Sant Nicolau a Rocagrossa (Maria Lluïsa Solà)

Avui celebraven a l’escola dels meus fills el Sant Nicolau, una representació tradicional que treballen en comú a diversos cursos (de P4 a 2n). Coincideix que llegia Un estiu a Rocagrossa, una vella novel·la de colla de to humorístic, de la Maria Lluïsa Solà, on l’obreta és important perquè els nois la fan per recaptar diners per a una causa útil (del zoo d’en Pitus als actuals mercats de segona mà de les AMPA desfetes per les retallades, potser ha plogut molt i no ha plogut tant). Tampoc ha passat tant del to amb què la Solà hi treia ferro (es convertirà en una obra còmica) i el sector de protestes dels pares de l’escola, un cop enllestida la representació, que certament, feta amb seriositat, impressiona.

Part de l’explicació de l’argument a la colla:

—Mireu, es tracta de sant Nicolau que va de camí i arriba a casa d’un carnisser que ha matat una noia i un noi per vendre’ls com a carn…
—Uix, quin serial, tu! —protestà en Toni fent cara de fàstic.
—Calla ja i deixa explicar, refum! —em vaig impacientar.
—Continua, nena —i es disposà a escoltar-me amb un posat mofeta que li hauria donat un parell de carxots.
Vaig empassar saliva i vaig prosseguir:
—El sant demana de sopar i el carnisser li vol donar carn dels nois morts.
—Ecs!
Com si no l’hagués sentit, vaig continuar:
—… però sant Nicolau, que ho sap, els ressuscita i …
—Jo seré sant Nicolau —m’interrompé novament en Toni, que es veu que ja s’havia reconciliat novament amb el “serial”.

Un passatge de la representació:

PERE: Vaig a matar-les, les faré a trossos, les salaré i en vendré la carn. Així podré guanyar molts diners.
Però, per culpa que els peus li ballaven dintre les botes, va calcular malament les distàncies i donà una trepitjada a la Lisbet mentre deia:
—A poc a poc, que no es despertin —però, en moure la cama la Lisbet ensopegà i caigué damunt de la Dolors.
—Ui, que m’aixafes! —cridà ella.
Se sentí una veu llunyana que deia:
—Que les vols matar a trepitjades?
—I la gent reia en sentir-ho.
En Pere s’alçà avergonyit, però es reféu i tirà endavant com si res hagués passat.
PERE: Mortes són! —i amb grans ganivetades feia veure que les tallava a trossos. La Lisbet es deixà esquarterar pacíficament, però la Dolors, que s’havia posat neguitosa amb l’aixafada, començà a protestar:
—Què em pessigues, ximplet! No em donis més cops, si no m’hi tornaré!
I la gent que riu en sentir-la.
—Ja em moriré tota sola. Va, deixa’m!
I jo, de tan neguitosa que estava, sense adonar-me del que feia vaig sortir del meu cau i agafant en Pere del braç el vaig escridassar:
—Prou, home, ja n’hi ha prou de matar-les! Deixa-les tranquil·les, ja!

• Maria Luïsa Solà, Un estiu a Rocagrossa. Abadia de Montserrat (La Xarxa, 2), 1975, amb il·lustracions de Montserrat Ginesta. Cites de les pp. 43-44 i 68-69.

‘Notícies fresques’, de Jordi Sierra i Fabra

La creació d’un diari de notícies és una activitat habitual a les escoles i típica, si no m’erro, d’alguns pedagogs com Freinet. A dins o a fora de l’escola, en el món de la novel·la infantil també és tot un tòpic, variant del grup més general de les novel·les de colla. Notícies fresques, de Sierra i Fabra, encetà una sèrie protagonitzada per Víctor i alguns companys. Aquest Víctor no és model de res, segons el veuen des del seu entorn escolar i familiar. Però s’engresca amb la visita d’un escriptor que els anima a tirar endavant amb projectes d’escriptura i engegarà el projecte fins a fer-lo realitat.

La novel·la ho narra amb cert humor (la relació amb els germans grans, les diferències entre els joves periodistes, les obsessions del pare i la mare, el començament difícil: «Un quart d’hora després de sortir de l’escola, amb els ulls adolorits de tan oberts que els duia, i el coll més torçat que el de la protagonista d’El exorcista de tant mirar a tot arreu alhora, es va sentir amb la moral una mica enfonsada i amb l’optimisme ressentit de la falta d’esdeveniments») i amb l’habitual interès de l’autor pels conflictes (els familiars, i els que provoca el diari, tant per les equivocacions com per les veritats dites en veu alta).

En l’intent de trobar un protagonista ben allunyat del model de bon estudiant, hi ha algun punt on potser falla la caracterització lingüística: en Víctor no sap dir «ser objectius» (diu ojetius), però al cap de poques línies demana si hi ha cap objecció (amb un cultisme encara més dur). Un fet curiós, derivat ara de la popularització tecnològica amb el pas dels anys, és que avui ningú «mira embadocat la impressora» i que el «Per què caram no fabricaven ordinadors petits i portàtils per dur a l’escola?» ja és gairebé present.

