El ratolinet Roquefort, de Santiago Alba Rico i Xavi Sellés

El ratolinet Roquefort, de Santiago Alba Rico i Xavi Sellés (Takatuka), fa de mal descriure: jo crec que és un àlbum per a joves amb aspecte d’àlbum per a nens i rerefons d’àlbum per a adults. És una sàtira molt carregada, escrita des d’un extrem ideològic en contra de l’extrem oposat; o més aviat des d’una concepció de la vida en contra d’una altra, la que renuncia al plaer i una vida activa i engrescada, però tot identificant aquesta amb uns col·lectius i uns tòpics molt determinats.

La sàtira és un gènere clàssic, però alhora infreqüent i difícil; sovint passa la ratlla no tant de l’ofensa (sóc dels que pensa que ofèn qui pot, no qui ho pretén) com de la falta d’humanitat… i potser aquest defecte és més greu que qualsevol altre que volguem satiritzar. Al meu parer, aquest llibre és burleta i l’humor (de les imatges, de la formulació del text i del final del conte) fa de bon llegir, però ni és ni vol ser innocent i hi haurà lectors que potser es molestin i el trobaran feridor.

En el meu ús, és un àlbum que demana una resposta de bumerang: una sàtira igualment punyent i riallera sobre, per exemple, l’amable Stalin, la pròspera Cuba castrista o els arrancs de legislació tan políticament correcta com inútil i buida (cadascú farà la seva llista, sens dubte). D’aquesta manera no il·lustra Veritats messiàniques, sinó que fa pensar i somriure, dins de l’amargor de fons (pragmàtica i realista, tanmateix?) que sol tenyir tota sàtira.

• Santiago Alba Rico (text) i Xavi Sellés (il·lustració), El ratolinet Roquefort. Takatuka, 2009, 28 p. ISBN 9788492696031.

Nens amb olor de Nocilla i enganxosos com les mosques (I jo que volia ser…, d’Ignasi Riera)

—–«…I la pobra floreta va ser mestra d’escola!

—–Se sentia trista, nerviosa, sense ganes de viure davant d’aquella colla de ganàpies que xerraven pels descosits i que mai no li feien cas. La pudor de guix la marejava. I la pell, amb el guix, se li ressecava.
—– Les criatures la perseguien per tots els racons de l’escola —”senyo, senyo!”—, entre baralles, mocs, insults, entrepans de mortadel·la a mig menjar. Nens amb olor de Nocilla i enganxosos com les mosques.
—– I, a més, com que era mestra, el director la volia collar a reunions i més reunions. I, a més, l’obligaven a ensenyar als nens cançons de flors i violes i romaní. Va dir: prou!»

I jo que volia ser…, del polític i periodista Ignasi Riera (Viquipèdia), és un llibret satíric que narra deu metamorfosis encadenades de personatges que, en no trobar-se conformes amb la seva condició, somien d’assumir-ne una altra de molt diferent (la princesa vol ser ximpanzé, i aquest, alcalde, aquest, bicicleta, aquesta, torero, aquest, floreta, aquesta, mestra d’escola…) que els suposarà una frustració encara més gran (narrada amb humor, però al capdavall, frustració). No hi quedarà titella amb cap en aquest llibret la redacció del qual també fa l’ullet als lectors adults.

• Ignasi Riera, I jo que volia ser… Cruïlla (El vaixell de vapor, sèrie blava, 81), amb il·lustracions de Valentina Gil, 1999, 64 pp. ISBN 84-8286-724-5.

El crim de lord Arthur Savile, d’Oscar Wilde

En situacions de foscor —quan es combina la repressió moral amb la hipocresia, com a l’època victoriana o la franquista—, l’enginy sol sortir endavant i subvertir l’ordre amb la ironia, més o menys amarga en el seu fons. És el cas d’El crim de lord Arthur Savile, conegut conte d’Oscar Wilde on el protagonista es veu «moralment obligat» a cometre un crim que li han anunciat (en un context gairebé grotesc) com a part del seu destí:

Després del crim, podria dur Sybil als seus braços sabent que ella no es ruboritzaria mai per culpa d’ell, no baixaria mai el cap de vergonya. Però primer havia de fer el crim i com més prompte millor per als dos.

Molts homes al seu lloc haurien preferit el camí de roses i flors de la frivolitat a les escarpades altures del deure, però Lord Arthur era massa conscienciós per posar el plaer sobre els principis.

No és un conte que entri fàcilment, donat que la burla envelleix amb una certa rapidesa i molts dels blancs contra dels quals apuntava Wilde han caigut de fa temps (notablement, la societat aristocràtica) i d’altres referències seran difícils de pillar per un lector jove (si empra una edició sense anotar; d’altra banda, l’humor i les notes al peu són força incompatibles). Però val la pena, perquè quan la bola de neu pren força, és molt difícil deturar tant el riure com la reflexió amb un calfred a l’espinada.

Cito per la traducció de Víctor A. Oroval a Bromera. També el trobareu dins El fantasma de Canterville i altres relats, a Barcanova, en traducció de Josep Vallverdú. A Gutenberg.org el podeu llegir en anglès. La imatge es d’Aubrey Beardsley per l’obra Salomè.