Tag Archives: novel·la de misteri

‘La balada del funicular miner’, de Pau Joan Hernàndez

Pau Joan Hernàndez és un autor força ressenyat en aquest blog. Entenc que fa novel·les construïdes amb eficàcia que sovint inclouen un bon treball de documentació i una ambientació prou aventurera. La balada del funicular miner —el premi Gran Angular de 2013— compleix, si més no, les tres característiques. Hi ha també misteri, una vindicació del paper actiu de la dona, amor juvenil, gust pel fantàstic i per la música, sospites de bruixeria… molts ingredients que poden fer de ganxo eficaç.

Som als Pirineus, en un poble que concentra els serveis educatius de la vall i, com passa a les zones de força neu, inclou un internat. Hi ha diverses línies de trama destinades a creuar-se: a les principals, una fera fuig del camió que la transporta il·legalment i una nova mestra fuig de la seva vida passada, com una mare n’ha fugit abans. Però no hi ha fugida possible: «el passat és com l’aigua, que sempre torna al lloc per on corria; és com les cicatrius, que no s’esborren mai».

El tomb decisiu depèn d’una anagnòrisi: el recurs literari del reconeixement, de molta trajectòria a la tragèdia grega (pensem en Èdip), a la comèdia (L’avar) i, als nostres dies, les telenovel·les de segona. Com són tres gèneres que, segons crec, posen en un pla molt secundari la versemblança, personalment el recurs m’ha distanciat força de la conclusió, com si, a la meva lectura, els personatges perdessin vida pròpia. Ara bé, potser és un prejudici personal.

  • Pau Joan Hernàndez, La balada del funicular miner. Cruïlla, Barcelona, 2013. 978-84-661-3369-2.
Anuncis

‘El jove Sherlock Holmes: Mort en l’aire’, de Shane Peacock

Mort en l’aire, el segon volum de El jove Sherlock Holmes, de Shane Peacock, fa un moviment diferent que el primer llibre; hi ha aventura, sense dubte, i també enigma (per duplicat: un accident provocat i uns robatoris), però per al personatge central l’hora és, abans que res, de patiment. L’enemistat amb en Malefactor i amb en Lestrade sènior és més intensa i crua; la distància que al final del primer llibre separa en Sherlock de la Irene s’accentua, i se li suma el distanciament amb el pare. En canvi, els amics són ben pocs (un, fins a cert punt, i un company ocasional). On ens vol dur l’autor? Jo crec que fins aquest moment de crua resolució, que no amaga les cares fosques del Sherlock adult:

Enretira bruscament la mà que la Irene Doyle li ha agafat i recula, apartant-se de tots quatre. Se’n sortirà. Tornarà a ca l’apotecari; aprendrà bellitsu, pugilisme, química, exercitarà el cervell cada dia; s’aplicarà tant com pugui a l’escola, es prepararà per entrar algun dia a la universitat… ho aconseguirà peti qui peti. Serà més llest que qualsevol altre alumne. Tirarà endavant el seu pla de convertir-se en una màquina de combatre el crim; Anglaterra no haurà vist mai res d’igual. Quan es faci un home, serà un veritable misteri. Ningú no sabrà qui és en realitat, ni d’on ha sortit. Farà servir rl que calgui per combatre el mal… fins i tot el mal mateix. (p. 333)

  • Shane Peacock, Mort en l’aire. Castellnou, Barcelona, 2010. 340 p. Traducció de Carme Pratdesaba. ISBN 978-84-89625-69-3.

El gos dels Baskerville, d’Arthur Conan Doyle

Si hagués d’escollir una novella d’Arthur Conan Doyle per tal d’introduir els lectors en el món de Holmes i Watson, triaria El gos dels Baskerville. No així l’Estudi en escarlata, el relat inicial del món holmesc, també novel·la breu, però molt més insegura del que vol fer: es concedeix massa protagonisme a un melodrama secundari i durant moltes planes perdem de vista al detectiu i el seu amic, que sens dubte ens interessen més que una presentació exagerada de la «secta» mormona.

