Tag Archives: novel·la d’humor

Fortunately, els editors

A casa ens ha divertit molt L’al·lucinant, galàctic i piràtic viatge del pare, de Neil Gaiman, un relat d’humor que respon, amb aventures impossibles, a la (im)pertinència filial de “On has estat tanta estona?” (ha baixat a comprar llet i ha trigat “segles i més segles” en tornar). No té, ni vol tenir, la profunditat de Coraline.

En anglès el llibre es diu Fortunately, the milk, d’acord amb un recurs narratiu constant de jocs amb la llet, un ús repetit d’aquesta frase i un clímax plenament làctic. Per desgràcia, els editors han preferit la cabriola verbal a la coherència i al respecte a la voluntat de l’autor. El títol és (o al menys pot ser) una part molt rellevant de l’obra i aquí entenc que se n’ha esborrat tota la ironia.

  • Neil Gaiman, L’al·lucinant, galàctic i piràtic viatge del pare. Estrella Polar, 2013. Traducció d’Aïda Garcia Pons.
Anuncis

Sant Nicolau a Rocagrossa (Maria Lluïsa Solà)

Avui celebraven a l’escola dels meus fills el Sant Nicolau, una representació tradicional que treballen en comú a diversos cursos (de P4 a 2n). Coincideix que llegia Un estiu a Rocagrossa, una vella novel·la de colla de to humorístic, de la Maria Lluïsa Solà, on l’obreta és important perquè els nois la fan per recaptar diners per a una causa útil (del zoo d’en Pitus als actuals mercats de segona mà de les AMPA desfetes per les retallades, potser ha plogut molt i no ha plogut tant). Tampoc ha passat tant del to amb què la Solà hi treia ferro (es convertirà en una obra còmica) i el sector de protestes dels pares de l’escola, un cop enllestida la representació, que certament, feta amb seriositat, impressiona.

Part de l’explicació de l’argument a la colla:

—Mireu, es tracta de sant Nicolau que va de camí i arriba a casa d’un carnisser que ha matat una noia i un noi per vendre’ls com a carn…
—Uix, quin serial, tu! —protestà en Toni fent cara de fàstic.
—Calla ja i deixa explicar, refum! —em vaig impacientar.
—Continua, nena —i es disposà a escoltar-me amb un posat mofeta que li hauria donat un parell de carxots.
Vaig empassar saliva i vaig prosseguir:
—El sant demana de sopar i el carnisser li vol donar carn dels nois morts.
—Ecs!
Com si no l’hagués sentit, vaig continuar:
—… però sant Nicolau, que ho sap, els ressuscita i …
—Jo seré sant Nicolau —m’interrompé novament en Toni, que es veu que ja s’havia reconciliat novament amb el “serial”.

Un passatge de la representació:

PERE: Vaig a matar-les, les faré a trossos, les salaré i en vendré la carn. Així podré guanyar molts diners.
Però, per culpa que els peus li ballaven dintre les botes, va calcular malament les distàncies i donà una trepitjada a la Lisbet mentre deia:
—A poc a poc, que no es despertin —però, en moure la cama la Lisbet ensopegà i caigué damunt de la Dolors.
—Ui, que m’aixafes! —cridà ella.
Se sentí una veu llunyana que deia:
—Que les vols matar a trepitjades?
—I la gent reia en sentir-ho.
En Pere s’alçà avergonyit, però es reféu i tirà endavant com si res hagués passat.
PERE: Mortes són! —i amb grans ganivetades feia veure que les tallava a trossos. La Lisbet es deixà esquarterar pacíficament, però la Dolors, que s’havia posat neguitosa amb l’aixafada, començà a protestar:
—Què em pessigues, ximplet! No em donis més cops, si no m’hi tornaré!
I la gent que riu en sentir-la.
—Ja em moriré tota sola. Va, deixa’m!
I jo, de tan neguitosa que estava, sense adonar-me del que feia vaig sortir del meu cau i agafant en Pere del braç el vaig escridassar:
—Prou, home, ja n’hi ha prou de matar-les! Deixa-les tranquil·les, ja!

  • Maria Luïsa Solà, Un estiu a Rocagrossa. Abadia de Montserrat (La Xarxa, 2), 1975, amb il·lustracions de Montserrat Ginesta. Cites de les pp. 43-44 i 68-69.

Presentació i comentari de ‘Tresors perduts’, de Ramon Homs

Girona, 15 de novembre. Pitgeu per a ampliar.

He llegit amb un somriure Tresors perduts, del company d’interessos lectors Ramon Homs, a qui coneixereu pel blog El país dels kokamuskes. Es tracta d’una novel·la d’humor suau i certa intriga, centrada en dos personatges d’edat universitària, que munten una agència d’esports d’aventura al poble d’estiueig. Els contracta un turista alemany que sembla l’hereu d’uns nazis a la recerca dels tresors del títol… però no tot és com sembla.

Com diu aquesta ressenya, la clau no és l’intriga, sinó l’humor. Un humor especialment contingut, molt allunyat de la línia «heavy» de certa narrativa juvenil (amiga dels temes durs, les conductes polèmiques, els insults o altres formes d’agressivitat) i alhora de les fantasies d’estil o d’imaginació. Són més aviat ironies sobre el comportament humà.

