Presentació i comentari de ‘Tresors perduts’, de Ramon Homs

Girona, 15 de novembre. Pitgeu per a ampliar.

He llegit amb un somriure Tresors perduts, del company d’interessos lectors Ramon Homs, a qui coneixereu pel blog El país dels kokamuskes. Es tracta d’una novel·la d’humor suau i certa intriga, centrada en dos personatges d’edat universitària, que munten una agència d’esports d’aventura al poble d’estiueig. Els contracta un turista alemany que sembla l’hereu d’uns nazis a la recerca dels tresors del títol… però no tot és com sembla.

Com diu aquesta ressenya, la clau no és l’intriga, sinó l’humor. Un humor especialment contingut, molt allunyat de la línia «heavy» de certa narrativa juvenil (amiga dels temes durs, les conductes polèmiques, els insults o altres formes d’agressivitat) i alhora de les fantasies d’estil o d’imaginació. Són més aviat ironies sobre el comportament humà.

Un aspecte curiós, al meu parer, és la distribució de l’autoritat moral per edats. En la majoria de les novel·les d’intriga juvenils, els protagonistes són més aventurers i, alhora, encerten més que els adults (tret de les poques excepcions d’algun personatge que fa d’ajudant, sovint insospitat). Troben vies impossibles, tenen una intuïció màgica i, al final, això se’ls reconeix i gairebé els han de demanar perdó per no haver cregut en ells. Gairebé mai, per descomptat, se’ls renya de formes que ells hagin d’admetre. Aquí, en canvi, el bon criteri és el dels adults, i molt clarament, el de l’avi: «l’avi els va clavar un arrambatge memorable: que per què havien anat a veure en Pitu sense dir-li res; que què feien tafanejant … i un etcètera molt llarg i més enraonat. Els va prohibir sortir fins a nova ordre. Els dos germans es van disculpar, conscients de la seva falta i realmente capficats …».

Tot plegat, em fa pensar en un aire que, a falta d’una paraula millor, qualificaria de conservador. Llegiu-ho com a terme moral, no polític: és una novel·la que mira els joves des de dalt, amb voluntat d’ajudar a guiar-los. Això, en el conjunt del panorama literari actual, em sembla que planteja el següent dubte: estem mirant el món juvenil des d’on correspon fer-ho o bé ens excedim en l’afalac i l’emoció?

Com a aspecte tècnic que millorar: la maquetació deficient de l’estructura «L’», que no deixa espai entre la L i la lletra posterior.

‘El dolor invisible’, de Jordi Sierra i Fabra

L’obra de Jordi Sierra i Fabra és difícil d’avaluar, per la seva extensió de polígraf, la relativa diversitat (relativa, perquè és més de gèneres que d’estil, al meu parer) i l’èxit constant entre els lectors joves. Gairebé qualsevol novel·la seva és una bona porta d’entrada al seu món. Justament per cap raó especial, aquí he triat parlar d’El dolor invisible (Empúries, 2002).

Ens trobem a un sanatori mental. En aparença hi ha una figura masculina encara jove però amb la vida prou ben encarrilada (feina estable i respectada, parella) que ha d’intentar guarir una adolescent desequilibrada (amb un trauma i múltiple personalitat). Hi ha un enigma de fons i el perill imaginable que el metge no tregui a la jove del pou, sinó a la inversa, i el perill larvat d’un enamorament. Es busca l’emotivitat: el metge mira les malaltes i, després de recordar un cas molt greu,  pensa: «Totes perdudes, totes irrecuperables, totes sentenciades», i poc després sospira: «Dona’m una escletxa, petita. Dona’m una escletxa» (p. 69). A l’estil, com d’habitud a l’autor, imperen les frases curtes, amb predilecció per la repetició. A un passatge que ens situa el títol:

En Roger Ferrer ho va percebre.
I més que vai va comprendre que allà dins, al seu cap, darrere d’aquell dolor invisible, hi havia alguna cosa més.
Un secret.
El secret de la Mercè Roca Pedrosa.
Descobrir-lo era salvar-la.
Va intentar una cosa. Va seguir un pressentiment. (p. 131)

La novel·la, com és d’esperar, es clou amb optimisme. Però encara ens inclou un joc: serà veritat el que hem llegit fins ara o potser, havent-hi en efecte un metge i un malalt amb excés d’imaginació, la veritat serà ben distinta? No sabria dir si el recurs és plenament versemblant amb tot el narrat abans o si bé escapa de les costures, però afegeix un punt més a una novel·la planera i de tensió creixent, sempre que ens agradi la forma de narrar de l’autor.