Il·lustració de Federico Delicado

• Jordi Sierra i Fabra, Notícies fresques. Il·lustracions de Federico Delicado. Columna, 1996. ISBN 8483000873.

‘La Roca del Corb’, de Miquel Fañanàs

Encara que a La Roca del Corb, d’en Miquel Fañanàs, trobem l’aventura d’una colla que es perd dins una galeria de coves subterrànies, penso que la trama divergeix en diversos punts de les novel·les de colla més habitual, i això em mou a parlar-ne aquí.

Primerament, divergeix perquè la solució arriba del món dels adults; els infants quedaran en un cul de sac, i hauran d’esforçar-s’hi i aprendre, i així creixeran; però no resoldran el problema per si sols. En segon lloc, una ambientació realista (un poble en època franquista) no s’aprofita per fer-ne una obra de denúncia política amb bons i dolents tòpics. Així, és dels pocs llibres de públic ja gairebé juvenil on trobarem una guàrdia civil que no és grotesca, per exemple. D’altra banda, la novel·la prendrà un caire màgic amb la intervenció d’un ésser de llegenda i la rara participació (sense sàtira ni toc antisupersticiós) d’una mèdium a la investigació policial. Que un títol anterior de l’autor s’intitulés La pedra màgica no serà casualitat.

• Miquel Fañanàs, La Roca del Corb. Il·lustracions d’Enric Climent Llopis. Cruïlla (El Vaixell de Vapor, sèrie vermella, 127), 2004. ISBN 84-661-0910-2.

Les aventures d’en Tonino l’invisible, de Gianni Rodari

Quan un autor fa forat, és habitual que les editorials publiquin altres títols en una competència que a voltes és per l’espai, no per la qualitat. Ho hem vist en els darrers anys amb Jostein Gaarder, al meu entendre. Potser Les aventures d’en Tonino l’invisible, de Gianni Rodari, fou un cas semblant, ja que aquest recull de textos de suplement no és un llibre comparable al Gelsomino, l’Atalanta, El pastís caigut del cel, La Fletxa Blava o els Contes per telèfon. La diferència és que d’en Rodari, així i tot, sempre se’n treu partit.

El llibre inclou dues novel·les molt breus, Les aventures d’en Tonino l’invisible i Visca la Sapònia! i un recull de minicontes d’una colla, Les aventures dels «3A». Em mou a fer aquesta nota una curiositat: passat el temps, el text que més lluu és, al meu parer, el que s’havia deixat pel final i té una intenció més humil i de curt plaç. No és el gran Rodari, però sí llampades d’ell; aquí la cara humana, aquí la sorneguera, allà la crítica o la divertida. En el grup destaca potser «Bon dia, tristesa». En posar la imatge a aquestes pinzellades, a més, en Joan Antoni Poch reeixí d’una forma particularment encertada i expressiva.

• Gianni Rodari, Les aventures d’en Tonino l’invisible. Traducció d’Àlvar Valls. Il·lustracions de Joan Antoni Poch. La Galera, Barcelona, 1986. ISBN 84-246-8036-7.

A colp de pedal: L’hereu dels tretze, de Toni Cucarella

A colp de pedal (Prodidacta, segell Abril) és una sèrie de breus novel·les de colla, d’afany en bona part divulgatiu: donar a conèixer les comarques valencianes i algunes de les seves particularitats històriques, artístiques o naturals. Cadascuna està escrita en relació directa amb una comarca per part d’escriptors força coneguts dins el panorama de la LIJ valenciana.

El concepte de la col·lecció imposa uns límits clars i cal tenir present que parlem de llibres d’encàrrec. Però això no vol dir que no permetin passar una bona estona: en contra del mite romàntic del geni i la intuïció, jo entenc que l’art és abans que res un joc i la tensió dels condicionants afavoreix la creativitat en la mateixa mesura en què la dificulta.

Què han estat fent els traficants? i altres misteris de La Mà Negra

Què han estat fent els traficants mentre la colla de La Mà Negra s’amagava? (Cliqueu per ampliar la imatge)

És el lloro qui parla o hi ha gat amagat? (Cliqueu per ampliar la imatge)

Les aventures de La Mà Negra és un petit clàssic alemany de 1965, del dibuixant Hans Jürgen Press (1926-2002), que proposa resoldre seixanta enigmes al llarg de quatre aventures.

A la pàgina esquerra hi ha una narració que es clou sempre amb una pregunta; cal trobar la resposta a les il·lustracions de la pàgina dreta. La dificultat no augmenta segons avança el llibre: alguns dels enigmes més difícils (o fins perepunyetes) són al començament. Que ningú es desanimi, doncs: un s’hi va avesant.

• Hans Jürgen Press, Les aventures de La Mà Negra. La Magrana (col·l. L’Esparver), 2002; primera edició el 1986. ISBN 13: 978-84-8264-329-8.

La Penya dels Tigres, de Thomas Brezina

Els llibres de La Penya dels Tigres, de Thomas Brezina, són un bon exemple de la distància que separa sovint (però no necessàriament hauria de separar) els crítics literaris dels lectors. Depèn, potser, de si el crític situa i orienta (i deixa triar lliurement) o si bé només compara amb els seus models de bona literatura i desqualifica o omet la resta de propostes.

