Tag Archives: mestres

Nens amb olor de Nocilla i enganxosos com les mosques (I jo que volia ser…, d’Ignasi Riera)

—–«…I la pobra floreta va ser mestra d’escola!

—–Se sentia trista, nerviosa, sense ganes de viure davant d’aquella colla de ganàpies que xerraven pels descosits i que mai no li feien cas. La pudor de guix la marejava. I la pell, amb el guix, se li ressecava.
—– Les criatures la perseguien per tots els racons de l’escola —”senyo, senyo!”—, entre baralles, mocs, insults, entrepans de mortadel·la a mig menjar. Nens amb olor de Nocilla i enganxosos com les mosques.
—– I, a més, com que era mestra, el director la volia collar a reunions i més reunions. I, a més, l’obligaven a ensenyar als nens cançons de flors i violes i romaní. Va dir: prou!»

I jo que volia ser…, del polític i periodista Ignasi Riera (Viquipèdia), és un llibret satíric que narra deu metamorfosis encadenades de personatges que, en no trobar-se conformes amb la seva condició, somien d’assumir-ne una altra de molt diferent (la princesa vol ser ximpanzé, i aquest, alcalde, aquest, bicicleta, aquesta, torero, aquest, floreta, aquesta, mestra d’escola…) que els suposarà una frustració encara més gran (narrada amb humor, però al capdavall, frustració). No hi quedarà titella amb cap en aquest llibret la redacció del qual també fa l’ullet als lectors adults.

darabuc-ignasi-riera-valentina-gil

  • Ignasi Riera, I jo que volia ser… Cruïlla (El vaixell de vapor, sèrie blava, 81), amb il·lustracions de Valentina Gil, 1999, 64 pp. ISBN 84-8286-724-5.
Anuncis

Un rètol per a Curtó, d’Àngels Garriga

darabuc-angels-garriga-fina-rifa-un-retol-per-a-curtoFa poc us parlava de la inauguració de la nova biblioteca Marta Mata a Cornellà. Dons bé, aquesta pedagoga renomenada era filla d’una mestra i escriptora que també va aportar el seu granet de sorra a la recuperació de la literatura infantil en català: l’Àngels Garriga, qui amb Un rètol per a Curtó va quedar finalista del premi Folch i Torres del 1966.

Un rètol per a Curtó, que fou il·lustrat per la Fina Rifà, és una obreta encisadora, que pertany al gènere de les novel·les de colla, però en realitat amplia la colla fins engrescar un poblet sencer, l’imaginari Curtó. La societat rural s’ha transformat molt en els més de quaranta anys que han transcorregut des d’aleshores, però això, més que un desmèrit, potser li dóna un nou valor com a font de coneixement. (Car la literatura ens serveix també per saber com era la vida que van viure els nostres pares, avis i besavis; tot i que en aquest cas va bé desfer la possible ambigüetat: els pares i les mares, els avis i les àvies, que no feien pas la mateixa vida els uns que les altres.)

L’anècdota és ben senzilla: els «brètols» de Guànec es creuen superiors a Curtó pel simple fet que els han col·locat un rètol a la carretera, cartell que Curtó no té. De forma constructiva, com es podria fer que el poblet sia mereixedor d’un avís propi? Potser es pot convertir un erm en un bosquet, fer un museu de les eines antigues, crear una fira amb objectes dels nanos, reparar els carrers, plantar flors arreu… Dé n’hi dó, la de coses que un té a l’abast, i més si es treballa en equip!

La novel·la és també un cant a l’obra de tants mestres que, amb mà esquerra, dolçor i tenacitat, fan que l’impuls dels seus nanos reverteixi de manera activa i constructiva en el benefici de la seva societat.

darabuc-angels-garriga-fina-rifa-un-retol-per-a-curto-2