• Jordi Sierra i Fabra, El dolor invisible. Empúries (L’Odissea, 128), Barcelona, 2002. ISBN 84-7596-911-9.

‘El secret del doctor Givert’ i ‘Una troca embolicada’, d’Agustí Alcoberro

El secret del doctor Givert i Una troca embolicada, de l’Agustí Alcoberro, són dues novel·les de detectius juvenils que no han deixat de reeditar-se; fa només un parell d’anys que la primera s’ha traduït al castellà (a Bambú, el segell de Casals).

Les protagonitzen joves tan valents com imprudents i impulsius; són textos directes, de to sovint col·loquial, que mostren el món tòpic de la violència negra juvenil, amb segrests i risc per la vida, empresaris sense escrúpols, xantatges, brètols de cop fàcil, cervells de la trama i, en suma, emoció, carreres i angoixa.

• El secret del doctor Givert. La Magrana, 1981, 2004 (26.ª ed.), 125 pp. 978-84-8264-355-7.
• Una troca embolicada. Columna, 1988, 2004 (10.ª ed.), 132 pp. 978-84-7809-153-9.

El cofre del negrer, de Josep Lorman

El cofre del negrer, de Josep Lorman (web de l’autor), és una novel·la bastida a partir dels tòpics sempre eficaços de l’aventura marítima. Hi trobem el jove orfe amb ànsia d’aventura, el mariner estrany i el mariner dolent, el vell savi i, més en general, la diversitat de la tripulació; la tempesta que per poc no enfonsa la nau; un tresor perdut per un capità negrer; i el vocabulari nàutic, que no ha perdut ni és probable que perdi la força poètica que té per si sol.

Les il·lustracions de Tharrats són, com sempre, acurades i expressives; la tempesta fa la por que ha de fer i el vell mariner tronat i begut que fa sabedor del secret al Marcello és verament patibulari.

... es va acostar a la taula un vell de rostre pàl·lid i ulls grogosos, que anava mig borratxo. «Puc seure?», em va preguntar... (Il·lustració de Tha)

• Josep Lorman, El cofre del negrer. Il·lustracions d’August Tharrats (Tha). Cruïlla (Vaixell de vapor, vermella, 97), 2000. ISBN 84-661-0000-8.

L’habitació de la Bàrbara, de Montserrat Galícia

L’habitació de la Bàrbara, de Montserrat Galícia (23è premi Enric Valor), és una novel·la psicològica i antibel·licista ambientada en un espai de ciència-ficció. Al planeta Roig del sistema solar d’Alfa Centaure conviuen terrans (vinguts de la Terra) i silents (habitants nadius, oprimits pels terrans, i molt semblants a nosaltres; la diferència triada té capacitat simbòlica i se’n fa ús al llibre). El sistema polític és corrupte i només pretén la dominació. Aquell món ha heredat el pitjor del nostre, però també Kavafis i Gluck.

La protagonista és una adolescent que viu el que l’envolta amb negativitat: troba que no comparteix res amb la seva germana (la Bàrbara, set anys més gran), discuteix sovint amb sa mare, el seu pare havia mort set anys enrere (víctima d’un atracament… o potser no?), s’ha distanciat del seu millor amic, ha endegat una relació que ha tallat de cop i a la nova colla hi ha molts aspectes que li desagraden.

L’home que es va aturar davant de casa, de Joaquim Carbó (2)

Ressenya i recomanació d’en Josep Maria Aloy, dins 100 llibres de literatura infantil i juvenil en llengua catalana, del llibre del que us parlava l’altre dia. Cliqueu per ampliar la imatge.

L’home que es va aturar davant de casa, de Joaquim Carbó

L’home que es va aturar davant de casa, d’en Joaquim Carbó, m’ha semblat una novel·la peculiar. És una novel·la de l’Oest, de vaquers i indis, però no és pròpiament una novel·la d’aventures (a pesar que ho és en part i que l’autor és un mestre del gènere), ans sobre tot una novel·la de formació, de creixement i maduració moral, fins a cert punt una Bildungsroman (Viquipèdia).

Encara és peculiar dins d’aquest gènere perquè la maduració la fan dos personatges d’edats molt diverses: el jove Leo Mills i el seu avi, gràcies a en Sam, «l’home que es va aturar davant de casa», qui amb la seva empenta, el seu humor i la seva saviesa els ensenyarà a respectar els altres, com l’indi Llop Solitari o, ja a l’epíleg, el negre Bafoulos.

