‘Cançó del remugaire’, de Josep M. Sala-Valldaura

.

—————CANÇÓ DEL REMUGAIRE

—————En sé molt de rondinar,
—————remugo i remugo
——————————sense parar.

—————Sóc rondinaire
—————i res no m’agrada
—————ni poc ni gens ni molt ni gaire,
—————sóc remugaire
—————i em canso de tot,
—————l’estudi, la feina, la festa i l’esport.

—————En sé molt de remugar,
—————rondino i rondino
——————————sense parar.

—————Sóc remugaire
—————i tot em fatiga,
—————l’aigua del mar i la piscina,
—————el pla i la muntanya,
—————el foc, la terra i l’aire,
—————sóc rondinaire
—————i estic fart de tot,
—————de tot i de res,
—————a ciutat i a pagès,
—————dels llibres, els vídeos, els amics i els calés.

—————No vull estudiar a l’escola,
—————ni caminar pel carrer,
—————ni jugar amb la pilota,
—————ni menjar carn o peix,
—————que sóc remugaire
—————gamarús, ganso i gandul,
—————ruc i pallús,
—————dropo i mandrós,
—————però xerraire,
—————i de callar,
—————ni parlar-ne,

—————que sóc rondinaire
—————i remugo i remugo
—————sense parar,
—————que res no m’agrada
—————i em canso de tot,
—————de classes, piscina, de tele i esport.
.

• Josep M. Sala-Valldaura, Disfresses. Il·lustracions de Carme Julià. La Galera, Barcelona, 2001. ISBN 84-246-9514-3.

‘Cançó del follet del silenci’, de Miquel Desclot

.

CANÇÓ DEL FOLLET DEL SILENCI

Ni ric
ni dic
del tot
cap mot

Fatic
o tic,
sóc mut
perdut.

.

• Miquel Desclot, Oi, Eloi? LaGalera, Barcelona, 1995. ISBN 84-246-8206-8.
• Miquel Desclot dins aquest bloc

‘El paquet’, d’Enric Larreula

Enric Larreula és, al meu parer, un dels nostres autors de literatura infantil i juvenil més polítics. Ho és perquè a les seves narracions es traslluu sovint el seu concepte catalanista (i, probablement, antiespanyolista); però més encara perquè sovint planteja problemes que mouen a la reflexió social i necessiten, per anar bé, d’una solució comunitària.

El paquet, que fou il·lustrat per Pilarín Bayés, n’és un exemple clar. A l’estació de Boskovice, a la República Txeca, arriba un paquet dirigit «a la persona més important de Bityška». Qui és aquesta persona? Potser el batlle? El mossèn? O més aviat ho són la llevadora o la mestra? No l’és el forner, que proveeix tothom de pa? Però, podria treballar el forner sense la llenya del llenyataire? I podria viure algú al poble, en realitat, sense la humil però important feina de l’escombriaire?

Com no hi ha acord, i el carter es nega a repartir el paquet si no és al seu propietari legítim, caldrà esperar un mes i decidir després. Amb l’esperança del premi, els regidors es posen les piles. «Però no sols es van afanyar en la seva funció municipal sinó que com que, a més de les tasques a l’ajuntament —que mai fins llavors no els havien preocupat gaire— cadascú tenia el seu negoci particular, va ser pertot arreu que es van notar millores. I no només ells o elles, sinó que tots els comerciants i artesans i pagesos de Bityška van voler demostrar la seva indiscutible importància». Al capdavall, amb el temps d’espera, el paquet, que només duia un formatge de propaganda, es fa malbé. El poble rep la notícia «amb un desencís tan gran … que talment semblava que hagués ocorregut una gran desgràcia». Tanmateix, el poble ha canviat de dalt a baix, gràcies a l’esforç de tots: les cases i els carrers són adobats i guarnits i «realment pertot es notava un canvi i una millora». Qui se n’adona? Segons sembla, només el carter… i, és clar, la lectora o el lector, a qui s’anima a preguntar-se: Com serien les coses a la nostra ciutat o el nostre poble si tots ens esforcéssim de debò?