Els gos dels Baskerville són prop de 200 planes d’investigació, terror i misteri, difícilment oblidables. Una bona edició pot ser la de l’Aula Literària de Vicens Vives, per la seva doble anotació (vocabulari i comprensió de la lectura) i les il·lustracions de Juan Ramón Alonso, correctes i eficaces, sovint amb recreació de les ombres pròpies de la història. També s’hi inclouen una introducció útil i diverses activitats, com és propi de la col·lecció, però això ni ho recomano ni ho deixo de recomanar, donat que neix d’una interferència d’interessos, com són el plaer lector (llegir pel sol fet de gaudir-ne) i l’ensenyament de la comprensió lectora (necessari, però amb freqüència allunyat de la màgia i l’emoció del text). La traducció de Joan Mateu es llegeix bé, tret, al meu parer, del detall de la deducció del CCH, que s’interpreta alhora en català (Club de Caçadors de…) i en anglès (Charing Cross Hospital).

Què han estat fent els traficants? i altres misteris de La Mà Negra

Què han estat fent els traficants mentre la colla de La Mà Negra s’amagava? (Cliqueu per ampliar la imatge)

darabuc-hans-juergen-press-ma-negra-71
És el lloro qui parla o hi ha gat amagat? (Cliqueu per ampliar la imatge)

darabuc-hans-juergen-press-ma-negra-100

darabuc-hans-juergen-press-les-aventures-de-la-ma-negra-(n.e.)Les aventures de La Mà Negra és un petit clàssic alemany de 1965, del dibuixant Hans Jürgen Press (1926-2002), que proposa resoldre seixanta enigmes al llarg de quatre aventures.

A la pàgina esquerra hi ha una narració que es clou sempre amb una pregunta; cal trobar la resposta a les il·lustracions de la pàgina dreta. La dificultat no augmenta segons avança el llibre: alguns dels enigmes més difícils (o fins perepunyetes) són al començament. Que ningú es desanimi, doncs: un s’hi va avesant.

  • Hans Jürgen Press, Les aventures de La Mà Negra. La Magrana (col·l. L’Esparver), 2002; primera edició el 1986. ISBN 13: 978-84-8264-329-8.

La Penya dels Tigres, de Thomas Brezina

darabuc-thomas-brezina-penya-dels-tigresEls llibres de La Penya dels Tigres, de Thomas Brezina, són un bon exemple de la distància que separa sovint (però no necessàriament hauria de separar) els crítics literaris dels lectors. Depèn, potser, de si el crític situa i orienta (i deixa triar lliurement) o si bé només compara amb els seus models de bona literatura i desqualifica o omet la resta de propostes.

A mi m’agraden, aquests llibres. Fins a quin punt? Entenc que tenen defectes clars, en comparació amb (el que per a mi és) la bona literatura: els personatges són plans, s’hi fan servir recursos gairebé omnipotents propers al deus ex-machina (com la fantàstica agenda-ordinador d’en Lluc) i la versemblança general és poca.

Però aquestes són decisions d’autor amb una fi: serveixen perquè a la pàgina 10 ja estiguem corrent perill. El lector en té prou amb la caracterització dels personatges, hi arriba engrescat i, en el fons, el que fa és llançar-se a la piscina en un dia de calor: no cal més preparació que una breu dutxa, sabem el que volem, gaudim de tenir-ho i certament ens molestaria que fos més complicat.

A més, són llibres que passen arreu del món, raonablement documentats (si no els prenem per llibres de divulgació geogràfica o cultural) i, per damunt de tot, demanen la col·laboració del lector i li permeten d’establir-la amb més o menys autonomia, escarrassant-s’hi al gust. La resolució dels petits misteris fa servir totes les possibilitats del gènere (sense sorpreses per qui ja les coneix, però amb eficàcia per a qui no) i té un nivell de dificultat ben ajustat. Tot plegat, bons llibres de la seva espècie.

