxa del bou:

«Ahir, a la tertúlia de l’editorial [Meteora] … parlàvem també del conservadurisme en l’edició d’obres per a públic juvenil, conservadurisme que arrosseguem des de fa anys i que ve de la síndrome patufetista i cavallfortista. Ni temes massa espinosos, ni una excessiva originalitat, ni finals massa durs, ni més de vuitanta pàgines, encara que després es tradueixin autors d’altres països que han aconseguit èxit, precisament, amb moltes pàgines i amb temes molt més oberts. És clar que també caldria analitzar si això de literatura juvenil existeix o si hauria d’existir o quins límits té. Parlàvem, a més, de la servitud que representa destinar aquestes publicacions a les escoles, on es venen de forma majoritària, i de com també els mestres no volen −no volem− embolics amb les famílies, en general, cosa ben comprensible. Fa poc, en una presentació de novetats, em van ensenyar un conte per a petits, molt ben il·lustrat, sobre una princesa que busca el seu príncep però que acaba trobant una altra princesa amb la qual és feliç. La veritat és que ningú no havia gosat, encara, explicar-lo al seu cole. No cal dir que l’autor era estranger.»

Són paral·leles, i la coincidència no deu ser pas irrellevant, amb aquestes altres notes de Luis Daniel González i Gustavo Puerta. L’escola afavoreix la lectura, sense dubte, però no sempre de textos literàriament tan valuosos com caldria; i em refereixo, sobre tot, a textos on els valors estiguin integrats a la forma, no siguin un afegitó de bones intencions. La llàstima és que, a la llarga, la literatura que enganxa és la que senzillament és bona, no la que pretèn de vendre’ns motos, morals, ecològiques, o de cap mena. Cal triar bé les llavors, per tant.

No tinc la sensació d’haver-me explicat bé; faré un afegit. Que el meu text no va contra l’escola i menys encara, contra els mestres no caldrà que ho digui, espero: són paraules d’una mestra en actiu i aquest bloc col·labora, principalment, amb mestres d’escola i institut. La idea és, més aviat, que societat i editorials haurien de deixar un camp més ample i lliure a les escoles, més adient al que cerquem a la literatura els adults que ens agrada llegir. (Amb societat parlo alhora de les famílies i de la pressió social i dels mitjans de comunicació.) Perquè no hi busquem, ben cert, instrucció moral. En notes futures espero parlar-ne més.

Sobre les editorials, jo he de dir poc; són, essencialment, un negoci com un altre i el vernís cultural no ens hauria de fer confondre el fet que produiran més els croissants que més sortida tinguin i siguin més econòmics de produir, publicitar, etc.