Un aspecte curiós, al meu parer, és la distribució de l’autoritat moral per edats. En la majoria de les novel·les d’intriga juvenils, els protagonistes són més aventurers i, alhora, encerten més que els adults (tret de les poques excepcions d’algun personatge que fa d’ajudant, sovint insospitat). Troben vies impossibles, tenen una intuïció màgica i, al final, això se’ls reconeix i gairebé els han de demanar perdó per no haver cregut en ells. Gairebé mai, per descomptat, se’ls renya de formes que ells hagin d’admetre. Aquí, en canvi, el bon criteri és el dels adults, i molt clarament, el de l’avi: «l’avi els va clavar un arrambatge memorable: que per què havien anat a veure en Pitu sense dir-li res; que què feien tafanejant … i un etcètera molt llarg i més enraonat. Els va prohibir sortir fins a nova ordre. Els dos germans es van disculpar, conscients de la seva falta i realmente capficats …».

Tot plegat, em fa pensar en un aire que, a falta d’una paraula millor, qualificaria de conservador. Llegiu-ho com a terme moral, no polític: és una novel·la que mira els joves des de dalt, amb voluntat d’ajudar a guiar-los. Això, en el conjunt del panorama literari actual, em sembla que planteja el següent dubte: estem mirant el món juvenil des d’on correspon fer-ho o bé ens excedim en l’afalac i l’emoció?

Com a aspecte tècnic que millorar: la maquetació deficient de l’estructura «L’», que no deixa espai entre la L i la lletra posterior.

‘El pastís caigut del cel’, de Gianni Rodari


El pastís caigut del cel
, de Gianni Rodari (La torta in cielo, 1966), és una obra molt italiana i molt rodariana ensems. En dic «italiana» pensant en el cinema de l’època, en els tòpics del cor calent de la societat mediterrània, també en Dario Fo. Entre els homes trobarem sobretot «savis», científics, policies i militars, a quin més enze; les dones són mares que reparteixen calbots, castanyots i clatellades tant com abracen; els nanos juguen als patis i els carrers i també s’empenyen i fan puntades de peu. El món ha canviat des del 1966, sense dubte, però també la literatura infantil…

Ara bé, la història no és menys «rodariana». Així és com acaba:

En resum, que n’hi va haver per a tothom, [de pastís,] menys per al professor Rossi i per al professor Terenzio, que estaven a l’hospital curant la por.
També n’hi va haver un gran tall per al senyor Meletti, quan la senyora Cecília, Rita i Paolo van anar-lo a alliberar.
N’hi va haver un bocinet també per a mi, que vaig arribar al darrer moment, a temps, però, de fer-me explicar fil per randa com havien anat les coses.
I n’hi haurà per a tothom, un dia o altre, quan es fabricaran pastissos en comptes de bombes.

L’amenaça de la guerra atòmica és un disbarat que, com tots els disbarats bèl·lics, es resoldria prou bé si féssim més cas del sentit comú i l’instint per a la felicitat dels petits. Les mares ho comprendran prou aviat, més properes a ells i també al plaer. Els homes seran els darrers, i encara no tots. Hi ha una falsa «saviesa» que en realitat és una crosta del cervell.

Bruno Munari hi posa les imatges creant retrats i multituds en moviment amb un estil d’abstracció i exercici estètic força insòlit, d’elements mínims i plaer reconeixible i contagiós, d’aquell que ens fa sentir ganes d’agafar un llapis amb la convicció que l’art és una cosa simple i a l’abast de tots. No sempre ho fa, tanmateix, en una relació perceptible amb el caràcter o la funció dels personatges. Al mosaic inferior, la Lucrezia del racó inferior dret, per exemple, no és una senyora antipàtica, sinó una noieta engrescadora.

  • Gianni Rodari, El pastís caigut del cel. Il·lustracions de Bruno Munari. Traducció d’Àlvar Valls. La Galera, Barcelona, 1985, 2007. ISBN 978-84-246-8031-2.
  • Ressenya d’Sfer dins Al·lots

Per un plat de macarrons, de Mercè Canela

Per un plat de macarrons, de Mercè Canela, és una reeixida novel·la breu d’intriga i humor. L’autora dibuixa els personatges —adults, sense excepció, més una gata: la Maduixa— amb uns pocs trets clars i eficaços i en un parell de capítols ja té engegada la màquina de la intriga, que ens farà no deixar el llibre fins al final. A més d’enfrontar-se amb un gàngster i els seus sequaços, els dos protagonistes, la Rosa i en Bruno, hauran de vèncer la seva timidesa i atrevir-se a reconèixer que s’estimen.

Hi trobareu un bon treball literari dels noms propis (el diari El Safareig, els restaurants L’Escudella, Da Bruno i Chez Romarin, el cuiner Giralpeix, el cridaner i temible Abel Braol i Braol, el banc Worldpistrincs, l’hipermercat Bakombà…). Els nanos hi reconeixeran una petita semblança argumental amb Ratatouille (però la novel·la és ben anterior) que podria servir per tractar el tema de l’originalitat a l’art i potser desfer mites sobre la seva importància.

Les il·lustracions de Ramon Rosanas, d’estil de vinyeta de còmic, reforcen amb encert el to humorístic.

darabuc-ramon-rosanas-merce-canela-per-un-plat-de-macarrons

A colp de pedal: L’hereu dels tretze, de Toni Cucarella

darabuc-toni-cucarella-a-colp-de-pedal-07A colp de pedal (Prodidacta, segell Abril) és una sèrie de breus novel·les de colla, d’afany en bona part divulgatiu: donar a conèixer les comarques valencianes i algunes de les seves particularitats històriques, artístiques o naturals. Cadascuna està escrita en relació directa amb una comarca per part d’escriptors força coneguts dins el panorama de la LIJ valenciana.

El concepte de la col·lecció imposa uns límits clars i cal tenir present que parlem de llibres d’encàrrec. Però això no vol dir que no permetin passar una bona estona: en contra del mite romàntic del geni i la intuïció, jo entenc que l’art és abans que res un joc i la tensió dels condicionants afavoreix la creativitat en la mateixa mesura en què la dificulta.

Continua llegint