Tag Archives: moral

‘El savi rei boig’ i ‘L’home de Penyagolosa’, d’Empar de Lanuza

darabuc-empar-de-lanuza-home-de-penyagolosa-savi-rei-boigEl savi rei boig i L’home de Penyagolosa, d’Empar de Lanuza, són dos reculls de rondalles d’estil clàssic, amb els seus components habituals de moral, aventura i humor, i l’element potser més modern de l’amor propi, l’autoestima.

Així, «L’home de Penyagolosa» cedirà els seus petits tresors (botes, brúixola i rellotge) a qui resolgui una endevinalla, però si algú no n’és mereixedor, els perderà i patirà escarni. A «El savi rei boig», caldrà ser llest i valent per tal de curar la bogeria del rei. A «Un ase molt ruc», un avar haurà de tornar al seu amo legítim un ase que xerra (i xerra de més, pel que ell voldria) i el deixa en ridícul. A «Antoni, Joanot i les perdius», l’esforç de dos amics per educar dos perdius en contra del criteri del poble acabarà essent de molta utilitat per a tots. A «Les quatre sendes», tres filles recorren el món cercant la fortuna i hauran de superar una prova.

  • Empar de Lanuza, El savi rei boig i altres contes. Il·lustrat per Montse Ginesta. La Galera, 1979 (2004, 23.ª ed., dins col·l. Grumets, 4, sèrie vermella). 144 p. ISBN: 978-84-246-8104-3.
  • Empar de Lanuza, L’home de Penyagolosa i altres contes. Il·lustrat per Roser Capdevila. Bromera (El Micalet Galàctic, 10), 1991 (2008, 11.ª ed). 88 p. ISBN 13: 978-84-7660-090-0.
Anuncis

El crim de lord Arthur Savile, d’Oscar Wilde

darabuc-beardsley-peacockskirtEn situacions de foscor —quan es combina la repressió moral amb la hipocresia, com a l’època victoriana o la franquista—, l’enginy sol sortir endavant i subvertir l’ordre amb la ironia, més o menys amarga en el seu fons. És el cas d’El crim de lord Arthur Savile, conegut conte d’Oscar Wilde on el protagonista es veu «moralment obligat» a cometre un crim que li han anunciat (en un context gairebé grotesc) com a part del seu destí:

Després del crim, podria dur Sybil als seus braços sabent que ella no es ruboritzaria mai per culpa d’ell, no baixaria mai el cap de vergonya. Però primer havia de fer el crim i com més prompte millor per als dos.

Molts homes al seu lloc haurien preferit el camí de roses i flors de la frivolitat a les escarpades altures del deure, però Lord Arthur era massa conscienciós per posar el plaer sobre els principis.

No és un conte que entri fàcilment, donat que la burla envelleix amb una certa rapidesa i molts dels blancs contra dels quals apuntava Wilde han caigut de fa temps (notablement, la societat aristocràtica) i d’altres referències seran difícils de pillar per un lector jove (si empra una edició sense anotar; d’altra banda, l’humor i les notes al peu són força incompatibles). Però val la pena, perquè quan la bola de neu pren força, és molt difícil deturar tant el riure com la reflexió amb un calfred a l’espinada.

Cito per la traducció de Víctor A. Oroval a Bromera. També el trobareu dins El fantasma de Canterville i altres relats, a Barcanova, en traducció de Josep Vallverdú. A Gutenberg.org el podeu llegir en anglès. La imatge es d’Aubrey Beardsley per l’obra Salomè.

El sastre i l’aprenent, de Ramon Pastor

Que la violència i el maltracte engendren ans que res més, violència i maltracte, és cosa sabuda. (Un altre tema, en el que no entraré, és fins a quin punt ho apliquen avui els poderosos.) De fa cents d’anys, els contes populars han estat els encarregats de transmetre aquesta classe de sabiduria. Ho fan per una via molt distinta a l’actual: habitualment no cerquen d’ensenyar valors positius per la via de la reflexió moral, sinó que mostren la bastonada que rebràs si no ho fas bé. (Una bastonada simbòlica: te la donarà el món, encara que al conte la doni algun personatge en concret.) I tot plegat, sovint, es conta amb molt d’humor.

Un conte popular molt divertit en aquesta línia és El sastre i l’aprenent, d’en Ramon Pastor (Cruïlla, VV blanca, 33; espai d’en Ramon Pastor a l’AELC). Cap dels personatges és perfecte: en Peret és llest, però entremaliat i poc eficient; el sastre és en general afable, però també té «eixides d’arrier». I vet aquí un dia que, a casa d’un masover, serveixen un dinar on «espeterregava una bona col·lecció de botifarres, llonganisses, magre, cansalada i nyoretes voladores». Quan l’aprenent tenia la boca desfeta de pura aigua, el sastre ordena que no li’n serveixin més que nyores, perquè li han dit que, si no, es malacostumaria i el dia de demà no seria un home de profit. L’aprenent s’enginyarà una història que farà que les dones de la casa acabin cridant «Llenya, llenya al sastre!».

—Aaaah…! —L’home era pura indignació—. A tu et volia veure, jo! Ara em diràs, si t’atreveixes, qui t’ha dit que jo patisc atacs que comencen quan trac la llengua.
El xiquet va fer arreplega de valor. Tots l’estaven mirant i allò anava més seriosament que mai en sa vida. Però la frase la tenia gravada en la memòria i no oblidaria ni una paraula:
—La mateixa persona que li va dir a vosté que si jo menjava llonganisses no seria un home de profit!
La criada quasi va aplaudir; i tot seguit, s’escapà als presents —menys al sastre, és clar— tan forta riallada a costa d’ell que d’eixa li’n va quedar una lliçó per a tota la vida.

Les il·lustracions de la Maria Espluga són excel·lents, al meu parer. L’autora opta per no mostrar la violència (d’altres, en casos semblants, han optat per extremar-la en un estil de còmic, que també li treu ferro) i dibuixa unes cares i uns gestos que fan goig de seguir plana per plana. En destaca, crec jo, l’ús del color, molt viu i detallat.

darabuc-ramon-pastor-maria-espluga-el-sastre-i-l-aprenent

  • El sastre i l’aprenent, Ramon Pastor Quirant, Cruïlla, 2000 (El vaixell de vapor, sèrie blanca,33), 64 pp., il·lustrat per Maria Espluga; ISBN 13: 978-84-8286-978-0