Tag Archives: novel·la històrica

La vida dels qui no escrivien la història (Maria Novell, vista per Joaquim Carbó)

… L’any 1965, quan Cavall Fort hi va entrar en contacte, va recuperar l’interès d’escriure per a noies i nois. Tenia cinquanta anys, i en els quatre que li quedaven de vida va publicar una novel·la excel·lent, Les presoneres de Tabriz (premi Folch i Torres, 1966) i dues obres de teatre: Les orenetes i Perot Joglar, que es van representar en el Teatre Romea. I va deixar escrit el guió de còmic De Balaguer a Kum-Ram, publicat també a Cavall Fort i il·lustrat pel dibuixant Manel. I Jaume el Conqueridor, una singular biografia d’aquest rei, publicada per Proa l’any 1973. Entre 1965 i 1969 va publicar a Cavall Fort una trentena de contes que representen algunes de les pàgines més originals, sensibles i rigoroses que s’han escrit per a joves sobre la nostra història. Gràcies a una impecable preparació intel·lectual va oferir unes narracions històriques l’originalitat de les quals consisteix a explicar com era la vida dels que no escrivien la història, però que la patien, és a dir, el poble. En una narració comenta “Els plats trencats els pagaven els pagesos i els vilatans” i “Els pagesos tenien moltes obligacions i pocs drets”. Una visió més interessant, penso, que no pas la vida i els fets que els historiadors han magnificat de reis, prínceps i grans capitans. …

Anuncis

‘Els tres pergamins de Ripoll’, d’Oriol Vergés

La història, com a forma de relat amb sentit sobre un període passat, és cosina germana de la novel·la; però en el cas de la cultura catalana, ha estat un camp encara més sovintejat pels autors de ficció juvenil pel fet que, durant molts anys, la història del país no s’ha pogut estudiar a l’escola.

Els tres pergamins de Ripoll, d’Oriol Vergés, és una novel·la històrica menys coneguda que per exemple La ciutat sense muralles, i probablement és menys ambiciosa; però conjuga amb encert i entreteniment les aventures, l’humor i la descripció de diversos àmbits de la Catalunya del segle XI, com ara l’escriptori d’un monestir, la vida rural o la Lleida àrab. Fou la proposta que engegà la col·lecció (encara disponible) «Les Arrels. L’aventura i la història», que, amb 23 volums, arriba fins el 1938.

L’ombra del senglar, de Josep Vallverdú

L’ombra del senglar, de Josep Vallverdú, és una novel·la heroica clàssica, de tall cavalleresc, centrada en el tema de la venjança i el perdó. L’ermità del Sas, depenent del monestir de Santa Maria de Barniu, troba un nen d’uns onze anys nafrat, desmaiat i lligat amb la pell d’un senglar. Ha escapat per miracle de la malvestat del baró d’Alcumat, un personatge brutalment cruel que el volia caçar així disfressat com a càstig per haver fet de furtiu (àdhuc després d’haver llancejat de mort el pare). L’ermità durà el nen al monestir, on poc a poc recobrarà el seny i la parla, perduts per la impressió, però no encara la memòria del passat. El jove, batejat com a Renat (el renascut), creixerà particularment savi i fort, passarà a un monestir del nord i serà adoptat per la cort de l’emperador. Al cap de molts anys, en Renat Grau de Kitzen tornarà per adreçar la maldat del baró, moment en el qual recorda per fi tot el passat ennuvolat per la tragèdia.

Es tracta d’una novel·la d’arrel cavalleresca, que beu de la tradició remota de Chrétien de Troyes, però queda reduïda al codi general de la novel·la heroica (amb una breu escena romàntica, el que diria que no és el més habitual a la narrativa d’en Vallverdú) i del triomf de la senzillesa, la sinceritat i la bona fe (en un cert sentit, estem davant d’un conte popular més extens). Com de costum en l’autor, el vocabulari és particularment ric i seleccionat. Amb una excepció, no hi cerqueu rols femenins, ni històricament versemblants ni menys encara voluntaristes (en el sentit de la reescriptura-invenció d’un passat igualitari com a model de futur).

1.

El jove baró era atrabiliari, mala peça, mentider, dèspota, increïblement enginyós a l’hora de fer patir els presos. … hauria permès que els gossos el destrossessin a queixalades si hagués estat atrapat. … El minyó, doncs, no fou trobat, i el baró va haver de donar ordre que tothom tornés a la vila. I afegí, amb to de veu glacial:
—I que del minyó no se’n parli més! Vosaltres dos, aneu a buscar el cos del seu pare i llanceu-lo al sot de la trampa on l’heu trobat. Després, fulles a sobre, i terra i pedres. I el descans etern.

Aquella nit, però, [el baró] no va dormir gota. Sentia com la presència d’un perill desconegut, del més enllà, uns fantasmes rondaven entre el sostre i el cortinatge, uns fantasmes que degotaven sang, que esquitxaven la gira del llençol.
L’endemà se’l passà dins el castell, jugant a escacs amb un home
de la seva confiança i fent-se llegir les gestes dels emperadors de Roma.
Durant uns mesos encara l’assetjaria l’ombra del petit senglar que fugia, que tornava, tot demostrant-li que es deslligava de les cordes que ell tan fortament havia fermat entorn del petit cos. I les cordes, en caure a terra, es transformaven en serpents llargs i lliscadors, que, amb ulls brillants com el quars, buscaven de mossegar-li els turmells.
Quasi passà una malaltia. Després les visions cessaren, i aconseguí d’esbandir els malsons. Li va quedar com la certesa interior que aquell minyó, d’una manera o altra, havia sobreviscut.
I qui sobreviu, pot tornar.

2.

Deslligat, retut, el baró d’Alcumat reprengué la marxa a peu, envoltat d’homes d’armes. En Renat Grau va muntar el seu cavall.
—Em sembla que ja he comprès el teu pensament, Renat Grau —va dir-li fra Just.
El capità sospirà. Tots estaven expectants, i al bosc s’havia fet un silenci no solament de persones.
—Estic tip de violències, fra Just —declarà el capità—. Em semblava que la justificació de la meva vida passava per lligar ben fort el baró amb una pell de senglar, com ell havia fet amb mi quan jo era un vailet. Ara, una altra vegada dins el bosc, el mateix bosc, he comprès que això no era cap justificació, sinó una cruel venjança.

  • Josep Vallverdú, L’ombra del senglar (1996), La Galera, col. Mascaró de proa, 1997, 128 pp., lletres capitulars i coberta de Sesé (ISBN 13: 978-84-246-7405-2); recollida dins El vent de la història, III, La Galera-IEI, 2000, pp. 189-281 (ISBN 13: 978-84-246-7005-4), d’on cito (pp. 207-208 i 280).
  • Altres referències a Josep Vallverdú dins aquest bloc