Tag Archives: novel·la d’aventures

‘La balada del funicular miner’, de Pau Joan Hernàndez

Pau Joan Hernàndez és un autor força ressenyat en aquest blog. Entenc que fa novel·les construïdes amb eficàcia que sovint inclouen un bon treball de documentació i una ambientació prou aventurera. La balada del funicular miner —el premi Gran Angular de 2013— compleix, si més no, les tres característiques. Hi ha també misteri, una vindicació del paper actiu de la dona, amor juvenil, gust pel fantàstic i per la música, sospites de bruixeria… molts ingredients que poden fer de ganxo eficaç.

Som als Pirineus, en un poble que concentra els serveis educatius de la vall i, com passa a les zones de força neu, inclou un internat. Hi ha diverses línies de trama destinades a creuar-se: a les principals, una fera fuig del camió que la transporta il·legalment i una nova mestra fuig de la seva vida passada, com una mare n’ha fugit abans. Però no hi ha fugida possible: «el passat és com l’aigua, que sempre torna al lloc per on corria; és com les cicatrius, que no s’esborren mai».

El tomb decisiu depèn d’una anagnòrisi: el recurs literari del reconeixement, de molta trajectòria a la tragèdia grega (pensem en Èdip), a la comèdia (L’avar) i, als nostres dies, les telenovel·les de segona. Com són tres gèneres que, segons crec, posen en un pla molt secundari la versemblança, personalment el recurs m’ha distanciat força de la conclusió, com si, a la meva lectura, els personatges perdessin vida pròpia. Ara bé, potser és un prejudici personal.

  • Pau Joan Hernàndez, La balada del funicular miner. Cruïlla, Barcelona, 2013. 978-84-661-3369-2.
Anuncis

‘La Roca del Corb’, de Miquel Fañanàs

Encara que a La Roca del Corb, d’en Miquel Fañanàs, trobem l’aventura d’una colla que es perd dins una galeria de coves subterrànies, penso que la trama divergeix en diversos punts de les novel·les de colla més habitual, i això em mou a parlar-ne aquí.

Primerament, divergeix perquè la solució arriba del món dels adults; els infants quedaran en un cul de sac, i hauran d’esforçar-s’hi i aprendre, i així creixeran; però no resoldran el problema per si sols. En segon lloc, una ambientació realista (un poble en època franquista) no s’aprofita per fer-ne una obra de denúncia política amb bons i dolents tòpics. Així, és dels pocs llibres de públic ja gairebé juvenil on trobarem una guàrdia civil que no és grotesca, per exemple. D’altra banda, la novel·la prendrà un caire màgic amb la intervenció d’un ésser de llegenda i la rara participació (sense sàtira ni toc antisupersticiós) d’una mèdium a la investigació policial. Que un títol anterior de l’autor s’intitulés La pedra màgica no serà casualitat.

  • Miquel Fañanàs, La Roca del Corb. Il·lustracions d’Enric Climent Llopis. Cruïlla (El Vaixell de Vapor, sèrie vermella, 127), 2004. ISBN 84-661-0910-2.

El cofre del negrer, de Josep Lorman

El cofre del negrer, de Josep Lorman (web de l’autor), és una novel·la bastida a partir dels tòpics sempre eficaços de l’aventura marítima. Hi trobem el jove orfe amb ànsia d’aventura, el mariner estrany i el mariner dolent, el vell savi i, més en general, la diversitat de la tripulació; la tempesta que per poc no enfonsa la nau; un tresor perdut per un capità negrer; i el vocabulari nàutic, que no ha perdut ni és probable que perdi la força poètica que té per si sol.

Les il·lustracions de Tharrats són, com sempre, acurades i expressives; la tempesta fa la por que ha de fer i el vell mariner tronat i begut que fa sabedor del secret al Marcello és verament patibulari.

... es va acostar a la taula un vell de rostre pàl·lid i ulls grogosos, que anava mig borratxo. «Puc seure?», em va preguntar... (Il·lustració de Tha)

  • Josep Lorman, El cofre del negrer. Il·lustracions d’August Tharrats (Tha). Cruïlla (Vaixell de vapor, vermella, 97), 2000. ISBN 84-661-0000-8.