Un tercer tret la caracteritza: el creixement es fa, sobre tot, a través de la paraula, del diàleg, ja sigui entorn de passatges de la Bíblia, que el jove Leo llegeix a l’atzar per la nit i tots en parlen fins a treure’n l’entrellat, o mentre passegen o alguna raó reté els personatges a casa. És una novel·la prou cervantesca, si pensem a la segona part del Quixot, on el veritable plaer és menys l’humor que la xerrada.

L’illa groga, de Josep Vallverdú

L’illa groga, de Josep Vallverdú, és una novel·la d’aventures desencisada, amb un sentiment imperant de falta de calor entre els éssers humans i de fragilitat de la felicitat, ambientada en una illa tropical fictícia. Podria recordar cert Stevenson.

La protagonitza l’Abel, un fugitiu que té la dissort de veure com el seu buc naufraga. Se’n salvarà juntament amb en Norbert, un contramestre amb qui tindrà moltes dissensions, superades només al final mateix de la novel·la (de primeres, el lliga i el vol denunciar i fer empresonar). Arribaran a una illa poblada per nadius de vida força tranquil·la (i un punt enigmàtica, pel que fa al seu cap), que els acullen bé. Aprenen la llengua i ajudaran a resoldre la sequera de la llacuna que donava de beure el poblat, assecada per obra d’uns buscadors d’or sense escrúpols, que han esclavitzat deu joves del llogarret. L’Abel, amb dos nadius, rescata els joves presoners, tret del marit d’una jove que atreia especialment el nàufrag. Però el que semblava obrir un final novel·lístic feliç es trenca amb un terratrèmol sobtat que provoca l’enfonsament del poblet i la mort de gairebé tots els seus habitants (dues nenes sobreviuen segur, potser hi ha algú més ocult a la selva). L’Abel i en Norbert fugen en un rai i seran rescatats per un buc amb rumb a l’Índia. En Norbert, el personatge seriós i formal, tornarà a Europa, a reprendre la seva vida de navegant. L’Abel, en canvi, desapareix sense deixar traça; potser torna a l’illa, on potser la Sarua, la vídua que l’ha enamorat, segueix amb vida. (Jo entenc, tanmateix, que segueix camí cap enlloc).

No sabem de què fugia l’Abel i no sabrem on va (de fet, al final és com si dimitís de la pròpia novel·la que protagonitzava). El nom triat per a aquest personatge tampoc serà irrellevant, per molt que Caín no és cap antagonista en concret, sinó potser el món en conjunt.

L’edició de Noguer duu il·lustracions en blanc i negre de Juan Ramón Alonso, realistes i amb una interpretació no particularment dramàtica (que si més no rebaixa, ans que accentua, el desencís).

1.

Abel, embarcat novament [al rai], no deixà de mirar la costa, ara franja terrosa i negra, una llarga estona, fins que la fosca fou total. Tenia la impressió que tot el que havia fet durant la seva estada a l’Illa Groga havia estat inútil. Potser —es deia— el sentit de l’aventura és només aquest actuar, viure intensament uns moments, passar per davant de paisatges, veure com el paisatge i la gent desfilen pel teu davant… i després res.

2.

Una nit que caigué monòtona, plena només del brogit de les ones incessants, ja més calmades. Entre el gruny de les ones i els còdols, i algun gemec engegat pel rai, Abel creia sentir crits i converses de persones.
Ho necessitava, li calia experimentar aquestes sensacions: Norbert dormia pesadament, però ell volia pensar en personaes, éssers humans que el necessitessin o als quals ells necessités.

3.

Norbert sortí al carrer, i es posà a caminar amb lentitud. No sabia pas què havia passat.
Però sí que sabia que no tornaria a veure Abel.
Un home que sempre fugia. I que només l’hauria pogut mantenir fixat en un indret una dona, i precisament a l’Illa Groga.

• L’illa groga (escrita el 1982), Noguer, col. Quatre vents, 1986 (2.ª ed. 1990), 135 pp., ISBN 13: 978-84-279-7100-4. Incorporat dins El vent de l’aventura, I, La Galera-IEI, 1996, pp. 249-350, d’on cito (pp. 340, 341 i 350)

Porta falsa, de Pau Joan Hernàndez

Porta falsa, de Pau Joan Hernàndez, recorre un camí propi entre la por i la poesia, entre la fantasia i el realisme, que és alhora un cant a tenir la ment oberta al real màgic.