A mi m’agraden, aquests llibres. Fins a quin punt? Entenc que tenen defectes clars, en comparació amb (el que per a mi és) la bona literatura: els personatges són plans, s’hi fan servir recursos gairebé omnipotents propers al deus ex-machina (com la fantàstica agenda-ordinador d’en Lluc) i la versemblança general és poca.

Però aquestes són decisions d’autor amb una fi: serveixen perquè a la pàgina 10 ja estiguem corrent perill. El lector en té prou amb la caracterització dels personatges, hi arriba engrescat i, en el fons, el que fa és llançar-se a la piscina en un dia de calor: no cal més preparació que una breu dutxa, sabem el que volem, gaudim de tenir-ho i certament ens molestaria que fos més complicat.

A més, són llibres que passen arreu del món, raonablement documentats (si no els prenem per llibres de divulgació geogràfica o cultural) i, per damunt de tot, demanen la col·laboració del lector i li permeten d’establir-la amb més o menys autonomia, escarrassant-s’hi al gust. La resolució dels petits misteris fa servir totes les possibilitats del gènere (sense sorpreses per qui ja les coneix, però amb eficàcia per a qui no) i té un nivell de dificultat ben ajustat. Tot plegat, bons llibres de la seva espècie.

• Thomas Brezina, Un cas per a tu i la Penya dels Tigres. Cruïlla. Il·lustracions de Werner Heymann. Traduccions d’Anna Tortajada i altres.
• El temple del tro, comentat pel Marc, del CEIP L’Àlber, Albesa
• Verí a l’escola, comentat per l’Adrià P., del CEIP Sant Jordi, Lleida
• El vapor del Mississipí, comentat per l’Adrià A. al Triangle de les Lectures, Mataró
• El cowboy sense cara, comentat per l’Aaron a la Biblioteca Jove de Roses
• La masmorra oblidada, comentat pel Víctor a Lectures de 1r de l’IES Mediterrània, El Masnou
• El lladre de tombes a Lectures de 2n de l’IES Mediterrània
• Comentari de l’Alba a la biblio del S’Agulla, Blanes

La colla dels deu i L’home de Munic, de Joaquim Carbó

Aquest 2009 s’han acomplert quaranta anys de la publicació de La colla dels deu, d’en Joaquim Carbó, un llibre clau del gènere de la novel·la de colla, que en general no ha perdut vigència i jo he rellegit de gust. Els personatges hi són ben caracteritzats (dintre del que permeten l’extensió i l’acció), hi ha tensió i misteri (tant entre els amics com en la resolució del cas) i el català emprat, com en tots els llibres de Carbó, és enriquidor.

Més enllà d’uns pocs detalls que no afecten la lectura, potser el que més envelleix el text (o almenys, el limita) és que es tracta d’una novel·la exclusivament de nois (que no necessàriament «per a nois»). La literatura més recent ha fet un esforç lloable per cobrir un buit de representació que no es pot retreure a en Carbó en concret, però sí a tot el seu temps literari i l’herència que havia rebut. Ara, passats els anys, resulta estrany el que en el seu moment era normal i probablement ens n’hem d’alegrar.

Un rètol per a Curtó, d’Àngels Garriga

Fa poc us parlava de la inauguració de la nova biblioteca Marta Mata a Cornellà. Dons bé, aquesta pedagoga renomenada era filla d’una mestra i escriptora que també va aportar el seu granet de sorra a la recuperació de la literatura infantil en català: l’Àngels Garriga, qui amb Un rètol per a Curtó va quedar finalista del premi Folch i Torres del 1966.

Un rètol per a Curtó, que fou il·lustrat per la Fina Rifà, és una obreta encisadora, que pertany al gènere de les novel·les de colla, però en realitat amplia la colla fins engrescar un poblet sencer, l’imaginari Curtó. La societat rural s’ha transformat molt en els més de quaranta anys que han transcorregut des d’aleshores, però això, més que un desmèrit, potser li dóna un nou valor com a font de coneixement. (Car la literatura ens serveix també per saber com era la vida que van viure els nostres pares, avis i besavis; tot i que en aquest cas va bé desfer la possible ambigüetat: els pares i les mares, els avis i les àvies, que no feien pas la mateixa vida els uns que les altres.)

L’anècdota és ben senzilla: els «brètols» de Guànec es creuen superiors a Curtó pel simple fet que els han col·locat un rètol a la carretera, cartell que Curtó no té. De forma constructiva, com es podria fer que el poblet sia mereixedor d’un avís propi? Potser es pot convertir un erm en un bosquet, fer un museu de les eines antigues, crear una fira amb objectes dels nanos, reparar els carrers, plantar flors arreu… Dé n’hi dó, la de coses que un té a l’abast, i més si es treballa en equip!

La novel·la és també un cant a l’obra de tants mestres que, amb mà esquerra, dolçor i tenacitat, fan que l’impuls dels seus nanos reverteixi de manera activa i constructiva en el benefici de la seva societat.

• Vegeu també: La biblioteca de Curtó