Tag Archives: novel·la epistolar

Cartes d’hivern, d’Agustín Fernández Paz

Cartes d’hivern (Cartas de inverno, 1995; trad. Josep Franco, Bromera, col. Espurna, 1997) és una novel·la juvenil que narra de nou l’horror dels monstres de Cthulhu, ambientat en una vella casa d’un poble gallec, però en el present. Dos joves artistes s’aniran sentint atrets, poc a poc, pel que s’amaga al soterrani de la casa, i coneixerem la història per una sèrie de cartes.

És una versió alleugerida amb respecte a Lovecraft: menys densa (es prescindeix, sobre tot, de la part mítica i de caire religiós), però també, si voleu, menys feixuga i més pròpia d’un present majoritàriament laic i descregut (i que ha vist milions de monstres al cinema). Tendeixo a pensar que, com l’aposta és més baixa, arribarà a més lectors; però també que la intensitat difícilment pot ser mai la mateixa que la que es podia assolir a finals del segle XIX, on l’horror d’una vida condemnada es considerava fins i tot tangible. Qui ja gaudeixi de Lovecraft trobarà l’homenatge massa tou, però jo entenc que és una bona introducció al seu món i una bona novel·la d’intriga i terror per a joves.

Et demane que no òbrigues el sobre, però no puc impedir que, si et veus obligada a donar-li’l a Soutullo, conegues el seu contingut. Encara que, pel teu bé, et demanaria que no ho feres, perquè no sóc capaç de suportar el dolor que puc ocasionar-te. Recordes el nostre primer viatge a Barcelona, la tardor de l’any 69, quan vaig comprar Els mites de Cthulhú en aquell quiosc de les Rambles i vam poder llegir, per primera vegada, els relats de Lovecraft? En veure el meu entusiasme, em deies que no podies comprendre com era capaç de llegir aquelles històries que tant et desagradaven. I jo et contestava que era natural que no t’agradaren, perquè cometies l’error de creure que les coses que contaven podien ser reals. Bé, ara que t’escric, no sé si des de la bogeria o des del malson, no sé si des d’un món irreal o des d’aquesta aldea de Vilarmaior, t’he de dir que potser Lovecraft tinga raó, que potser tu també tenies raó, i que hi ha coses en aquest món que les persones ni tan sols podem imaginar.

Anuncis

Hola, Pep!, de Jaume Cela

Als bons llibres no els cal excusa, però així i tot, la tornada al primer pla de l’actualitat d’en Pep Guardiola pot ser-ne una de bona per presentar de nou als nanos Hola, Pep!, la novel·la epistolar d’en Jaume Cela que va guanyar el premi Vaixell de Vapor del 1997. Són les cartes que escriu en Xavier, un nen de nou anys acabats de complir, a en Pep (quan era jugador).

Té els ingredients habituals a les narracions d’en Cela, com són el realisme, l’humor i un pes moderat però tangible dels sentiments. Per les característiques del llibre, trobo més assenyat donar-ne uns tastets que provar de descriure’l a bastament:

Hola, Pep!
Avui he fet nou anys i m’han regalat un joc d’ordinador, una camisa, dos llibres i una casset per aprender anglès, perquè el pare sempre em diu que quan sigui gran hauré de parlar l’anglès tan bé com el català i el castellà. La mare encara n’hi afegeix un altre: el francès, perquè ella el parla molt bé. En Sergi, el meu millor amic, m’ha regalat una capsa de color vermell plena de sobres i paper de carta. Diu que quan vagi de vacances no tindré cap excusa per no escriure-li, si ja tinc els sobres i el paper. Però d’aquí a l’estiu falten molts dies i en podré comprar més. He decidit escriure’t a tu, que ets el millor jugador del món.

Quan van obrir la farmàcia, la mare va comprar una capsa d’injeccions. Quan vaig veure-la entrar amb la xeringa preparada, el cotó fluix i l’alcohol em va semblar que ja em trobava més bé, però la mare em va dir: «Vinga, no facis comèdia, que només notaràs una punxadeta molt petita. La mare té molta traça i posa les injeccions sense fer mal.» Renoi, de traça! Quin mal que em va fer! Ara al coll ja no hi tinc pus i no me’n sento, però tinc el cul adolorit, perquè em va haver de posar vuit injeccions.

[La meva germana] Eulàlia diu que aquest joc [els escacs] és masclista, perquè totes les peces s’han de sacrificar per defensar el rei, que és un pallús que només pot caminar de quadre en quadre.  … Quan l’Eulàlia diu això del masclisme, en Narcís [el meu altre germà] contesta que està tocada del bolet i jo opino com ell. A en Narcís tot li surt bé. … Jo m’estimo molt en Narcís. A l’Eulàlia també me l’estimo, però quan he de confessar un secret a algú o fer una pregunta que em fa vergonya, sempre trio en Narcís, perquè l’Eulàlia no m’escolta tan bé com en Narcís.

Hola, Pep!
Mentre t’escric sento el soroll del vent. Sembla el [meu gat] Padroncet quan s’esmola les ungles amb una fusta que li vam comprar perquè no fes malbé els mobles.
A mi no m’agrada, el vent, perquè m’atabala. Avui a l’escola no n’he encertat ni una…

Les i·llustracions són d’en Francesc Rovira, una tria idònia, donat que ell en sap com pocs de retratar amb bonhomia i simpatia les vicissituds i la vida quotidiana d’un grup familiar, amb els seus tocs de tendresa, humor i els diversos sentiments.

darabuc-francesc-rovira-jaume-cela-hola-pep

darabuc-francesc-rovira-jaume-cela-hola-pep-2