Tag Archives: novel·la d'indis i vaquers

‘Lladres de cavalls’, de Josep Vallverdú

Lladres de cavalls, de Josep Vallverdú, amb il·lustracions netes d’un clàssic de les aventures com l’Isidre Monés, és la mena de novel·la d’aventures que podem esperar del títol, de l’autor i la dedicatòria: «Homenatge al Cine Portfolio, palau dels meus westerns infantils». Presentada a partir d’uns 10 anys, al meu parer en sobresurt que mesura molt la violència: l’únic mort el trobarem avançada l’acció, ja mort i mig enterrat, sense que en sabem la causa ni la sospitem necessàriament violenta, i a més serà una troballa positiva per als personatges; de fet, fins els trets són escadussers (no així les armes).

Els personatges es mouen en quatre grups: la jove Norma, mestra que marxa a treballar a una vila «que ja ciutadeja», i el seu germà petit, en «David de les oques», a més d’un enamorat, el Jove Frank; els lladres de cavalls, els indis i els soldats (als quals s’unirà en Frank). Aquí un moment clau, situat, com ha de ser, en un congost:

—–13
—–DE TRES COLORS
—–Els indis Natxuc vestien camises blanques, d’un blanc mantegós: es feien els vestits sempre amb aquella coloració, per bé que els camalls dels pantalons portaven ratlles verticals a la costura lateral, de colors més vius, verd o vermell. De vegades la camisa era sense mànegues, i llavors lluïen braçals gruixuts, de cuiro, també tenyit de blanc.
—–Els soldats anaven foscos, blau intens la jaqueta, blau més descolorit el pantaló. N’hi havia ben pocs que no calcessin botes de muntar. Barrejats amb els cavalls, predominantment negres o rojos, formaven un conjunt que es confonia amb les masses fosques del paisatge.
—–Els abigeus* vestien els colors terrosos dels vaquers. Al cap, no tots portaven capells d’ala ampla: en Fletcher, per exemple, portava un barret dur, d’ales curtes. De fet, anava encara vestit tal com havia pujat al tren, on havia enganyat amb la seva aparença de senyor la recentment nomenada mestra de Fario, que no havia pogut ocupar el seu lloc encara, i que vagava perduda, per les vores d’un rierol de muntanya, acompanyada d’un nen amb gana i por, i un cavall coix.
—–Aquests tres colors es distribuïren en una zona de terreny que s’estrenyia prop del congost de Coyotito, pel fons del qual, cada any, i només a la tardor, passava un filet d’aigua de la torrentera exterior. Si sempre hi hagués hagut aigua, qui l’hagués seguida hauria fet cap al rierol que vorejaven els dos germans Brass.
—–Apuntava l’alba. …

  • abigeu: lladre de bestiar
  • Josep Vallverdú, Lladres de cavalls. La Galera, Barcelona, 1992, amb il·lustracions d’Isidre Monés. ISBN 84-246-7249-6. Cita de les pp. 101-102. Edició de 1996, ISBN 84-246-8199-1.
Anuncis

L’home que es va aturar davant de casa, de Joaquim Carbó (2)

Ressenya i recomanació d’en Josep Maria Aloy, dins 100 llibres de literatura infantil i juvenil en llengua catalana, del llibre del que us parlava l’altre dia. Cliqueu per ampliar la imatge.

darabuc-joaquim-carbo-home-que-es-va-aturar-josep-maria-aloy

L’home que es va aturar davant de casa, de Joaquim Carbó

L’home que es va aturar davant de casa, d’en Joaquim Carbó, m’ha semblat una novel·la peculiar. És una novel·la de l’Oest, de vaquers i indis, però no és pròpiament una novel·la d’aventures (a pesar que ho és en part i que l’autor és un mestre del gènere), ans sobre tot una novel·la de formació, de creixement i maduració moral, fins a cert punt una Bildungsroman (Viquipèdia).

Encara és peculiar dins d’aquest gènere perquè la maduració la fan dos personatges d’edats molt diverses: el jove Leo Mills i el seu avi, gràcies a en Sam, «l’home que es va aturar davant de casa», qui amb la seva empenta, el seu humor i la seva saviesa els ensenyarà a respectar els altres, com l’indi Llop Solitari o, ja a l’epíleg, el negre Bafoulos.

Un tercer tret la caracteritza: el creixement es fa, sobre tot, a través de la paraula, del diàleg, ja sigui entorn de passatges de la Bíblia, que el jove Leo llegeix a l’atzar per la nit i tots en parlen fins a treure’n l’entrellat, o mentre passegen o alguna raó reté els personatges a casa. És una novel·la prou cervantesca, si pensem a la segona part del Quixot, on el veritable plaer és menys l’humor que la xerrada.

Continua llegint