A colp de pedal: L’hereu dels tretze, de Toni Cucarella

darabuc-toni-cucarella-a-colp-de-pedal-07A colp de pedal (Prodidacta, segell Abril) és una sèrie de breus novel·les de colla, d’afany en bona part divulgatiu: donar a conèixer les comarques valencianes i algunes de les seves particularitats històriques, artístiques o naturals. Cadascuna està escrita en relació directa amb una comarca per part d’escriptors força coneguts dins el panorama de la LIJ valenciana.

El concepte de la col·lecció imposa uns límits clars i cal tenir present que parlem de llibres d’encàrrec. Però això no vol dir que no permetin passar una bona estona: en contra del mite romàntic del geni i la intuïció, jo entenc que l’art és abans que res un joc i la tensió dels condicionants afavoreix la creativitat en la mateixa mesura en què la dificulta.

Continua llegint

El presoner del Casal del Diable, de Pau Joan Hernàndez

El presoner del Casal del Diable, de Pau Joan Hernàndez (Cruïlla), és una novel·la que mescla amb encert les tradicions del folklore, la por, l’aventura, l’humor i un punt de realisme familiar.

El protagonista és un nen de Bigues i Riells que, per mitjà de l’escola, farà un intercanvi amb un altre nen d’una família gallega. L’Anxo li explicarà tot de coses misterioses: viu a un casal on hi ha el fantasma d’un temible bandoler, fades, un «ermità domèstic», un tren en miniatura, un cementiri, un tresor… Es veurà que tot això és cert, però no tot és com sona; o si voleu, i dit des de l’altra banda, no tot és misteri ultrahumà, però tampoc és tot científicament explicable.

El cas és que quan el noi arriba al Casal, ningú no el surt a rebre: haurà de travessar un bosc mentre es combrega una tempesta i el seguirà un rar gos negre (si és que en realitat és un gos, i no un ésser més temible!). Quan per fi arriba a la porta, una senyora que no sembla de la casa el durà fins la torre més alta… i l’hi tancarà!

La història no és de terror pur, tanmateix, perquè ve matisada primer per la situació familiar del nen, que no s’acaba de trobar bé a casa seva, i això s’ha descrit amb humor; també la matisen alguns cops d’humor posterior i altres de desvetllament de fenòmens paranormals que eren només aparences (però no tots ho seran). Així, es converteix ans que res en una novel·la d’aventures, de bon ritme, que per camins secrets ens durà a l’alliberament dels presoners (inclós el fantasma) i la resolució del conflicte familiar.

Les il·lustracions d’en Gerard Miquel (bloc | APIV | omnívoro estudio), de línia molt clara i economia de mitjans, incideixen sobre tot en el tractament humorístic.

darabuc-gerard-miquel-pau-joan-hernandez-el-presoner-del-casal-del-diable

darabuc-gerard-miquel-pau-joan-hernandez-el-presoner-del-casal-del-diable-2-400

  • Pau Joan Hernàndez, El presoner del Casal del Diable. Il·lustracions de Gerard Miquel. Cruïlla (El vaixell de vapor-taronja, 123), 2002. ISBN: 84-661-0365-1.
  • La primera imatge és presa d’aquest enllaç.

La casa sota la sorra, de Joaquim Carbó

darabuc-joaquim-carbo-la-casa-sota-la-sorraAquest estiu fa quaranta-cinc anys que Joaquim Carbó va escriure La casa sota la sorra, una novel·la d’aventures trepidant que originà una sèrie de còmics il·lustrats per en Madorell i és una de les moltes herències perdurables que ens ha anat llegant Cavall Fort.

Des del 1964, no són poques les coses que han canviat. No vivim les conseqüències de la segona guerra mundial ni temem els criminals nazis, no ens estranya de trobar algú que xerri català a l’Egipte (ni, potser, arreu del món, gent viatjera de mena com som), i menys encara sentir-lo en veu d’un jove negre. Alhora, l’egiptologia ha desmentit el mite de l’ús de milers d’esclaus en la construcció de les piràmids. Però d’altres, per dissort, no han canviat gens: ans que res, l’Àfrica encara és un continent on la corrupció i la misèria dallen la vida de milions de persones.