I què és, la realitat? La realitat quotidiana és només un muntatge que ens hem organitzat per viure còmodes. És una cambra tancada, fora de la qual volem pensar que no existeix res, que tot és imaginari. Tanmateix, la cambra és plena de portes falses, i només, Arnau, n’hem oberta una.

Amb un to de base essencialment realista, la novel·la crea un crescendo d’inquietud i estranyesa que fa que, un cop establerta tota la informació al nostre cap, una frase ben simple i d’aparença anodina —com «Un xiscle a la grada» en el marc d’un partit de futbol— sigui suficient per posar-nos la pell de gallina i saber que ocorrerà quelcom d’insòlit. A partir d’aquí, el ritme ràpid (i l’alternància d’enfocs, sobre tot entre en Pere i l’Arnau), una certa estructura de triangle amorós i la dosificació curosa de la informació fa que no volguem deixar la novel·la de les mans.

• Porta falsa, Empúries (L’Odissea, 24), 1987. Cito per l’onzena edició, de 1997, ISBN 13: 978-84-7596-129-3.

L’ombra del senglar, de Josep Vallverdú

L’ombra del senglar, de Josep Vallverdú, és una novel·la heroica clàssica, de tall cavalleresc, centrada en el tema de la venjança i el perdó. L’ermità del Sas, depenent del monestir de Santa Maria de Barniu, troba un nen d’uns onze anys nafrat, desmaiat i lligat amb la pell d’un senglar. Ha escapat per miracle de la malvestat del baró d’Alcumat, un personatge brutalment cruel que el volia caçar així disfressat com a càstig per haver fet de furtiu (àdhuc després d’haver llancejat de mort el pare). L’ermità durà el nen al monestir, on poc a poc recobrarà el seny i la parla, perduts per la impressió, però no encara la memòria del passat. El jove, batejat com a Renat (el renascut), creixerà particularment savi i fort, passarà a un monestir del nord i serà adoptat per la cort de l’emperador. Al cap de molts anys, en Renat Grau de Kitzen tornarà per adreçar la maldat del baró, moment en el qual recorda per fi tot el passat ennuvolat per la tragèdia.

Es tracta d’una novel·la d’arrel cavalleresca, que beu de la tradició remota de Chrétien de Troyes, però queda reduïda al codi general de la novel·la heroica (amb una breu escena romàntica, el que diria que no és el més habitual a la narrativa d’en Vallverdú) i del triomf de la senzillesa, la sinceritat i la bona fe (en un cert sentit, estem davant d’un conte popular més extens). Com de costum en l’autor, el vocabulari és particularment ric i seleccionat. Amb una excepció, no hi cerqueu rols femenins, ni històricament versemblants ni menys encara voluntaristes (en el sentit de la reescriptura-invenció d’un passat igualitari com a model de futur).

1.

El jove baró era atrabiliari, mala peça, mentider, dèspota, increïblement enginyós a l’hora de fer patir els presos. … hauria permès que els gossos el destrossessin a queixalades si hagués estat atrapat. … El minyó, doncs, no fou trobat, i el baró va haver de donar ordre que tothom tornés a la vila. I afegí, amb to de veu glacial:
—I que del minyó no se’n parli més! Vosaltres dos, aneu a buscar el cos del seu pare i llanceu-lo al sot de la trampa on l’heu trobat. Després, fulles a sobre, i terra i pedres. I el descans etern.
…
Aquella nit, però, [el baró] no va dormir gota. Sentia com la presència d’un perill desconegut, del més enllà, uns fantasmes rondaven entre el sostre i el cortinatge, uns fantasmes que degotaven sang, que esquitxaven la gira del llençol.
L’endemà se’l passà dins el castell, jugant a escacs amb un home
de la seva confiança i fent-se llegir les gestes dels emperadors de Roma.
Durant uns mesos encara l’assetjaria l’ombra del petit senglar que fugia, que tornava, tot demostrant-li que es deslligava de les cordes que ell tan fortament havia fermat entorn del petit cos. I les cordes, en caure a terra, es transformaven en serpents llargs i lliscadors, que, amb ulls brillants com el quars, buscaven de mossegar-li els turmells.
Quasi passà una malaltia. Després les visions cessaren, i aconseguí d’esbandir els malsons. Li va quedar com la certesa interior que aquell minyó, d’una manera o altra, havia sobreviscut.
I qui sobreviu, pot tornar.

2.

