Tag Archives: Sebastià Sorribas

Els astronautes del “Mussol”, de Sebastià Sorribas, il·lustrat per Pilarín Bayés

Rellegia aquests dies Els astronautes del «Mussol», d’en Sebastià Sorribas, i pensava que s’aguanta prou bé per ésser un llibre de ciència-ficció humorística amb 35 anys a les espatlles. Potser l’humor i la ciència-ficció són dels elements literaris que més ràpidament envelleixen.

Però no només. També em pregunto com és de difícil avaluar un llibre que vas gaudir de nen i unes il·lustracions com les de la Pilarín Bayés, una autora amb la qual va créixer més d’una generació de lectors, inclosos aquells que vam viure en primera persona el procés de relativa normalització del català, amb la seva reintroducció a totes les escoles. No cal oblidar que la crítica veu les obres a través d’uns ulls sempre personals, subjectius, per molt que hi hagi eines de correcció i distanciament. I més: trobo important que hi hagi llibres que pervisquin d’una generació a les posteriors, per no caure en l’error (econòmicament, sucós, però culturalment, nefast) de confondre novetat amb qualitat. I com és clar, no només Verne o L’illa del tresor; també un cànon català, en la mesura del possible i amb totes les objeccions pròpies del cas. En Sorribas hi ocupa plaça de ple dret amb El zoo d’en Pitus, perquè en part, el cànon el fa la història per si sola, amb la seva selecció col·lectiva.

Tornant a Els astronautes…, és una novel·la benhumorada i bonhomiosa, sense més pretensions (ni menys tampoc) que la de fer passar una bona estona al voltant d’una colla aventurera i més esvalotada que raonable. Possiblement, no és un exemple d’escriptura literària impecable. Però al meu parer, les pulles dels joves, la mala relació inicial del grup amb en Reginald, o l’acció força constant, fan que el conjunt rutlli. També l’humor, inclosos contrastos tan forassenyats com el de que un xinès cridi “Que ve el papu!” al bell mig de Plató (amb el típic gust d’en Sorribas per tota classe de frases fetes i expressions populars). De fet, un dels jocs més recurrents al llibre és el del “bateig” dels centaurins: el senyor Palmera, el senyor Telescopi, el senyor Panxeta o el Mut. I tal volta això descriu bé l’ànim del llibre, que en un cert sentit passa entre el carreró de Ganímedes, l’avinguda del Sistema Solar i la placeta de Plató.

«—Ara resulta que el nostre carceller, en lloc de tenir sis potes i dos caps… és una noia! —va comentar en Ping. I una noia de debò!
—Més val així! —va fer l’Anna—. Sempre ens entendrem millor amb una persona que amb un robot!
—No vagis tan de pressa, Anna! —va replicar en Reginald—. Aquest ésser no és humà, malgrat la seva aparença! Qui sap quins sentiments pot tenir envers nosaltres! Pot tractar-se d’una raça, físicament semblant a la nostra, però amb una intel·ligència diferent… en què els bons sentiments no tinguin cabuda!
—Noi, Reginald! —va fer en Ping, mig somrient—. Has fet un retrat exacte de la teva persona!»

Anuncis

Mor en Sebastià Sorribas

darabuc-sebastia-sorribas-el-zoo-d-en-pitus.jpgHa mort en Sebastià Sorribas, creador de novel·les com El zoo d’en Pitus —un clàssic molt venut i celebrat que ha complert recentment el 40 aniversari—, Viatge al país dels Lacets o Els astronautes del Mussol. En Sorribas tenia 79 anys. En gran part, la seva obra està lligada a les il·lustracions de la Pilarín Bayés.

He trobat la notícia a La Vanguardia; també la recull Vilaweb, juntament amb d’altres materials, com una entrevista en vídeo. L’Avui es va fer ressò dels homenatges, per exemple aquí, arran de la Fira del Llibre de Mollerussa, o aquí, en la clausura de l’any Sorribas, feta, com no podia ser d’una altra manera, al Zoo.

Els darrers anys de la literatura infantil i juvenil catalana, vistos per Victoria Fernández

Segons la directora de CLIJ, la literatura infantil i juvenil catalana viu una situació d’un cert estancament, després de la gran renovació que es va viure entre els anys seixanta i vuitanta, gràcies a una encertada política de traduccions i a l’èxit d’autors com Josep Vallverdú (Rovelló), Sebastià Sorribas (El zoo d’en Pitus), Joaquim Carbó (La casa sota la sorra), Emili Teixidor (Cor de roure), Joles Sennell (La guia fantàstica), Miquel Desclot (Bestiolari de la Clara) o Miquel Obiols (Tatrebill, en contes uns), entre d’altres. El panorama de la il·lustració no era menys ric: per exemple, Carme Solé (La lluna d’en Joan), Joma (Fira de tresors), Max (Ioshi i la pluja), Gusti (Gat i gos).

Actualment, qui més està renovant el panorama són un conjunt d’autores joves, com Care Santos, Gemma Lienas, Eulàlia Canal, Gemma Sales, Lola Casas (amb el llibre CD Música i poemes per a petits monstres), entre d’altres. Vegeu l’article complet, en castellà: Relevo para la infancia10px-external-3.png.

darabuc-lola-casas-musica-i-poemes-per-a-petits-monstres.jpg