Tag Archives: Pilarín Bayés

Exposició i presentació de Pilarín Bayés a Barcelona (18-S)

 

Anuncis

Gatzara a ca la Cati, l’Edison de Vilaxiroia (Maria Dolors Alibés)

darabuc-alibes-maquines-empaquetar-fum darabuc-alibes-maquines-empaquetar-fum-2 darabuc-alibes-maquines-empaquetar-fum-3 darabuc-alibes-maquines-empaquetar-fum-4

  • Ha mort la Maria Dolors Alibés, que havia nascut a Vidrà el 1941. Cliqueu per ampliar les imatges i llegir unes pàgines del que potser és el seu llibre més conegut, el divertit Màquines d’empaquetar fum i altres enginys.
  • Maria Dolors Alibés, Màquines d’empaquetar fum i altres enginys. Il·lustracions de Pilarín Bayés. La Galera, 1980, 1996. ISBN 13: 978-84-246-8132-6.

Els amics del vent, de Josep Vallverdú, il·lustrat per Pilarín Bayés

—Talleu! —va ser la darrera ordre de l’Odila.
En Quel i l’Antònia estaven paralitzats al fons de la caixa.
En Quel va estirar el braç i tocà una cosa metàl·lica. Era un dels garrafons de gas de reserva. Al costat, hi havia uns ganxos de ferro lligats en una corda.
A baix, el ferrer de tall en un cantó, el mosso jove a l’altre, amb sengles destrals, tallaren a l’uníson els dos lligams que sostenien el globus fermat als guardarrodes de ferro.
Es gronxaven. Una sensació a la panxa, un fred sobtat… L’Antònia va tancar els ulls i es disposà a fer un crit. Bo i a les fosques, l’Odila li tapà la boca.
Digueu pas res. Pas un mot!
I al cap d’uns segons:
—Muntem! Estem salvats!
Les teulades desapareixien en la nit, ombres estranyes passaven, un tossal es veia al davant, una riera lluentejava un instant…
Anaven pujant. L’operació «Aeròstat» havia estat un èxit.
Al pati de ca l’Odila ja no hi havia ningú. Tothom havia marxat o bé per les teulades o bé pels cellers, i passarien la nit en cases que no eren les llurs.
Els soldats de l’escamot d’aquell carrer corrien. No pas per apuntar a l’aeròstat. Corrien d’esglai, davant aquella fantasma grisa que pujava cel amunt.

  • Josep Vallverdú, Els amics del vent, il·lustrat per la Pilarín Bayés, La Galera, Barcelona, 1979, pp. 66-67.

Josep Vallverdú és dels autors que més ha fet per tal que tinguem novel·la d’aventures en català (i bon català, es podria afegir: sempre amb plena exigència lingüística). Els amics del vent narra la fugida de dos nens durant la «Guerra del Francès». Tot i ser una novel·la de guerra, és poc fosca, amb força tocs d’ironia i molt pocs de violència.

Encara que no va ser cap èxit comercial llampant (la segona i darrera edició sembla ser del 1986, sense comptar la Biblioteca Vallverdú), aquesta no és una qüestió rellevant dins aquest bloc, on tindrà el valor d’una informació més.

Els astronautes del “Mussol”, de Sebastià Sorribas, il·lustrat per Pilarín Bayés

Rellegia aquests dies Els astronautes del «Mussol», d’en Sebastià Sorribas, i pensava que s’aguanta prou bé per ésser un llibre de ciència-ficció humorística amb 35 anys a les espatlles. Potser l’humor i la ciència-ficció són dels elements literaris que més ràpidament envelleixen.

Però no només. També em pregunto com és de difícil avaluar un llibre que vas gaudir de nen i unes il·lustracions com les de la Pilarín Bayés, una autora amb la qual va créixer més d’una generació de lectors, inclosos aquells que vam viure en primera persona el procés de relativa normalització del català, amb la seva reintroducció a totes les escoles. No cal oblidar que la crítica veu les obres a través d’uns ulls sempre personals, subjectius, per molt que hi hagi eines de correcció i distanciament. I més: trobo important que hi hagi llibres que pervisquin d’una generació a les posteriors, per no caure en l’error (econòmicament, sucós, però culturalment, nefast) de confondre novetat amb qualitat. I com és clar, no només Verne o L’illa del tresor; també un cànon català, en la mesura del possible i amb totes les objeccions pròpies del cas. En Sorribas hi ocupa plaça de ple dret amb El zoo d’en Pitus, perquè en part, el cànon el fa la història per si sola, amb la seva selecció col·lectiva.

Tornant a Els astronautes…, és una novel·la benhumorada i bonhomiosa, sense més pretensions (ni menys tampoc) que la de fer passar una bona estona al voltant d’una colla aventurera i més esvalotada que raonable. Possiblement, no és un exemple d’escriptura literària impecable. Però al meu parer, les pulles dels joves, la mala relació inicial del grup amb en Reginald, o l’acció força constant, fan que el conjunt rutlli. També l’humor, inclosos contrastos tan forassenyats com el de que un xinès cridi “Que ve el papu!” al bell mig de Plató (amb el típic gust d’en Sorribas per tota classe de frases fetes i expressions populars). De fet, un dels jocs més recurrents al llibre és el del “bateig” dels centaurins: el senyor Palmera, el senyor Telescopi, el senyor Panxeta o el Mut. I tal volta això descriu bé l’ànim del llibre, que en un cert sentit passa entre el carreró de Ganímedes, l’avinguda del Sistema Solar i la placeta de Plató.

«—Ara resulta que el nostre carceller, en lloc de tenir sis potes i dos caps… és una noia! —va comentar en Ping. I una noia de debò!
—Més val així! —va fer l’Anna—. Sempre ens entendrem millor amb una persona que amb un robot!
—No vagis tan de pressa, Anna! —va replicar en Reginald—. Aquest ésser no és humà, malgrat la seva aparença! Qui sap quins sentiments pot tenir envers nosaltres! Pot tractar-se d’una raça, físicament semblant a la nostra, però amb una intel·ligència diferent… en què els bons sentiments no tinguin cabuda!
—Noi, Reginald! —va fer en Ping, mig somrient—. Has fet un retrat exacte de la teva persona!»