Deslligat, retut, el baró d’Alcumat reprengué la marxa a peu, envoltat d’homes d’armes. En Renat Grau va muntar el seu cavall.
—Em sembla que ja he comprès el teu pensament, Renat Grau —va dir-li fra Just.
El capità sospirà. Tots estaven expectants, i al bosc s’havia fet un silenci no solament de persones.
—Estic tip de violències, fra Just —declarà el capità—. Em semblava que la justificació de la meva vida passava per lligar ben fort el baró amb una pell de senglar, com ell havia fet amb mi quan jo era un vailet. Ara, una altra vegada dins el bosc, el mateix bosc, he comprès que això no era cap justificació, sinó una cruel venjança.

• Josep Vallverdú, L’ombra del senglar (1996), La Galera, col. Mascaró de proa, 1997, 128 pp., lletres capitulars i coberta de Sesé (ISBN 13: 978-84-246-7405-2); recollida dins El vent de la història, III, La Galera-IEI, 2000, pp. 189-281 (ISBN 13: 978-84-246-7005-4), d’on cito (pp. 207-208 i 280).
• Altres referències a Josep Vallverdú dins aquest bloc

Els inventors de fantasmes, de Josep Vallverdú

Els inventors de fantasmes, de Josep Vallverdú, és una petita novel·la decameroniana: quatre estudiants de periodisme es queden sense combustible i han de passar la nit en un mas perdut. L’hoste els rebrà de bon grat i, quan els joves expressen la seva admiració per una almorratxa artesanal, els proposa d’alegrar el temps amb un concurs d’històries: qui n’inventi la millor, els diu, se endurà el recipient com a premi. En summa: una excusa per a detenir els personatges en una estadia forçosa que entretrindran amb el poder de la paraula.

Les històries seran força diferents d’ambientació, però predominen dos tons: l’heroic i patriòtic («L’escut del comte d’Urgell») i el realista i humorístic, amb elements que recorden força les narracions renaixentistes, com són, en el pla moral, el càstig de l’avarícia i la supèrbia o la denúncia de l’engany («L’ànima en pena del mas Canela», «Pubill, pubilla i llop», «L’amic de Cuba»). Com gairebé sempre, Vallverdú és a més sinònim d’un viatge ben profitós per la riquesa del nostre lèxic. D’altra banda, la tria de personatges (un adult i quatre joves estudiants universitaris) afavoreix la versemblança i no cau en certa trampa habitual de la novel·la per joves, en la qual els protagonistes tenen una capacitat irrealment extraordinària (faig aquest pensament des d’una inquietud relativament cervantina, en la mesura en què la ficció, volguem o no, afecta la formació de nostra personalitat). Les il·lustracions d’en Minguell són realistes i expressives, i sovint acompanyen el text de forma que resolen més d’un dubte lingüístic.

—Per què no la rifa? —indicà l’Anna.
En Salvador movia el cap solemnement.
—La donaré a qui se la guanyi.
—I com ens la guanyarem? —van demanar ells.
—Vosaltres sou tots espavilats. Us voleu dedicar al periodisme interior, a contar coses del país.
—Sí, ja ho hem dit.
—Bé, doncs, aquesta masia, que dieu que us agrada tant, al llarg del temps pot haver vist moltes coses, n’hi poden haver passat qui sap les. No?
—Prou.
—Qui aspiri a tenir l’almorratxa, que aixequi el dit.
Tots quatre van aixecar l’índex.
—Ho veieu? Ho hem d’arranjar, això. Veureu: com que sabeu història, geografia, costums del país, cadascun de vosaltres s’inventarà, o imaginarà, una història possible, o sigui que hauria pogut passar, dins aquesta masia, des de l’Edat Mitjana. Qualsevol història. Jo seré l’únic jutge. Però vosaltres també votareu, dient-me quina història us ha agradat més de les quatre. Jo em faré el meu veredicte i comunicaré la decisió demà al matí, quan sortireu: llavors el premiat rebrà l’almorratxa (p. 19).

• Josep Vallverdú, Els inventors de fantasmes. La Galera, 1977, 116 pp., il·lustrat per Jaume Minguell (1997, 8ª ed., ISBN 13: 978-84-246-8170-8).
• Altres referències a Josep Vallverdú dins aquest bloc

El missatge del cavaller de l’àguila rampant, d’Àlvar Valls

El missatge del cavaller de l’àguila rampant, del narrador i traductor Àlvar Valls (La Galera, 1979, diverses edicions) és una novel·la de colla que narra la resolució d’un misteri en un ambient rural. Si voleu, és un equivalent de moltes de les novel·les de l’Enid Blyton o publicades amb el nom de l’Alfred Hitchcock (per molt que el gènere va més enllà i a més va ser característic de tota una època de la novel·la infantil i juvenil en català), però amb molta més qualitat literària i un lèxic molt més treballat, abundós en termes específics i en frases fetes. El llibre duu il·lustracions de Ricard Castells, en tinta negra i de caràcter realista.

