Tag Archives: novel·la d’intriga

‘El dolor invisible’, de Jordi Sierra i Fabra

L’obra de Jordi Sierra i Fabra és difícil d’avaluar, per la seva extensió de polígraf, la relativa diversitat (relativa, perquè és més de gèneres que d’estil, al meu parer) i l’èxit constant entre els lectors joves. Gairebé qualsevol novel·la seva és una bona porta d’entrada al seu món. Justament per cap raó especial, aquí he triat parlar d’El dolor invisible (Empúries, 2002).

Ens trobem a un sanatori mental. En aparença hi ha una figura masculina encara jove però amb la vida prou ben encarrilada (feina estable i respectada, parella) que ha d’intentar guarir una adolescent desequilibrada (amb un trauma i múltiple personalitat). Hi ha un enigma de fons i el perill imaginable que el metge no tregui a la jove del pou, sinó a la inversa, i el perill larvat d’un enamorament. Es busca l’emotivitat: el metge mira les malaltes i, després de recordar un cas molt greu,  pensa: «Totes perdudes, totes irrecuperables, totes sentenciades», i poc després sospira: «Dona’m una escletxa, petita. Dona’m una escletxa» (p. 69). A l’estil, com d’habitud a l’autor, imperen les frases curtes, amb predilecció per la repetició. A un passatge que ens situa el títol:

En Roger Ferrer ho va percebre.
I més que vai va comprendre que allà dins, al seu cap, darrere d’aquell dolor invisible, hi havia alguna cosa més.
Un secret.
El secret de la Mercè Roca Pedrosa.
Descobrir-lo era salvar-la.
Va intentar una cosa. Va seguir un pressentiment. (p. 131)

La novel·la, com és d’esperar, es clou amb optimisme. Però encara ens inclou un joc: serà veritat el que hem llegit fins ara o potser, havent-hi en efecte un metge i un malalt amb excés d’imaginació, la veritat serà ben distinta? No sabria dir si el recurs és plenament versemblant amb tot el narrat abans o si bé escapa de les costures, però afegeix un punt més a una novel·la planera i de tensió creixent, sempre que ens agradi la forma de narrar de l’autor.

  • Jordi Sierra i Fabra, El dolor invisible. Empúries (L’Odissea, 128), Barcelona, 2002. ISBN 84-7596-911-9.
Anuncis

Per un plat de macarrons, de Mercè Canela

Per un plat de macarrons, de Mercè Canela, és una reeixida novel·la breu d’intriga i humor. L’autora dibuixa els personatges —adults, sense excepció, més una gata: la Maduixa— amb uns pocs trets clars i eficaços i en un parell de capítols ja té engegada la màquina de la intriga, que ens farà no deixar el llibre fins al final. A més d’enfrontar-se amb un gàngster i els seus sequaços, els dos protagonistes, la Rosa i en Bruno, hauran de vèncer la seva timidesa i atrevir-se a reconèixer que s’estimen.

Hi trobareu un bon treball literari dels noms propis (el diari El Safareig, els restaurants L’Escudella, Da Bruno i Chez Romarin, el cuiner Giralpeix, el cridaner i temible Abel Braol i Braol, el banc Worldpistrincs, l’hipermercat Bakombà…). Els nanos hi reconeixeran una petita semblança argumental amb Ratatouille (però la novel·la és ben anterior) que podria servir per tractar el tema de l’originalitat a l’art i potser desfer mites sobre la seva importància.

Les il·lustracions de Ramon Rosanas, d’estil de vinyeta de còmic, reforcen amb encert el to humorístic.

darabuc-ramon-rosanas-merce-canela-per-un-plat-de-macarrons

El missatge del cavaller de l’àguila rampant, d’Àlvar Valls

El missatge del cavaller de l’àguila rampant, del narrador i traductor Àlvar Valls (La Galera, 1979, diverses edicions) és una novel·la de colla que narra la resolució d’un misteri en un ambient rural. Si voleu, és un equivalent de moltes de les novel·les de l’Enid Blyton o publicades amb el nom de l’Alfred Hitchcock (per molt que el gènere va més enllà i a més va ser característic de tota una època de la novel·la infantil i juvenil en català), però amb molta més qualitat literària i un lèxic molt més treballat, abundós en termes específics i en frases fetes. El llibre duu il·lustracions de Ricard Castells, en tinta negra i de caràcter realista.