La casa sota la sorra segueix essent una novel·la emocionant perquè ens enamorem de l’ardidesa i el compromís d’en Henry Balua, que engega el procés de transformació d’en Pere (i el nostre propi al seu costat); ens fa patir la claustrofòbica megalomania del senyor Ti i ens enfurisma la seva absoluta manca d’escrúpols. Un bo molt bo, un dolent molt dolent i personatges d’entre mig que es veuen obligats a triar el seu propi rumb, tot amanit amb una angoixosa fugida final a través de la selva, l’èxit de la qual ensorrarà l’imperi d’en Ti.

  • Joaquim Carbó, La casa sota la sorra. Estela, 1966. Laia, 1973. Columna, 1990, 2008 (ISBN 978-84-664-0994-0).

L’illa groga, de Josep Vallverdú

L’illa groga, de Josep Vallverdú, és una novel·la d’aventures desencisada, amb un sentiment imperant de falta de calor entre els éssers humans i de fragilitat de la felicitat, ambientada en una illa tropical fictícia. Podria recordar cert Stevenson.

La protagonitza l’Abel, un fugitiu que té la dissort de veure com el seu buc naufraga. Se’n salvarà juntament amb en Norbert, un contramestre amb qui tindrà moltes dissensions, superades només al final mateix de la novel·la (de primeres, el lliga i el vol denunciar i fer empresonar). Arribaran a una illa poblada per nadius de vida força tranquil·la (i un punt enigmàtica, pel que fa al seu cap), que els acullen bé. Aprenen la llengua i ajudaran a resoldre la sequera de la llacuna que donava de beure el poblat, assecada per obra d’uns buscadors d’or sense escrúpols, que han esclavitzat deu joves del llogarret. L’Abel, amb dos nadius, rescata els joves presoners, tret del marit d’una jove que atreia especialment el nàufrag. Però el que semblava obrir un final novel·lístic feliç es trenca amb un terratrèmol sobtat que provoca l’enfonsament del poblet i la mort de gairebé tots els seus habitants (dues nenes sobreviuen segur, potser hi ha algú més ocult a la selva). L’Abel i en Norbert fugen en un rai i seran rescatats per un buc amb rumb a l’Índia. En Norbert, el personatge seriós i formal, tornarà a Europa, a reprendre la seva vida de navegant. L’Abel, en canvi, desapareix sense deixar traça; potser torna a l’illa, on potser la Sarua, la vídua que l’ha enamorat, segueix amb vida. (Jo entenc, tanmateix, que segueix camí cap enlloc).

No sabem de què fugia l’Abel i no sabrem on va (de fet, al final és com si dimitís de la pròpia novel·la que protagonitzava). El nom triat per a aquest personatge tampoc serà irrellevant, per molt que Caín no és cap antagonista en concret, sinó potser el món en conjunt.

L’edició de Noguer duu il·lustracions en blanc i negre de Juan Ramón Alonso, realistes i amb una interpretació no particularment dramàtica (que si més no rebaixa, ans que accentua, el desencís).

darabuc-juan-ramon-alonso-josep-vallverdu-illa-groga

1.

Abel, embarcat novament [al rai], no deixà de mirar la costa, ara franja terrosa i negra, una llarga estona, fins que la fosca fou total. Tenia la impressió que tot el que havia fet durant la seva estada a l’Illa Groga havia estat inútil. Potser —es deia— el sentit de l’aventura és només aquest actuar, viure intensament uns moments, passar per davant de paisatges, veure com el paisatge i la gent desfilen pel teu davant… i després res.

2.

Una nit que caigué monòtona, plena només del brogit de les ones incessants, ja més calmades. Entre el gruny de les ones i els còdols, i algun gemec engegat pel rai, Abel creia sentir crits i converses de persones.
Ho necessitava, li calia experimentar aquestes sensacions: Norbert dormia pesadament, però ell volia pensar en personaes, éssers humans que el necessitessin o als quals ells necessités.

3.

Norbert sortí al carrer, i es posà a caminar amb lentitud. No sabia pas què havia passat.
Però sí que sabia que no tornaria a veure Abel.
Un home que sempre fugia. I que només l’hauria pogut mantenir fixat en un indret una dona, i precisament a l’Illa Groga.

  • L’illa groga (escrita el 1982), Noguer, col. Quatre vents, 1986 (2.ª ed. 1990), 135 pp., ISBN 13: 978-84-279-7100-4. Incorporat dins El vent de l’aventura, I, La Galera-IEI, 1996, pp. 249-350, d’on cito (pp. 340, 341 i 350)