Tag Archives: novel·la de terror

‘La pedra del xaman’, de Hugh Scott

No recomano especialment La pedra del xaman, de Hugh Scott, perquè com a novel·la de terror em sembla més confusa que terrible i trobo que la resolució és poc treballada. Ara bé, té una característica particular contrària, que em crida l’atenció: la narració adopta un to poètic, farcit, sobre tot, de figures de personificació amb canvis de punt de vista. En conjunt, l’exigència literària és força més elevada, com el propi autor deixa clar al seu perfil de l’Scottish Book Trust. Em queda curiositat per llegir Why Weeps the Brogan?, la novel·la més reconeguda d’aquest autor singular.

Les llanternes configuraven cons brillants de borrallons recargolats, i ells caminaven dins aquests cons seguint el camí fins al pròxim fanal, murmurant de tal manera que la foscor no els pogués sentir.
La Martha va entreveure un sostre de palla amb dues finestres colgades de neu, i una xemeneia que s’enlairava en la nit, alenant un fantasma de fum. Al jardí, unes fileres d’esquelets petits i verds duien mortalles blanques. Era ben evident, va pensar ella, que allí vivia algú ben fort, ja que objectes molt pesants, com la talladora de gespa i uns tions ben gruixuts per a la llar de foc, eren ben col·locats al seu lloc, no pas mig endreçats per unes mans febles; i la porta principal era sòlida, i es va tancar secament al seu darrere com si sabés el seu deure.

  • Hugh Scott, La pedra del xaman. Destino, 1990. Traducció de Jordi Fernando. ISBN 84-233-1845-1.
Anuncis

‘Aire negre’, d’Agustín Fernández Paz

Aire negre, d’Agustín Fernández Paz, és una bona novel·la de por que em sembla característica de l’obra de l’autor: personatges joves (sovint adults), amants de la cultura (especialment de la cultura i la història gallegues i de l’expressió literària, narrativa i poètica), que viuen una història de desenvolupament clar i lent on esdevenen clau tant algun element misteriós (en aquest cas, pròpiament terrorífic) que sovint es relaciona amb la tradició local, com la vivència d’una relació d’amor més aviat complicada.

En aquest cas, un psiquiatre haurà de treure l’entrellat de l’estat de bogeria d’una jove de mirada intensa i cabells de foc, a qui aconseguirà de motivar a escriure la seva pròpia història.

  • Agustín Fernández Paz, Aire negre. Bromera, traducció de Josep Franco. 184 pp. 13×20,5 cm. ISBN 978-84-7660-585-1.

El gos dels Baskerville, d’Arthur Conan Doyle

Si hagués d’escollir una novella d’Arthur Conan Doyle per tal d’introduir els lectors en el món de Holmes i Watson, triaria El gos dels Baskerville. No així l’Estudi en escarlata, el relat inicial del món holmesc, també novel·la breu, però molt més insegura del que vol fer: es concedeix massa protagonisme a un melodrama secundari i durant moltes planes perdem de vista al detectiu i el seu amic, que sens dubte ens interessen més que una presentació exagerada de la «secta» mormona.

Els gos dels Baskerville són prop de 200 planes d’investigació, terror i misteri, difícilment oblidables. Una bona edició pot ser la de l’Aula Literària de Vicens Vives, per la seva doble anotació (vocabulari i comprensió de la lectura) i les il·lustracions de Juan Ramón Alonso, correctes i eficaces, sovint amb recreació de les ombres pròpies de la història. També s’hi inclouen una introducció útil i diverses activitats, com és propi de la col·lecció, però això ni ho recomano ni ho deixo de recomanar, donat que neix d’una interferència d’interessos, com són el plaer lector (llegir pel sol fet de gaudir-ne) i l’ensenyament de la comprensió lectora (necessari, però amb freqüència allunyat de la màgia i l’emoció del text). La traducció de Joan Mateu es llegeix bé, tret, al meu parer, del detall de la deducció del CCH, que s’interpreta alhora en català (Club de Caçadors de…) i en anglès (Charing Cross Hospital).

El presoner del Casal del Diable, de Pau Joan Hernàndez

El presoner del Casal del Diable, de Pau Joan Hernàndez (Cruïlla), és una novel·la que mescla amb encert les tradicions del folklore, la por, l’aventura, l’humor i un punt de realisme familiar.

El protagonista és un nen de Bigues i Riells que, per mitjà de l’escola, farà un intercanvi amb un altre nen d’una família gallega. L’Anxo li explicarà tot de coses misterioses: viu a un casal on hi ha el fantasma d’un temible bandoler, fades, un «ermità domèstic», un tren en miniatura, un cementiri, un tresor… Es veurà que tot això és cert, però no tot és com sona; o si voleu, i dit des de l’altra banda, no tot és misteri ultrahumà, però tampoc és tot científicament explicable.

El cas és que quan el noi arriba al Casal, ningú no el surt a rebre: haurà de travessar un bosc mentre es combrega una tempesta i el seguirà un rar gos negre (si és que en realitat és un gos, i no un ésser més temible!). Quan per fi arriba a la porta, una senyora que no sembla de la casa el durà fins la torre més alta… i l’hi tancarà!

