Tag Archives: novel·la en català

‘El dolor invisible’, de Jordi Sierra i Fabra

L’obra de Jordi Sierra i Fabra és difícil d’avaluar, per la seva extensió de polígraf, la relativa diversitat (relativa, perquè és més de gèneres que d’estil, al meu parer) i l’èxit constant entre els lectors joves. Gairebé qualsevol novel·la seva és una bona porta d’entrada al seu món. Justament per cap raó especial, aquí he triat parlar d’El dolor invisible (Empúries, 2002).

Ens trobem a un sanatori mental. En aparença hi ha una figura masculina encara jove però amb la vida prou ben encarrilada (feina estable i respectada, parella) que ha d’intentar guarir una adolescent desequilibrada (amb un trauma i múltiple personalitat). Hi ha un enigma de fons i el perill imaginable que el metge no tregui a la jove del pou, sinó a la inversa, i el perill larvat d’un enamorament. Es busca l’emotivitat: el metge mira les malaltes i, després de recordar un cas molt greu,  pensa: «Totes perdudes, totes irrecuperables, totes sentenciades», i poc després sospira: «Dona’m una escletxa, petita. Dona’m una escletxa» (p. 69). A l’estil, com d’habitud a l’autor, imperen les frases curtes, amb predilecció per la repetició. A un passatge que ens situa el títol:

En Roger Ferrer ho va percebre.
I més que vai va comprendre que allà dins, al seu cap, darrere d’aquell dolor invisible, hi havia alguna cosa més.
Un secret.
El secret de la Mercè Roca Pedrosa.
Descobrir-lo era salvar-la.
Va intentar una cosa. Va seguir un pressentiment. (p. 131)

La novel·la, com és d’esperar, es clou amb optimisme. Però encara ens inclou un joc: serà veritat el que hem llegit fins ara o potser, havent-hi en efecte un metge i un malalt amb excés d’imaginació, la veritat serà ben distinta? No sabria dir si el recurs és plenament versemblant amb tot el narrat abans o si bé escapa de les costures, però afegeix un punt més a una novel·la planera i de tensió creixent, sempre que ens agradi la forma de narrar de l’autor.

  • Jordi Sierra i Fabra, El dolor invisible. Empúries (L’Odissea, 128), Barcelona, 2002. ISBN 84-7596-911-9.
Anuncis

‘El secret del doctor Givert’ i ‘Una troca embolicada’, d’Agustí Alcoberro

darabuc-alcoberro-el-secret-del-dr.-givert-(n.e.)El secret del doctor Givert i Una troca embolicada, de l’Agustí Alcoberro, són dues novel·les de detectius juvenils que no han deixat de reeditar-se; fa només un parell d’anys que la primera s’ha traduït al castellà (a Bambú, el segell de Casals).

Les protagonitzen joves tan valents com imprudents i impulsius; són textos directes, de to sovint col·loquial, que mostren el món tòpic de la violència negra juvenil, amb segrests i risc per la vida, empresaris sense escrúpols, xantatges, brètols de cop fàcil, cervells de la trama i, en suma, emoció, carreres i angoixa.

  • El secret del doctor Givert. La Magrana, 1981, 2004 (26.ª ed.), 125 pp. 978-84-8264-355-7.
  • Una troca embolicada. Columna, 1988, 2004 (10.ª ed.), 132 pp. 978-84-7809-153-9.

El cofre del negrer, de Josep Lorman

El cofre del negrer, de Josep Lorman (web de l’autor), és una novel·la bastida a partir dels tòpics sempre eficaços de l’aventura marítima. Hi trobem el jove orfe amb ànsia d’aventura, el mariner estrany i el mariner dolent, el vell savi i, més en general, la diversitat de la tripulació; la tempesta que per poc no enfonsa la nau; un tresor perdut per un capità negrer; i el vocabulari nàutic, que no ha perdut ni és probable que perdi la força poètica que té per si sol.

Les il·lustracions de Tharrats són, com sempre, acurades i expressives; la tempesta fa la por que ha de fer i el vell mariner tronat i begut que fa sabedor del secret al Marcello és verament patibulari.

... es va acostar a la taula un vell de rostre pàl·lid i ulls grogosos, que anava mig borratxo. «Puc seure?», em va preguntar... (Il·lustració de Tha)

  • Josep Lorman, El cofre del negrer. Il·lustracions d’August Tharrats (Tha). Cruïlla (Vaixell de vapor, vermella, 97), 2000. ISBN 84-661-0000-8.

L’habitació de la Bàrbara, de Montserrat Galícia

darabuc-montserrat-galicia-habitacio-de-la-barbaraL’habitació de la Bàrbara, de Montserrat Galícia (23è premi Enric Valor), és una novel·la psicològica i antibel·licista ambientada en un espai de ciència-ficció. Al planeta Roig del sistema solar d’Alfa Centaure conviuen terrans (vinguts de la Terra) i silents (habitants nadius, oprimits pels terrans, i molt semblants a nosaltres; la diferència triada té capacitat simbòlica i se’n fa ús al llibre). El sistema polític és corrupte i només pretén la dominació. Aquell món ha heredat el pitjor del nostre, però també Kavafis i Gluck.