Sherlock Holmes i el seu exèrcit d’irregulars

Trobo una llàstima que no s’hagi recuperat Sherlock Holmes i el seu exèrcit d’irregulars (The Case of the Baker Street Irregular: A Sherlock Holmes story), d’en Robert Newman (Laia, 1983, 1987), una novel·la que era una bona introducció, o potser també un bon complement, al món del detectiu més famós de la literatura.

La novel·la introdueix tres personatges infantils (un de Cornualla i dos germans londinencs), que seran claus perquè en Holmes pugui resoldre un cas que de retruc acabarà afectant un dels propis nens. La trama dels adults inclou ambició, venjança i xantatge, amb segrestos i fals terrorisme; però no és mai violenta en excés (no ho solen ser els casos d’en Holmes en general, però aquí és gairebé tot encara més indirecte). El to general va derivant cap al melodrama, com potser és propi d’una novel·la ambientada a l’època; un sarcasme final del detectiu fa de comentari irònic sobre la pròpia novel·la. Els raonaments i modes de conducta d’en Holmes són reconstruïts amb encert (de fet, és fàcil de recordar passatges i recursos de diversos relats), com ho és la caracterització d’en Watson. Donat que no tenim novel·les holmesianes (només relats breus i uns pocs d’extensos) i que els textos de Conan Doyle mai no donen gaire espai als infants, seria una bona idea recuperar aquest llibre, que cobria un buit.

El missatge del cavaller de l’àguila rampant, d’Àlvar Valls

El missatge del cavaller de l’àguila rampant, del narrador i traductor Àlvar Valls (La Galera, 1979, diverses edicions) és una novel·la de colla que narra la resolució d’un misteri en un ambient rural. Si voleu, és un equivalent de moltes de les novel·les de l’Enid Blyton o publicades amb el nom de l’Alfred Hitchcock (per molt que el gènere va més enllà i a més va ser característic de tota una època de la novel·la infantil i juvenil en català), però amb molta més qualitat literària i un lèxic molt més treballat, abundós en termes específics i en frases fetes. El llibre duu il·lustracions de Ricard Castells, en tinta negra i de caràcter realista.

Quan ja tenien fet un senyor forat de ben bé un metre de fondària, van decidir de no aprofundir més: no podia ser que, en cas d’haver estat enterrada la clau, ho hagués estat tan avall.
—Em sembla que el teu invent, Ramonet, no dóna cap resultat —va fer en Magí en to de mofa. I adreçant-se a la Pepa—: Això sí: ningú no podrà dir que no som uns investigadors metòdics, que no ho sospesem tot abans d’abandonar. Oi, noia?
—El que podríem fer és eixamplar una mica el forat —va dir la Lena—. Potser les passes no ens han donat la mida exacta. Dóna’m el pic —i l’arrabassà de l’Arnau que el tenia en aquell moment.
La noia va començar a eixamplar, tot allargant el forat en direcció a l’ermita.
—Renoi, quin esvoranc! Ni que corregués per aquí un talp gegant. L’haurem de tapar bé, després; si ens enxampava el Perellonet, ens tancava tots a la garjola.
—Li diríem que ha estat una idea del seu fill. Oi, Ramonet, que ton pare ens estima molt i no ens ficaria entre reixes?
—Molta gaita i poca feina, vosaltres.
En Ramonet estava capficat; feia estona que cavaven, i l’eixamplament ja feia gairebé dos metres, i la clau no apareixia. Tot d’una, però, quan en Galdric burxava terrossos ja començats a descarnar, amb el càvec va topar amb alguna cosa dura i es va sentir un soroll estrident: Dring!…
—Heu sentit?
En Galdric tornà a picar: Dring! dring! dring!…
—Aquest so és metàl·lic!
—La clau!
—La clau, nois! Ja la tenim!
Tots s’hi van apropar. En Galdric anava traient terra amb el càvec, i després amb les mans va deixar net un objecte de ferro que, com van poder veure de seguida, no era pas cap clau d’obrir panys.
—Què és això?
—Una anella de ferro. I una corda…

darabuc-ricard-castells-alvar-valls-cavaller-aguila-rampant