Tag Archives: Micalet galàctic

‘La pluja’, de Marc Granell

.

LA PLUJA

Quan plou
plou per a tots.

Per al gat i per al gos.
Per a la pedra i la flor.
Per al feliç i el ploró.

Quan plou
plou per a tots.

Però si al gat no li agrada,
que ploga fascina el gos
i si a la pedra li esvara
és pa i mel per a la flor,
per al feliç cançó d’alba
i per al trist amarg plor.

Quan plou
mai plou que puga
dir-se que plou
a gust de tots.

.

  • Marc Granell, Oda als peus i altres poemes. Dibuixos de Manuel Granell. Bromera (El Micalet galàctic, 137), València, 2008. ISBN 978-84-9824-329-1.
Anuncis

‘Me’n vaig de casa!’, de Pasqual Alapont

(Tot mirant unes fotos.)
——«Jo no hauria imaginat mai que el fartaner del meu pare haguera estat de menut un panxabuit.
—— —Però si sembla un indigent.
—— —És que —el va disculpar l’avi—, de menut, el teu pare no menjava gens; era un llepafils. Havíem d’anar sempre amb la cullera i el plat al seu darrere. I era un bon corredor, no penses. A l’hora de dinar, semblava un coet.
—— Qui ho diria. Ara, al meu pare li agrada qualsevol classe de menjar. Fins i tot, un dia es va engolir el plat de Jordi, el nostre gos, perquè creia que es tractava del seu puré, i quan li vam dir que s’havia equivocat, encara en volia repetir, d’aquell menjar. Sort que Jordi es va poder cruspir el plat del meu pare, perquè la confusió no li havia fet gens de gràcia.
—— Fet i fet, la foto era molt educativa. Revelava un seguit de detalls sobre el meu pare que mai no hauria imaginat. Per exemple: no sempre havia estat calb com una bola de billar, i, més important encara, havia estat capaç, de menut, de pegar una puntada de peu en una cartera. Així, resultava que el meu pare era, al capdavall, un ésser humà.»

  • Pasqual Alapont, Me’n vaig de casa! Il·lustracions de Francesc Santana. Bromera (El Micalet galàctic, 28), 1993. 11a ed., 2008. ISBN 9788476601466.

‘Estàs com una moto!’, de Pasqual Alapont


Amb la sèrie d’en Martí i el seu avi Frederic, Pasqual Alapont s’ha convertit en un clàssic dels micalets: No sigues bajoca! va per la 20a edició; Estàs com una moto!, per la 18a; Me’n vaig de casa!, per la 11a. Són llibres divertits, d’humor familiar, on trobem uns pares relativament assenyats (tampoc no molt), una tia fava i enamoradissa i els personatges estrella: un nen i un avi que «fan la pinça» amb els seus disbarats i trapelleries, que fan tornar bojos qui els envolten, a dins i a fora de casa, sovint en companyia del gos Jordi.

Els capítols, d’una desena de planes, giren entorn d’anècdotes concretes, com a contes acumulatius, però independents. En Francesc Santana els il·lustra amb expressivitat i exageració de trets, centrant-se en els personatges, que dibuixa amb cossos buits i cares de llapis molt detallades.

A uns grans magatzems:

«—La senyoreta Romeu, supose —li ha dit [l’avi Frederic] amb una reverència, que és el mateix, segons em contà una vegada Frederic, que va dir un periodista a un individu que s’havia perdut enmig de l’Àfrica, quan el va trobar. L’avi té una imaginació increïble i conta unes històries fantàstiques, però això del tipus perdut a l’Àfrica ja és un poc exagerat. Jo tinc a casa un mapa del meu poble i un altre de tot el món, i si fa o no fa, l’Àfrica és un poc més gran que el meu carrer i la plaça dels Coloms junts.
La senyoreta Romeu, després que s’ha calmat, ens ha dit que ella no era la senyoreta Romeu i que si estàvem bojos. Jo crec que estava un poc somnàmbula encara perquè l’havíem acabada de despertar … Jo li he dit també que, a classe de naturals, el professor Eduard fa unes migdiades impressionants i que ningú no li retrau res. Fins i tot és molt instructiu sentir-lo roncar com si fóra un elefant; n’aprenem molt, així, de biologia.»

  • Pasqual Alapont, Estàs com una moto! Il·lustracions de Francesc Santana. Bromera (El Micalet Galàctic, 14), València, 1992 (18.ª ed., 2009). 80 pp. ISBN 9788476601189.

‘El savi rei boig’ i ‘L’home de Penyagolosa’, d’Empar de Lanuza

darabuc-empar-de-lanuza-home-de-penyagolosa-savi-rei-boigEl savi rei boig i L’home de Penyagolosa, d’Empar de Lanuza, són dos reculls de rondalles d’estil clàssic, amb els seus components habituals de moral, aventura i humor, i l’element potser més modern de l’amor propi, l’autoestima.