Quan ja tenien fet un senyor forat de ben bé un metre de fondària, van decidir de no aprofundir més: no podia ser que, en cas d’haver estat enterrada la clau, ho hagués estat tan avall.
—Em sembla que el teu invent, Ramonet, no dóna cap resultat —va fer en Magí en to de mofa. I adreçant-se a la Pepa—: Això sí: ningú no podrà dir que no som uns investigadors metòdics, que no ho sospesem tot abans d’abandonar. Oi, noia?
—El que podríem fer és eixamplar una mica el forat —va dir la Lena—. Potser les passes no ens han donat la mida exacta. Dóna’m el pic —i l’arrabassà de l’Arnau que el tenia en aquell moment.
La noia va començar a eixamplar, tot allargant el forat en direcció a l’ermita.
—Renoi, quin esvoranc! Ni que corregués per aquí un talp gegant. L’haurem de tapar bé, després; si ens enxampava el Perellonet, ens tancava tots a la garjola.
—Li diríem que ha estat una idea del seu fill. Oi, Ramonet, que ton pare ens estima molt i no ens ficaria entre reixes?
—Molta gaita i poca feina, vosaltres.
En Ramonet estava capficat; feia estona que cavaven, i l’eixamplament ja feia gairebé dos metres, i la clau no apareixia. Tot d’una, però, quan en Galdric burxava terrossos ja començats a descarnar, amb el càvec va topar amb alguna cosa dura i es va sentir un soroll estrident: Dring!…
—Heu sentit?
En Galdric tornà a picar: Dring! dring! dring!…
—Aquest so és metàl·lic!
—La clau!
—La clau, nois! Ja la tenim!
Tots s’hi van apropar. En Galdric anava traient terra amb el càvec, i després amb les mans va deixar net un objecte de ferro que, com van poder veure de seguida, no era pas cap clau d’obrir panys.
—Què és això?
—Una anella de ferro. I una corda…

La caravana invisible, de Josep Vallverdú

La caravana invisible, de Josep Vallverdú, és una novel·la d’acció pura, força més propera a un guió cinematogràfic o a un còmic d’acció que a cap concepte de novel·la psicològica o introspectiva. Transcorre a una zona relativament indeterminada de l’Àfrica central, entre la selva tropical i el desert saharià. La protagonitza en Martí Gregori, un «Fernando Alonso» del seu temps que, havent de descansar del motor per recomanació mèdica, accepta fer de periodista sobre els caçadors de feres vives de l’Àfrica; però de seguida haurà de lluitar, en una ràpida sèrie d’aventures que es desenvolupen amb l’accelerador premut a fons, contra la temible secta del Cinyell d’Or i per tal de resoldre l’enigma dels «ulls» de Balzem.

Aleshores fou quan Adhur tingué la més agosarada pensada de tot aquell joc foll entre la vida i la mort. Decidí esperar allí mateix tota la nit.
—Però —li feren avinent els camellers— Djarbi pot retornar.
—No tornarà. Em té una por terrible. D’altra banda, és aquí on demà he de trobar-me amb els meus amics. I ara —digué tombant-se cap al soldat de Djarbi, que romania romancejant allí a la vora—, ara no et puc deixar marxar, perquè has sentit el que dèiem i ho contaries al teu amo.
—No vull tornar amb el meu amo —gemegà el soldat.
—Per si t’hi repensessis —digué Adhur tot lligant-lo altre cop.
…
El presoner, però, es mostrà insensible a les amenaces i als interrogatoris d’Adhur. No volia revelar on era el quarter general de les forces del Cinyell d’Or. Adhur no cregué que fos arribada l’hora del turment. De fet, però, de la conversa amb Djarbi sabia ja que era a Balzem on es reunia la secta. I era la secta qui tenia interès a fer desaparèixer tot senyal del mapa de la regió de Balzem, ara es veia ben clar. I Adhur anava lligant caps, perquè aquella secta, en principi composta per homes del desert, es devia haver estès a les ciutats i pobles: el president i el secretari del Departament de Turisme de Bar-el-Keuem hi devien pertànyer. I les ordres que Adhur tenia d’actuar al marge de la policia mateixa eren degudes al fet que el govern no tenia confiança en els policies de Bar-el-Keuem.

