Tag Archives: novel·la de detectius

‘El jove Sherlock Holmes: Mort en l’aire’, de Shane Peacock

Mort en l’aire, el segon volum de El jove Sherlock Holmes, de Shane Peacock, fa un moviment diferent que el primer llibre; hi ha aventura, sense dubte, i també enigma (per duplicat: un accident provocat i uns robatoris), però per al personatge central l’hora és, abans que res, de patiment. L’enemistat amb en Malefactor i amb en Lestrade sènior és més intensa i crua; la distància que al final del primer llibre separa en Sherlock de la Irene s’accentua, i se li suma el distanciament amb el pare. En canvi, els amics són ben pocs (un, fins a cert punt, i un company ocasional). On ens vol dur l’autor? Jo crec que fins aquest moment de crua resolució, que no amaga les cares fosques del Sherlock adult:

Enretira bruscament la mà que la Irene Doyle li ha agafat i recula, apartant-se de tots quatre. Se’n sortirà. Tornarà a ca l’apotecari; aprendrà bellitsu, pugilisme, química, exercitarà el cervell cada dia; s’aplicarà tant com pugui a l’escola, es prepararà per entrar algun dia a la universitat… ho aconseguirà peti qui peti. Serà més llest que qualsevol altre alumne. Tirarà endavant el seu pla de convertir-se en una màquina de combatre el crim; Anglaterra no haurà vist mai res d’igual. Quan es faci un home, serà un veritable misteri. Ningú no sabrà qui és en realitat, ni d’on ha sortit. Farà servir rl que calgui per combatre el mal… fins i tot el mal mateix. (p. 333)

  • Shane Peacock, Mort en l’aire. Castellnou, Barcelona, 2010. 340 p. Traducció de Carme Pratdesaba. ISBN 978-84-89625-69-3.
Anuncis

‘El jove Sherlock Holmes: L’ull del corb’, de Shane Peacock

He llegit el primer volum de les aventures del jove Sherlock Holmes, que va aparèixer a l’estiu, i m’ha sorprès positivament. No és una adaptació desmanyotada com les habituals al cinema (efectisme buit, romanticisme barat), sinó una ficció curosa que imagina com podria haver arribat a formar-se la rara i difícil personalitat del millor detectiu de tots els temps.

En general no s’aprofita l’ocasió per a vendre idees anacròniques o ancorar falsament l’obra —per molt que la Irene Doyle o el Sigerson Bell del segon volum són més moderns que els seus contemporanis— i la reconstrucció dels ambients i recorreguts sembla feta amb cura. Hi trobem diversos personatges que seran clau en el món posterior i també homenatges per a afeccionats al món sherlockià, de forma que en poden gaudir per igual els que no coneixen encara el personatge i els que ja s’han endinsat en el seu món. Cal precisar que és una aventura relativament llarga, més que els contes originals i que les novel·les breus com El gos dels Baskerville. Tinc el dubte de si la violència de l’assassinat inicial era necessària; suposo que aquesta mort i una posterior (de la qual no puc parlar sense desvetllar de més) calen en part per a explicar una personalitat tan reservada i en més d’un sentit desequilibrada com ara la sherlockiana, però també és un signe dels temps, aquí sí: la segona novel·la s’obre amb la caiguda mortal d’un trapezista davant d’una multitud.

El gos dels Baskerville, d’Arthur Conan Doyle

Si hagués d’escollir una novella d’Arthur Conan Doyle per tal d’introduir els lectors en el món de Holmes i Watson, triaria El gos dels Baskerville. No així l’Estudi en escarlata, el relat inicial del món holmesc, també novel·la breu, però molt més insegura del que vol fer: es concedeix massa protagonisme a un melodrama secundari i durant moltes planes perdem de vista al detectiu i el seu amic, que sens dubte ens interessen més que una presentació exagerada de la «secta» mormona.

Els gos dels Baskerville són prop de 200 planes d’investigació, terror i misteri, difícilment oblidables. Una bona edició pot ser la de l’Aula Literària de Vicens Vives, per la seva doble anotació (vocabulari i comprensió de la lectura) i les il·lustracions de Juan Ramón Alonso, correctes i eficaces, sovint amb recreació de les ombres pròpies de la història. També s’hi inclouen una introducció útil i diverses activitats, com és propi de la col·lecció, però això ni ho recomano ni ho deixo de recomanar, donat que neix d’una interferència d’interessos, com són el plaer lector (llegir pel sol fet de gaudir-ne) i l’ensenyament de la comprensió lectora (necessari, però amb freqüència allunyat de la màgia i l’emoció del text). La traducció de Joan Mateu es llegeix bé, tret, al meu parer, del detall de la deducció del CCH, que s’interpreta alhora en català (Club de Caçadors de…) i en anglès (Charing Cross Hospital).

Sherlock Holmes i el seu exèrcit d’irregulars

Trobo una llàstima que no s’hagi recuperat Sherlock Holmes i el seu exèrcit d’irregulars (The Case of the Baker Street Irregular: A Sherlock Holmes story), d’en Robert Newman (Laia, 1983, 1987), una novel·la que era una bona introducció, o potser també un bon complement, al món del detectiu més famós de la literatura.

La novel·la introdueix tres personatges infantils (un de Cornualla i dos germans londinencs), que seran claus perquè en Holmes pugui resoldre un cas que de retruc acabarà afectant un dels propis nens. La trama dels adults inclou ambició, venjança i xantatge, amb segrestos i fals terrorisme; però no és mai violenta en excés (no ho solen ser els casos d’en Holmes en general, però aquí és gairebé tot encara més indirecte). El to general va derivant cap al melodrama, com potser és propi d’una novel·la ambientada a l’època; un sarcasme final del detectiu fa de comentari irònic sobre la pròpia novel·la. Els raonaments i modes de conducta d’en Holmes són reconstruïts amb encert (de fet, és fàcil de recordar passatges i recursos de diversos relats), com ho és la caracterització d’en Watson. Donat que no tenim novel·les holmesianes (només relats breus i uns pocs d’extensos) i que els textos de Conan Doyle mai no donen gaire espai als infants, seria una bona idea recuperar aquest llibre, que cobria un buit.