La història no és de terror pur, tanmateix, perquè ve matisada primer per la situació familiar del nen, que no s’acaba de trobar bé a casa seva, i això s’ha descrit amb humor; també la matisen alguns cops d’humor posterior i altres de desvetllament de fenòmens paranormals que eren només aparences (però no tots ho seran). Així, es converteix ans que res en una novel·la d’aventures, de bon ritme, que per camins secrets ens durà a l’alliberament dels presoners (inclós el fantasma) i la resolució del conflicte familiar.

Les il·lustracions d’en Gerard Miquel (bloc | APIV | omnívoro estudio), de línia molt clara i economia de mitjans, incideixen sobre tot en el tractament humorístic.

darabuc-gerard-miquel-pau-joan-hernandez-el-presoner-del-casal-del-diable

darabuc-gerard-miquel-pau-joan-hernandez-el-presoner-del-casal-del-diable-2-400

  • Pau Joan Hernàndez, El presoner del Casal del Diable. Il·lustracions de Gerard Miquel. Cruïlla (El vaixell de vapor-taronja, 123), 2002. ISBN: 84-661-0365-1.
  • La primera imatge és presa d’aquest enllaç.

Cartes d’hivern, d’Agustín Fernández Paz

Cartes d’hivern (Cartas de inverno, 1995; trad. Josep Franco, Bromera, col. Espurna, 1997) és una novel·la juvenil que narra de nou l’horror dels monstres de Cthulhu, ambientat en una vella casa d’un poble gallec, però en el present. Dos joves artistes s’aniran sentint atrets, poc a poc, pel que s’amaga al soterrani de la casa, i coneixerem la història per una sèrie de cartes.

És una versió alleugerida amb respecte a Lovecraft: menys densa (es prescindeix, sobre tot, de la part mítica i de caire religiós), però també, si voleu, menys feixuga i més pròpia d’un present majoritàriament laic i descregut (i que ha vist milions de monstres al cinema). Tendeixo a pensar que, com l’aposta és més baixa, arribarà a més lectors; però també que la intensitat difícilment pot ser mai la mateixa que la que es podia assolir a finals del segle XIX, on l’horror d’una vida condemnada es considerava fins i tot tangible. Qui ja gaudeixi de Lovecraft trobarà l’homenatge massa tou, però jo entenc que és una bona introducció al seu món i una bona novel·la d’intriga i terror per a joves.

Et demane que no òbrigues el sobre, però no puc impedir que, si et veus obligada a donar-li’l a Soutullo, conegues el seu contingut. Encara que, pel teu bé, et demanaria que no ho feres, perquè no sóc capaç de suportar el dolor que puc ocasionar-te. Recordes el nostre primer viatge a Barcelona, la tardor de l’any 69, quan vaig comprar Els mites de Cthulhú en aquell quiosc de les Rambles i vam poder llegir, per primera vegada, els relats de Lovecraft? En veure el meu entusiasme, em deies que no podies comprendre com era capaç de llegir aquelles històries que tant et desagradaven. I jo et contestava que era natural que no t’agradaren, perquè cometies l’error de creure que les coses que contaven podien ser reals. Bé, ara que t’escric, no sé si des de la bogeria o des del malson, no sé si des d’un món irreal o des d’aquesta aldea de Vilarmaior, t’he de dir que potser Lovecraft tinga raó, que potser tu també tenies raó, i que hi ha coses en aquest món que les persones ni tan sols podem imaginar.

L’horror de Dunwich, d’H. P. Lovecraft

darabuc-lovecraft-dunwichL’horror de Dunwich és una de les poques obres de Lovecraft traduïdes al català (dins el catàleg de Tabarca; en aquest cas, al valencià, per obra de Elisabeth Mateo i Vicent Galán). A Llibròfags trobareu dos homenatges de lectors apassionats, en ocasió del 70è aniversari de la seva mort.

Lovecraft és un mestre del terror, amb l’amenaça de la destrucció de la Terra per «una raça d’éssers d’una altra dimensió i d’un altre temps». El cinema ens ha acostumat a «veure» éssers d’altres dimensions i temps, el que els ha fet massa imaginables i, amb el pas dels anys, ridículs i colgats per l’envelliment de la tècnica; aquí parlem, però, d’una por distinta, la por a l’inconcebible i l’inefable. Quan el vell Armitage afirma que el monstre és «invisible —sabia que ho seria—» estem al bell mig de la cuina d’un gènere que necessita suggerir, més que afirmar o mostrar.

Lovecraft no agrada tothom i, en general, desperta passió o avorriment, però poca tibiesa. Ara bé, com a mestre del seu gènere, val molt la pena d’atansar-s’hi i de fer-ho amb l’esperit al més obert possible, per molt que, probablement, el món occidental modern viu en una època bizantina, enfarfegada i més prompte a la sàtira que a l’entrega. Lovecraft no; Lovecraft vivia en un món de grans amors i temors, el de Dante, el de Milton, el de Blake o encara el de cert Stevenson.