Tag Archives: teatre per a joves

Ací no paga ni Déu, de Dario Fo

Ací no paga ni Déu, de Dario Fo, és una bona mostra del teatre d’aquest clàssic modern: ideològic i combatiu, d’una banda, i amb diversos mèrits dramàtics, com són una gran rapidesa i uns tocs d’humor que arriben a ser hilarants.

Fo és un autor compromès, el que el converteix, alhora, en un autor molt històric, molt propi del seu temps. Les seves idees envelleixen amb la mateixa rapidesa amb la que canvia la societat, però, com neixen d’una voluntat clara, també són fàcilment actualitzables. (Sense que això ens obligui a ser-hi d’acord ni en el tot ni en la part.)

Ara bé, si Fo perdura, no és per la seva mescla de comunisme i anarquisme, sinó per la seva gran qualitat dramàtica. La intensificació dels gags, tant directament com a través dels diàlegs (quan un personatge narra a un altre el que li han explicat a ell), és molt ben treballada, i culmina en un final (II, xix) ben digne de P. Tinto: un guàrdia civil feliç d’haver quedat prenyat per un miracle de Santa Eulàlia.

L’he llegit en una versió de Bromera, traduïda i presentada per Empar Claramunt i Josep Ballester. No llegeixo italià, pel qual no puc comparar, però crec que la versió funciona molt bé i no acusa en excés el pas dels anys (és del 1992). Altrament, la introducció situa bé l’autor i les seves paradoxes, a més d’incloure diversos materials de treball.

Vegeu també:

Anuncis

La Jenny dels pirates, Bertolt Brecht

darabuc-bertolt-brecht-dreigroschenoper-kurt-weill.jpg

.
Senyors meus, ara em veieu rentar vasos i copes
i fer els llits als dispesers
i em doneu tots un penic i jo us dono les gràcies
i veieu els meus parracs a l’hotel esparracat
i no sabeu, senyors meus, amb qui parleu.
P’rò vindrà una nit i en el port tot seran crits
i direu: d’on surten aquests crits?
I veureu que jo somric des de l’aigüera
i direu: aquella, de què riu?
I un vaixell de vuit veles
i cinquanta canons
arribarà al port.

I direu: au, vés a rentar els vasos bruts
i el penic tot seguit traureu.
Jo el prendré i el guardaré i de pressa faré els llits
on ningú no dormirà en tota la nit.
Però encara no sabreu amb qui parleu.
Quan aquella nit vindrà del port un gran brogit
i direu: què és aquest brogit?
Em veureu encara dreta a la finestra
i direu: per què riu tan maliciosa?
I el vaixell de vuit veles
i cinquanta canons
tirarà contra el port.

Senyors meus, ben segur que ja no riureu més
perquè les parets s’esfondraran.
La ciutat quedarà tota rasa com la mà.
Només restarà dret un hotel esparracat.
I direu: és que hi viu algú especial?
I entorn de l’hotel tot seran crits aquella nit
i direu: per què no han destrossat l’hotel?
I veureu que al matí jo obro la porta
i direu: ella vivia aquí!
I un vaixell de vuit veles
i cinquanta canons
la bandera hissarà.

I desembarcaran a migdia cent homes
que avançaran ombres enllà
i agafaran tothom, cadascú a casa seva,
i els encadenaran i els duran davant meu
i em diran: qui vols que matem?
I en el port tothom callarà aquell migdia
quan diran: qui ha de morir?
I aleshores sentireu que jo dic: tots!
I quan rodin els caps, cridaré: hop la!
I un vaixell de vuit veles
i cinquanta canons
em durà lluny d’aquí.

(Bertolt Brecht, L’òpera de tres rals, dins Teatre complet, I, Barcelona: Institut del Teatre, 1998, pp. 586-587, en traducció de Feliu Formosa.)

Em resulta difícil avaluar la importància actual de Brecht, com a autor «viu», i més encara en el terreny de la literatura per a joves. No sé si la seva complexitat és excessiva ni si els temes encara arriben. Mai no vaig veure representacions de Brecht quan era adolescent, i això no em permet jutjar per experiència pròpia; poc després sí vaig veure un Galileu al Mercat de les Flors que em va entusiasmar. El sol text d’una Mare Coratge, per exemple, em sembla impressionant. (I per això mateix, molt difícil de traduir; aquí podeu llegir una nota brevíssima de Miguel Sáenz, traductor al castellà de la seva obra completa.) Quant a la combinació del seu teatre amb la música de Kurt Weill, aquesta sí entenc que és un clàssic plenament vigent. Què en penseu, vosaltres, de Brecht? Té cabuda als nostres escenaris? A les nostres aules?

Dario Fo a un institut: Lectura dramatitzada d’Ací no paga ni Déu

Dario Fo, un dels dramaturgs més irreverents i provocatius del segle XX, i premi Nobel entre d’altres guardons, és objecte del treball d’un grup de 3er d’ESO a l’IES Joanot Martorell de València. Per a saber-ne més i escoltar lectures dels alumnes, com a preparació de la representació futura, vegeu aquest enllaç: Lectura dramatitzada d’Ací no paga ni Déu.

Sobre Dario Fo, vegeu, per exemple, l’article de la vikipèdia italiana.