• Josep Vallverdú, La caravana invisible (1967), Grup Promotor, 1981; Aliorna, 1986; Columna, 1997; inclosa també dins El vent de l’aventura, I, La Galera-IEI, 1996, pp. 139-247, d’on he tret la cita (pp. 196-197).
• Altres referències a Josep Vallverdú dins aquest bloc

Shaudin Melgar-Foraster us convida a llegir Més enllà del somni

La Shaudin Melgar-Foraster (web, bloc) és una catalana d’origen i canadenca d’adopció que, des de Toronto, us convida a conèixer la seva quatrilogia de llibres sobre un món paral·lel, que ha encetat amb el volum Més enllà del somni (Edicions del Bullent, col·lecció Esplai), recentment traduït a l’anglès com a Beyond the dream. Es tracta d’una història d’aventures fantàstiques on també importen qüestions ben reals com la immigració o la diversitat dels sistemes de govern i la seva relació amb el benestar nacional (amb un punt gul·liverià). A baix us en copio el resum; en aquest enllaç podeu llegir-ne el primer capítol i en aquest altre, la proposta didàctica.

L’Anna, una noieta canadenca de pares catalans, somia una nit que es troba en una vall on s’esdevé una batalla entre ferotges guerrers. L’endemà s’adona que allò que somià potser era real i acaba descobrint que hi ha tot un món més enllà del somni.
En un país de l’altre món, Rocdur, hi viu en Tam, un nen immigrant. Rocdur és cruel i implacable amb els immigrants, però en Tam sempre se’n surt de tot gràcies al seu talent per contar histories.
Més enllà del somni va alternant l’enfocament entre els personatges dels dos mons a mesura que les aventures de l’Anna i en Tam es van succeint.

• Catalan Professor Shaudin Melgar-Foraster Takes Readers Beyond the Dream

Cartes d’hivern, d’Agustín Fernández Paz

Cartes d’hivern (Cartas de inverno, 1995; trad. Josep Franco, Bromera, col. Espurna, 1997) és una novel·la juvenil que narra de nou l’horror dels monstres de Cthulhu, ambientat en una vella casa d’un poble gallec, però en el present. Dos joves artistes s’aniran sentint atrets, poc a poc, pel que s’amaga al soterrani de la casa, i coneixerem la història per una sèrie de cartes.

És una versió alleugerida amb respecte a Lovecraft: menys densa (es prescindeix, sobre tot, de la part mítica i de caire religiós), però també, si voleu, menys feixuga i més pròpia d’un present majoritàriament laic i descregut (i que ha vist milions de monstres al cinema). Tendeixo a pensar que, com l’aposta és més baixa, arribarà a més lectors; però també que la intensitat difícilment pot ser mai la mateixa que la que es podia assolir a finals del segle XIX, on l’horror d’una vida condemnada es considerava fins i tot tangible. Qui ja gaudeixi de Lovecraft trobarà l’homenatge massa tou, però jo entenc que és una bona introducció al seu món i una bona novel·la d’intriga i terror per a joves.

Et demane que no òbrigues el sobre, però no puc impedir que, si et veus obligada a donar-li’l a Soutullo, conegues el seu contingut. Encara que, pel teu bé, et demanaria que no ho feres, perquè no sóc capaç de suportar el dolor que puc ocasionar-te. Recordes el nostre primer viatge a Barcelona, la tardor de l’any 69, quan vaig comprar Els mites de Cthulhú en aquell quiosc de les Rambles i vam poder llegir, per primera vegada, els relats de Lovecraft? En veure el meu entusiasme, em deies que no podies comprendre com era capaç de llegir aquelles històries que tant et desagradaven. I jo et contestava que era natural que no t’agradaren, perquè cometies l’error de creure que les coses que contaven podien ser reals. Bé, ara que t’escric, no sé si des de la bogeria o des del malson, no sé si des d’un món irreal o des d’aquesta aldea de Vilarmaior, t’he de dir que potser Lovecraft tinga raó, que potser tu també tenies raó, i que hi ha coses en aquest món que les persones ni tan sols podem imaginar.

L’horror de Dunwich, d’H. P. Lovecraft

L’horror de Dunwich és una de les poques obres de Lovecraft traduïdes al català (dins el catàleg de Tabarca; en aquest cas, al valencià, per obra de Elisabeth Mateo i Vicent Galán). A Llibròfags trobareu dos homenatges de lectors apassionats, en ocasió del 70è aniversari de la seva mort.