La protagonista és una adolescent que viu el que l’envolta amb negativitat: troba que no comparteix res amb la seva germana (la Bàrbara, set anys més gran), discuteix sovint amb sa mare, el seu pare havia mort set anys enrere (víctima d’un atracament… o potser no?), s’ha distanciat del seu millor amic, ha endegat una relació que ha tallat de cop i a la nova colla hi ha molts aspectes que li desagraden.

Continua llegint

El presoner del Casal del Diable, de Pau Joan Hernàndez

El presoner del Casal del Diable, de Pau Joan Hernàndez (Cruïlla), és una novel·la que mescla amb encert les tradicions del folklore, la por, l’aventura, l’humor i un punt de realisme familiar.

El protagonista és un nen de Bigues i Riells que, per mitjà de l’escola, farà un intercanvi amb un altre nen d’una família gallega. L’Anxo li explicarà tot de coses misterioses: viu a un casal on hi ha el fantasma d’un temible bandoler, fades, un «ermità domèstic», un tren en miniatura, un cementiri, un tresor… Es veurà que tot això és cert, però no tot és com sona; o si voleu, i dit des de l’altra banda, no tot és misteri ultrahumà, però tampoc és tot científicament explicable.

El cas és que quan el noi arriba al Casal, ningú no el surt a rebre: haurà de travessar un bosc mentre es combrega una tempesta i el seguirà un rar gos negre (si és que en realitat és un gos, i no un ésser més temible!). Quan per fi arriba a la porta, una senyora que no sembla de la casa el durà fins la torre més alta… i l’hi tancarà!

La història no és de terror pur, tanmateix, perquè ve matisada primer per la situació familiar del nen, que no s’acaba de trobar bé a casa seva, i això s’ha descrit amb humor; també la matisen alguns cops d’humor posterior i altres de desvetllament de fenòmens paranormals que eren només aparences (però no tots ho seran). Així, es converteix ans que res en una novel·la d’aventures, de bon ritme, que per camins secrets ens durà a l’alliberament dels presoners (inclós el fantasma) i la resolució del conflicte familiar.

Les il·lustracions d’en Gerard Miquel (bloc | APIV | omnívoro estudio), de línia molt clara i economia de mitjans, incideixen sobre tot en el tractament humorístic.

darabuc-gerard-miquel-pau-joan-hernandez-el-presoner-del-casal-del-diable

darabuc-gerard-miquel-pau-joan-hernandez-el-presoner-del-casal-del-diable-2-400

  • Pau Joan Hernàndez, El presoner del Casal del Diable. Il·lustracions de Gerard Miquel. Cruïlla (El vaixell de vapor-taronja, 123), 2002. ISBN: 84-661-0365-1.
  • La primera imatge és presa d’aquest enllaç.

La colla dels deu i L’home de Munic, de Joaquim Carbó

darabuc-joaquim-carbo-la-colla-dels-deu-40Aquest 2009 s’han acomplert quaranta anys de la publicació de La colla dels deu, d’en Joaquim Carbó, un llibre clau del gènere de la novel·la de colla, que en general no ha perdut vigència i jo he rellegit de gust. Els personatges hi són ben caracteritzats (dintre del que permeten l’extensió i l’acció), hi ha tensió i misteri (tant entre els amics com en la resolució del cas) i el català emprat, com en tots els llibres de Carbó, és enriquidor.

Més enllà d’uns pocs detalls que no afecten la lectura, potser el que més envelleix el text (o almenys, el limita) és que es tracta d’una novel·la exclusivament de nois (que no necessàriament «per a nois»). La literatura més recent ha fet un esforç lloable per cobrir un buit de representació que no es pot retreure a en Carbó en concret, però sí a tot el seu temps literari i l’herència que havia rebut. Ara, passats els anys, resulta estrany el que en el seu moment era normal i probablement ens n’hem d’alegrar.

Continua llegint

L’estranya mort de Berta, de Joan Pla

darabuc-joan-pla-estranya-mort-de-berta-250wBerta, que sortia amb en Ferran però ha trencat amb ell sense explicacions, apareix morta durant una festa. Les circumstàncies acusen en Ferran i aquest fugirà cap al nord, angoixat, sense pensar-s’ho més. Recorrerà bona part de Catalunya, trobarà bona gent i d’altra menys amable, guanyarà i perdrà, coneixerà un amor encara més ple —i la persona que sabrà raonar amb el cap més fred i buscar un desllorigador— i al final la situació es resoldrà bé, amb un gir de rectificació dels amics, comprensió dels pares i confessió del criminal.

L’estranya mort de Berta, de Joan Pla, atrau per la fugida constant (en Ferran va sent encalçat i desemmascarat als diversos llocs on es refugia) i pel recorregut geogràfic, que té un bon punt de descoberta (en Ferran és de Gandia i acaba a l’hivern nevat de Sort) i el pot tenir també per al lector. La solució policíaca del cas és tan senzilla com encertada i permet fer algun pas enrere que augmenta la tensió (no voldria desvetllar més). Continua llegint