Així, «L’home de Penyagolosa» cedirà els seus petits tresors (botes, brúixola i rellotge) a qui resolgui una endevinalla, però si algú no n’és mereixedor, els perderà i patirà escarni. A «El savi rei boig», caldrà ser llest i valent per tal de curar la bogeria del rei. A «Un ase molt ruc», un avar haurà de tornar al seu amo legítim un ase que xerra (i xerra de més, pel que ell voldria) i el deixa en ridícul. A «Antoni, Joanot i les perdius», l’esforç de dos amics per educar dos perdius en contra del criteri del poble acabarà essent de molta utilitat per a tots. A «Les quatre sendes», tres filles recorren el món cercant la fortuna i hauran de superar una prova.

  • Empar de Lanuza, El savi rei boig i altres contes. Il·lustrat per Montse Ginesta. La Galera, 1979 (2004, 23.ª ed., dins col·l. Grumets, 4, sèrie vermella). 144 p. ISBN: 978-84-246-8104-3.
  • Empar de Lanuza, L’home de Penyagolosa i altres contes. Il·lustrat per Roser Capdevila. Bromera (El Micalet Galàctic, 10), 1991 (2008, 11.ª ed). 88 p. ISBN 13: 978-84-7660-090-0.

Neu i gossos… ¡Quin embolic!, d’Enric Lluch

He passat una molt bona estona amb la novel·la juvenil (a partir d’uns 12 anys) Neu i gossos… ¡Quin embolic!, de l’Enric Lluch (edita Bromera, primera edició de 1994). És desimbolta, irònica, burleta i políticament incorrecta (no més que la realitat, però tampoc menys). Va ser il·lustrada per l’Anna Miralles, amb un estil de còmic de línia força clara i rostres expressius, en blanc i negre.

Penso que quan els lectors infantils o joves comencen a demanar textos essencialment realistes (que poden ser irònics, però han d’estar ancorats a la realitat), cal més que mai que la literatura deixi de ser políticament correcta. Quan un grup se’n riu per exemple del «pilota», del «culdegot», del «nan» o de la «foca», és rar que deixi d’enfotre-se’n en acabar l’any; no té molt de sentit que ho faci en concloure la novel·la, tot imposant el desig sobre la realitat i convertint la narració en una lliçó moral voluntarista, però buida. El concepte utilitarista de la novel·la sol anar-se’n en orris no perquè neixi d’un mal sentiment, no perquè sigui just, sinó, senzillament, perquè llegim per gaudir, no per ésser moralitzats.

En el cas de la novel·la d’en Lluch, el «pilota, saberut, fastigós, avorrible i repulsiu Hipotenusa» acaba sent una mica més acceptat per en Botes i els amics perquè ho duu el tracte, però d’una banda, és ben cert que té moments de saberut pesadíssim, i d’altra banda, no hi reconciliació formal amb declaració d’amistat perpètua (final de Disney, diguem). En Botes i els amics no són perfectes, tampoc, ni se’ls presenta com a model (positiu ni negatiu). Jo crec que, de marge, l’escriptor té l’optimisme, però no la ceguesa deliberada. Això té a veure amb un altre factor: normalment, la novel·la es mou millor en l’escala de grisos que en els contrastos extrems.

Un altre exemple que es llegeix amb plaer és el dels adults. Els adults som l’autoritat, però, en realitat, no sempre responem com cal. Som humans, com tothom. Els d’aquest llibre tendeixen a mostrar la cara menys afortunada dels nostres dies i en Lluch ho retrata amb humor.

«Del primer sopar, diguem-ne que resultà acceptable: fideus amb gust de fideus, carn arrebossada i flam d’ou. Per beure, aigua “que fa la vista clara, obri els porus i afluixa el ronyó”, comentà Antoni [el mestre], al mateix temps que s’engolia un got a caramull de vi negre.» (p. 15)

Els fideus «amb gust de fideus» obren camí a una broma que s’anirà repetint i creixent com una bola de neu:

«De sopar, consomé de misteri, truita de ceba, llonganisses de Lil·liput i poma fossilitzada.» (p. 31)

«Dinàrem al self service creïlles amb gust de carn i carn amb gust de creïlles. La metamorfosi alimentària, com ho definí Hipotenusa.» (p. 47)

Un exemple de la «imperfecció» dels personatges i el tracte irònic. A partir d’una certa edat, s’imposa en general (ens agradi o no) que «els homes no ploren», i tampoc els homenets; ni ploren ni demostren sensibilitat «infantil» o «femenina». Però…

«Monxi va pegar una punyada damunt de la taula.
—¿Què fem? ¿Juguem a cartes o fem l’imbècil amb el gos?
Després de la típica tirallonga d’insults, acabàrem tots fent l’imbècil.» (p. 52)

  • Enric Lluch, Neu i gossos…, ¡Quin embolic! Il·lustrat per Anna Miralles. Bromera, 2007 (15.ª ed.), ISBN 9788476601822.