Lovecraft és un mestre del terror, amb l’amenaça de la destrucció de la Terra per «una raça d’éssers d’una altra dimensió i d’un altre temps». El cinema ens ha acostumat a «veure» éssers d’altres dimensions i temps, el que els ha fet massa imaginables i, amb el pas dels anys, ridículs i colgats per l’envelliment de la tècnica; aquí parlem, però, d’una por distinta, la por a l’inconcebible i l’inefable. Quan el vell Armitage afirma que el monstre és «invisible —sabia que ho seria—» estem al bell mig de la cuina d’un gènere que necessita suggerir, més que afirmar o mostrar.

Lovecraft no agrada tothom i, en general, desperta passió o avorriment, però poca tibiesa. Ara bé, com a mestre del seu gènere, val molt la pena d’atansar-s’hi i de fer-ho amb l’esperit al més obert possible, per molt que, probablement, el món occidental modern viu en una època bizantina, enfarfegada i més prompte a la sàtira que a l’entrega. Lovecraft no; Lovecraft vivia en un món de grans amors i temors, el de Dante, el de Milton, el de Blake o encara el de cert Stevenson.

SOS a sis mil metres, de Pau Joan Hernàndez

SOS a sis mil metres, de Pau Joan Hernàndez (La Galera-Columna), és una excel·lent novel·la d’aventures heroiques d’ambientació contemporània, que atrapa el lector des de bon començament en el drama d’uns muntanyencs que han d’emprendre una apressada i complicadíssima ascensió de rescat a la (fictícia, però versemblant) Escalera de los Dioses, dels Andes, en la cimera de la qual ha caigut un avió experimental; al drama s’hi afegeix un petit misteri en torn del caràcter real de l’avió.

La novel·la es caracteritza per l’encert en la gradació de l’acció, el que fa que sigui emocionant (i a voltes, emotiva) fins al final. El lèxic de muntanya, així com algunes circumstàncies, són explicats sovint amb detall, de forma que el text és especialitzat però no requereix d’un lector expert. D’altra banda, entenc que és una novel·la força versemblant i d’un realisme encertat, que dóna cabuda a personatges femenins (creïbles, no voluntaristes, com s’esdevé sovint en la novel·la heroica de protagonista femení) i fins a cert punt a la diversitat dels parlars catalans, especialment clara amb la presència d’en Rai, un escalador menorquí. Un altre punt a favor és la diversitat de punts de vista, ben quadrada amb el desenvolupament de l’acció.

Havent dinat van continuar pujant. Amunt, amunt… Quan els braços semblen haver esdevingut plom, quan sembla que les cames no podran continuar aguantant el cos en forçades postures, quan el vent fueteja i glaça la suor sobre la pell, quan per sota tan sols hi ha el buit i per damunt del cap només boira i núvols, i sembla que un hom ha arribat a l’extrem del que el cos pot donar, és quan es veu la força de l’esperit, de la voluntat… Tots dos ja estaven prop del límit de la seva resistència, tots dos desitjaven aturar-se, però tots dos continuaven endavant. Un orgull absurd? Un capficament en la lluita? Un desig, senzill i salvatge, d’arribar al seu destí? Potser tot plegat els impulsava cap amunt.
Nevava. Els flocs anaven caient sobre el cos fatigat de la Rosa Mari, mentre guanyava metre a metre. La boira havia començat a davallar damunt seu, amenaçant de deixar-la sense la vital visibilitat. Deu metres per sota seu, en Raimon lluitava sordament contra el vent i el fred per mantenir tot el rendiment dels seus músculs. (p. 63)

• SOS a sis mil metres, La Galera, 142 pp., col. Cronos, 1992 (ISBN 13: 978-84-246-8413-6); col. Clip, 1996 (ISBN 13: 978-84-246-8303-0).

Premi Ramon Muntaner

L’escriptor de Gandia Lluís Miret Pastor ha obtingut el 22.^è premi Ramon Muntaner de literatura juvenil, amb l’obra Les valls dels bandolers. Aquest mateix 2007, l’autor havia rebut també el premi Carmesina amb El viatge d’en Jordiet. A més ha publicat, a l’editorial Tabarca, Una espessa boira blanca (2003), La muntanya d’argent (2005) i Felip Marlowe i la banda dels barracons (2007).
Felicitats!