Tag Archives: novel·la juvenil

Presentació i comentari de ‘Tresors perduts’, de Ramon Homs

Girona, 15 de novembre. Pitgeu per a ampliar.

He llegit amb un somriure Tresors perduts, del company d’interessos lectors Ramon Homs, a qui coneixereu pel blog El país dels kokamuskes. Es tracta d’una novel·la d’humor suau i certa intriga, centrada en dos personatges d’edat universitària, que munten una agència d’esports d’aventura al poble d’estiueig. Els contracta un turista alemany que sembla l’hereu d’uns nazis a la recerca dels tresors del títol… però no tot és com sembla.

Com diu aquesta ressenya, la clau no és l’intriga, sinó l’humor. Un humor especialment contingut, molt allunyat de la línia «heavy» de certa narrativa juvenil (amiga dels temes durs, les conductes polèmiques, els insults o altres formes d’agressivitat) i alhora de les fantasies d’estil o d’imaginació. Són més aviat ironies sobre el comportament humà.

Un aspecte curiós, al meu parer, és la distribució de l’autoritat moral per edats. En la majoria de les novel·les d’intriga juvenils, els protagonistes són més aventurers i, alhora, encerten més que els adults (tret de les poques excepcions d’algun personatge que fa d’ajudant, sovint insospitat). Troben vies impossibles, tenen una intuïció màgica i, al final, això se’ls reconeix i gairebé els han de demanar perdó per no haver cregut en ells. Gairebé mai, per descomptat, se’ls renya de formes que ells hagin d’admetre. Aquí, en canvi, el bon criteri és el dels adults, i molt clarament, el de l’avi: «l’avi els va clavar un arrambatge memorable: que per què havien anat a veure en Pitu sense dir-li res; que què feien tafanejant … i un etcètera molt llarg i més enraonat. Els va prohibir sortir fins a nova ordre. Els dos germans es van disculpar, conscients de la seva falta i realmente capficats …».

Tot plegat, em fa pensar en un aire que, a falta d’una paraula millor, qualificaria de conservador. Llegiu-ho com a terme moral, no polític: és una novel·la que mira els joves des de dalt, amb voluntat d’ajudar a guiar-los. Això, en el conjunt del panorama literari actual, em sembla que planteja el següent dubte: estem mirant el món juvenil des d’on correspon fer-ho o bé ens excedim en l’afalac i l’emoció?

Com a aspecte tècnic que millorar: la maquetació deficient de l’estructura «L’», que no deixa espai entre la L i la lletra posterior.

Anuncis

‘El dolor invisible’, de Jordi Sierra i Fabra

L’obra de Jordi Sierra i Fabra és difícil d’avaluar, per la seva extensió de polígraf, la relativa diversitat (relativa, perquè és més de gèneres que d’estil, al meu parer) i l’èxit constant entre els lectors joves. Gairebé qualsevol novel·la seva és una bona porta d’entrada al seu món. Justament per cap raó especial, aquí he triat parlar d’El dolor invisible (Empúries, 2002).

Ens trobem a un sanatori mental. En aparença hi ha una figura masculina encara jove però amb la vida prou ben encarrilada (feina estable i respectada, parella) que ha d’intentar guarir una adolescent desequilibrada (amb un trauma i múltiple personalitat). Hi ha un enigma de fons i el perill imaginable que el metge no tregui a la jove del pou, sinó a la inversa, i el perill larvat d’un enamorament. Es busca l’emotivitat: el metge mira les malaltes i, després de recordar un cas molt greu,  pensa: «Totes perdudes, totes irrecuperables, totes sentenciades», i poc després sospira: «Dona’m una escletxa, petita. Dona’m una escletxa» (p. 69). A l’estil, com d’habitud a l’autor, imperen les frases curtes, amb predilecció per la repetició. A un passatge que ens situa el títol:

En Roger Ferrer ho va percebre.
I més que vai va comprendre que allà dins, al seu cap, darrere d’aquell dolor invisible, hi havia alguna cosa més.
Un secret.
El secret de la Mercè Roca Pedrosa.
Descobrir-lo era salvar-la.
Va intentar una cosa. Va seguir un pressentiment. (p. 131)

La novel·la, com és d’esperar, es clou amb optimisme. Però encara ens inclou un joc: serà veritat el que hem llegit fins ara o potser, havent-hi en efecte un metge i un malalt amb excés d’imaginació, la veritat serà ben distinta? No sabria dir si el recurs és plenament versemblant amb tot el narrat abans o si bé escapa de les costures, però afegeix un punt més a una novel·la planera i de tensió creixent, sempre que ens agradi la forma de narrar de l’autor.

  • Jordi Sierra i Fabra, El dolor invisible. Empúries (L’Odissea, 128), Barcelona, 2002. ISBN 84-7596-911-9.