• Enric Larreula, El paquet. Il·lustracions de Pilarín Bayés. La Galera, Barcelona, 1984. ISBN 84-246-3318-0.

‘Recepta per al mal de panxa’, de Miquel Desclot

.

RECEPTA PER AL MAL DE PANXA

Doncs diu que una vegada
timonada espigolada espernallagada
hi havia una vaileta
timoneta espigoleta espernallagueta
que tenia una nina
timonina espigolina espernallaguina
que es va posar a plorar
timonar espigolar espernallagar
perquè estava malalta
timonalta espigolalta espernallagalta.

I no va fer moixoni
timononi espigoloni espernallagoni
fins que va venir el metge
timonetge espigoletge espernallaguetge
i me li va fer prendre
timonendre espigolendre espernallaguendre
un tros de pega dolça
timonolça espigololça espernallagolça
per guarir el mal de panxa
timonanxa espigolanxa espernallaganxa.

.

• Miquel Desclot, Oi, Eloi? LaGalera, Barcelona, 1995. ISBN 84-246-8206-8.
• Miquel Desclot dins aquest bloc

‘El petit drac Coco i les seves aventures’, d’Ingo Siegner

El petit drac Coco i les seves aventures, escrit i il·lustrat per Ingo Siegner, és un llibre de sis aventures breus protagonitzades pel draguet i la seva amiga Matilde, un porc-espí. En Coco ajudarà una balena a qui el gel ha tancat la sortida de la badia; i es perdrà a la selva, on deslliurarà la Matilde de l’abraçada d’una serp. Tots dos faran un cohet espacial, que no arribarà al seu destí, però s’envolarà; es trobaran amb un mag dolent, que vol robar el poder dels dracs; amb la grassoneta bruixa Rubínia i amb un mostre de les cavernes que resultarà ben poc temible. Els relats són clars i emocionants i fan una bona lectura nocturna de 4 o 5 anys en endavant. Hi ha un segon volum de la sèrie: una aventura més llarga, dividida en capítols breus com els relats del primer, que narra l’enfrontament dels protagonistes amb el Cavaller Negre.

Amb la bruixa Rubínia, que desfarà el encanteri que ha patit la Matilde. Cliqueu per ampliar

• Ingo Siegner, El petit drac Coco i les seves aventures. LaGalera, Barcelona, 2010. Traducció de Katinka Rosés. ISBN 978-84-246-3346-2.

‘El pastís caigut del cel’, de Gianni Rodari

El pastís caigut del cel, de Gianni Rodari (La torta in cielo, 1966), és una obra molt italiana i molt rodariana ensems. En dic «italiana» pensant en el cinema de l’època, en els tòpics del cor calent de la societat mediterrània, també en Dario Fo. Entre els homes trobarem sobretot «savis», científics, policies i militars, a quin més enze; les dones són mares que reparteixen calbots, castanyots i clatellades tant com abracen; els nanos juguen als patis i els carrers i també s’empenyen i fan puntades de peu. El món ha canviat des del 1966, sense dubte, però també la literatura infantil…

Ara bé, la història no és menys «rodariana». Així és com acaba:

En resum, que n’hi va haver per a tothom, [de pastís,] menys per al professor Rossi i per al professor Terenzio, que estaven a l’hospital curant la por.
També n’hi va haver un gran tall per al senyor Meletti, quan la senyora Cecília, Rita i Paolo van anar-lo a alliberar.
N’hi va haver un bocinet també per a mi, que vaig arribar al darrer moment, a temps, però, de fer-me explicar fil per randa com havien anat les coses.
I n’hi haurà per a tothom, un dia o altre, quan es fabricaran pastissos en comptes de bombes.