Quan ja tenien fet un senyor forat de ben bé un metre de fondària, van decidir de no aprofundir més: no podia ser que, en cas d’haver estat enterrada la clau, ho hagués estat tan avall.
—Em sembla que el teu invent, Ramonet, no dóna cap resultat —va fer en Magí en to de mofa. I adreçant-se a la Pepa—: Això sí: ningú no podrà dir que no som uns investigadors metòdics, que no ho sospesem tot abans d’abandonar. Oi, noia?
—El que podríem fer és eixamplar una mica el forat —va dir la Lena—. Potser les passes no ens han donat la mida exacta. Dóna’m el pic —i l’arrabassà de l’Arnau que el tenia en aquell moment.
La noia va començar a eixamplar, tot allargant el forat en direcció a l’ermita.
—Renoi, quin esvoranc! Ni que corregués per aquí un talp gegant. L’haurem de tapar bé, després; si ens enxampava el Perellonet, ens tancava tots a la garjola.
—Li diríem que ha estat una idea del seu fill. Oi, Ramonet, que ton pare ens estima molt i no ens ficaria entre reixes?
—Molta gaita i poca feina, vosaltres.
En Ramonet estava capficat; feia estona que cavaven, i l’eixamplament ja feia gairebé dos metres, i la clau no apareixia. Tot d’una, però, quan en Galdric burxava terrossos ja començats a descarnar, amb el càvec va topar amb alguna cosa dura i es va sentir un soroll estrident: Dring!…
—Heu sentit?
En Galdric tornà a picar: Dring! dring! dring!…
—Aquest so és metàl·lic!
—La clau!
—La clau, nois! Ja la tenim!
Tots s’hi van apropar. En Galdric anava traient terra amb el càvec, i després amb les mans va deixar net un objecte de ferro que, com van poder veure de seguida, no era pas cap clau d’obrir panys.
—Què és això?
—Una anella de ferro. I una corda…

darabuc-ricard-castells-alvar-valls-cavaller-aguila-rampant

Cartes d’hivern, d’Agustín Fernández Paz

Cartes d’hivern (Cartas de inverno, 1995; trad. Josep Franco, Bromera, col. Espurna, 1997) és una novel·la juvenil que narra de nou l’horror dels monstres de Cthulhu, ambientat en una vella casa d’un poble gallec, però en el present. Dos joves artistes s’aniran sentint atrets, poc a poc, pel que s’amaga al soterrani de la casa, i coneixerem la història per una sèrie de cartes.

És una versió alleugerida amb respecte a Lovecraft: menys densa (es prescindeix, sobre tot, de la part mítica i de caire religiós), però també, si voleu, menys feixuga i més pròpia d’un present majoritàriament laic i descregut (i que ha vist milions de monstres al cinema). Tendeixo a pensar que, com l’aposta és més baixa, arribarà a més lectors; però també que la intensitat difícilment pot ser mai la mateixa que la que es podia assolir a finals del segle XIX, on l’horror d’una vida condemnada es considerava fins i tot tangible. Qui ja gaudeixi de Lovecraft trobarà l’homenatge massa tou, però jo entenc que és una bona introducció al seu món i una bona novel·la d’intriga i terror per a joves.

Et demane que no òbrigues el sobre, però no puc impedir que, si et veus obligada a donar-li’l a Soutullo, conegues el seu contingut. Encara que, pel teu bé, et demanaria que no ho feres, perquè no sóc capaç de suportar el dolor que puc ocasionar-te. Recordes el nostre primer viatge a Barcelona, la tardor de l’any 69, quan vaig comprar Els mites de Cthulhú en aquell quiosc de les Rambles i vam poder llegir, per primera vegada, els relats de Lovecraft? En veure el meu entusiasme, em deies que no podies comprendre com era capaç de llegir aquelles històries que tant et desagradaven. I jo et contestava que era natural que no t’agradaren, perquè cometies l’error de creure que les coses que contaven podien ser reals. Bé, ara que t’escric, no sé si des de la bogeria o des del malson, no sé si des d’un món irreal o des d’aquesta aldea de Vilarmaior, t’he de dir que potser Lovecraft tinga raó, que potser tu també tenies raó, i que hi ha coses en aquest món que les persones ni tan sols podem imaginar.