‘El secret del doctor Givert’ i ‘Una troca embolicada’, d’Agustí Alcoberro

darabuc-alcoberro-el-secret-del-dr.-givert-(n.e.)El secret del doctor Givert i Una troca embolicada, de l’Agustí Alcoberro, són dues novel·les de detectius juvenils que no han deixat de reeditar-se; fa només un parell d’anys que la primera s’ha traduït al castellà (a Bambú, el segell de Casals).

Les protagonitzen joves tan valents com imprudents i impulsius; són textos directes, de to sovint col·loquial, que mostren el món tòpic de la violència negra juvenil, amb segrests i risc per la vida, empresaris sense escrúpols, xantatges, brètols de cop fàcil, cervells de la trama i, en suma, emoció, carreres i angoixa.

  • El secret del doctor Givert. La Magrana, 1981, 2004 (26.ª ed.), 125 pp. 978-84-8264-355-7.
  • Una troca embolicada. Columna, 1988, 2004 (10.ª ed.), 132 pp. 978-84-7809-153-9.

El cofre del negrer, de Josep Lorman

El cofre del negrer, de Josep Lorman (web de l’autor), és una novel·la bastida a partir dels tòpics sempre eficaços de l’aventura marítima. Hi trobem el jove orfe amb ànsia d’aventura, el mariner estrany i el mariner dolent, el vell savi i, més en general, la diversitat de la tripulació; la tempesta que per poc no enfonsa la nau; un tresor perdut per un capità negrer; i el vocabulari nàutic, que no ha perdut ni és probable que perdi la força poètica que té per si sol.

Les il·lustracions de Tharrats són, com sempre, acurades i expressives; la tempesta fa la por que ha de fer i el vell mariner tronat i begut que fa sabedor del secret al Marcello és verament patibulari.

... es va acostar a la taula un vell de rostre pàl·lid i ulls grogosos, que anava mig borratxo. «Puc seure?», em va preguntar... (Il·lustració de Tha)

  • Josep Lorman, El cofre del negrer. Il·lustracions d’August Tharrats (Tha). Cruïlla (Vaixell de vapor, vermella, 97), 2000. ISBN 84-661-0000-8.

L’habitació de la Bàrbara, de Montserrat Galícia

darabuc-montserrat-galicia-habitacio-de-la-barbaraL’habitació de la Bàrbara, de Montserrat Galícia (23è premi Enric Valor), és una novel·la psicològica i antibel·licista ambientada en un espai de ciència-ficció. Al planeta Roig del sistema solar d’Alfa Centaure conviuen terrans (vinguts de la Terra) i silents (habitants nadius, oprimits pels terrans, i molt semblants a nosaltres; la diferència triada té capacitat simbòlica i se’n fa ús al llibre). El sistema polític és corrupte i només pretén la dominació. Aquell món ha heredat el pitjor del nostre, però també Kavafis i Gluck.

La protagonista és una adolescent que viu el que l’envolta amb negativitat: troba que no comparteix res amb la seva germana (la Bàrbara, set anys més gran), discuteix sovint amb sa mare, el seu pare havia mort set anys enrere (víctima d’un atracament… o potser no?), s’ha distanciat del seu millor amic, ha endegat una relació que ha tallat de cop i a la nova colla hi ha molts aspectes que li desagraden.

Continua llegint

L’home que es va aturar davant de casa, de Joaquim Carbó (2)

Ressenya i recomanació d’en Josep Maria Aloy, dins 100 llibres de literatura infantil i juvenil en llengua catalana, del llibre del que us parlava l’altre dia. Cliqueu per ampliar la imatge.

darabuc-joaquim-carbo-home-que-es-va-aturar-josep-maria-aloy

L’home que es va aturar davant de casa, de Joaquim Carbó

L’home que es va aturar davant de casa, d’en Joaquim Carbó, m’ha semblat una novel·la peculiar. És una novel·la de l’Oest, de vaquers i indis, però no és pròpiament una novel·la d’aventures (a pesar que ho és en part i que l’autor és un mestre del gènere), ans sobre tot una novel·la de formació, de creixement i maduració moral, fins a cert punt una Bildungsroman (Viquipèdia).

Encara és peculiar dins d’aquest gènere perquè la maduració la fan dos personatges d’edats molt diverses: el jove Leo Mills i el seu avi, gràcies a en Sam, «l’home que es va aturar davant de casa», qui amb la seva empenta, el seu humor i la seva saviesa els ensenyarà a respectar els altres, com l’indi Llop Solitari o, ja a l’epíleg, el negre Bafoulos.

Un tercer tret la caracteritza: el creixement es fa, sobre tot, a través de la paraula, del diàleg, ja sigui entorn de passatges de la Bíblia, que el jove Leo llegeix a l’atzar per la nit i tots en parlen fins a treure’n l’entrellat, o mentre passegen o alguna raó reté els personatges a casa. És una novel·la prou cervantesca, si pensem a la segona part del Quixot, on el veritable plaer és menys l’humor que la xerrada.

Continua llegint