L’amenaça de la guerra atòmica és un disbarat que, com tots els disbarats bèl·lics, es resoldria prou bé si féssim més cas del sentit comú i l’instint per a la felicitat dels petits. Les mares ho comprendran prou aviat, més properes a ells i també al plaer. Els homes seran els darrers, i encara no tots. Hi ha una falsa «saviesa» que en realitat és una crosta del cervell.

Bruno Munari hi posa les imatges creant retrats i multituds en moviment amb un estil d’abstracció i exercici estètic força insòlit, d’elements mínims i plaer reconeixible i contagiós, d’aquell que ens fa sentir ganes d’agafar un llapis amb la convicció que l’art és una cosa simple i a l’abast de tots. No sempre ho fa, tanmateix, en una relació perceptible amb el caràcter o la funció dels personatges. Al mosaic inferior, la Lucrezia del racó inferior dret, per exemple, no és una senyora antipàtica, sinó una noieta engrescadora.

• Gianni Rodari, El pastís caigut del cel. Il·lustracions de Bruno Munari. Traducció d’Àlvar Valls. La Galera, Barcelona, 1985, 2007. ISBN 978-84-246-8031-2.
• Ressenya d’Sfer dins Al·lots

Curs de novel·la per a joves amb La Galera

La Galera proposa, als joves escriptors d’entre 15 i 19 anys, participar en un curs de novel·la amb Iolanda Batallé i Francesc Miralles.

Trobareu més informació en aquest pdf o al bloc de premsa de l’editorial.

Cornèlius i el rebost d’impossibles, de Carles Sala i Vila

Cornèlius i el rebost d’impossibles, recent premi Folch i Torres, ens presenta el poble de Tort, un llogaret de muntanya que «no té un pam de pla», on viuen, a més de la Mar i l’avi Lluc (que és cec), tot de personatges força estrafolaris: el doctor Amnesi (que tot ho oblida), en Non de Can Tou (que sempre dorm), la bona de la Bonifàcia, la temorenca Angelina de Can Trèmols, la xerrameca Rut de can Mot i el callat Ot de can Mut, o les Tres Mais: la Maifred, la Maison i la Maisol. El treball literari de Carles Sala amb els noms propis, que s’estén també a la geografia local i diversos detalls, és certament de primer nivell.

Al poble dels guerxos, com s’anomenen els seus habitants, arribaran el nen Tobies i el vell Cornèlius, que s’instal·laran a la Casa Estreta per tal de muntar-hi un rebost d’impossibles. És impossible donar allò que tenim en excés i rebre a canvi allò que ens falta? Si la Maison pogués prendre el que a en Non li sobra, si l’Ot i la Rut poguessin equilibrar-se millor… «Com que no sabia que era impossible, ho vaig fer», diu la cita inicial del llibre. S’aconsegueix amb una mena de ciència delicada, màgica i poètica, amb potets d’essència, cargols de mar i l’«aiguablava».

Però és clar, no tot és tan fàcil. A vegades n’hi ha prou de tenir el que ens mancava per voler-ne encara més, i els guerxos es tornaran cada dia més queixosos. D’altra banda, en Cornèlius, sempre seriós, té una nostàlgia irresistible pel mar. La Mar i en Tobies, amb la inestimable ajuda d’en Lluc —el característic cec de la tradició, que en realitat hi veu millor que ningú—, no s’hi hauran d’esforçar poc per endreçar de nou la situació.

La primera visita al rebost. En Cornèlius llueix una cara molt seriosa perquè fa uns anys va donar tota la seva alegria. La podrà recuperar? (Il·lustració de Javier Andrada)

• Carles Sala i Vila, Cornèlius i el rebost d’impossibles. Il·lustracions de Javier Andrada. La Galera, 2010. ISBN 978-84-246-3439-1.
• Entrevista amb l’autor.
• Al club de lectura de la biblioteca escolar Montfollet.

Mumin i el botó d’aniversari, de Tove Jansson

Per a mi és una bona notícia que tornin els llibres de Tove Jansson. Les novel·les de la família Mumin són relats d’imaginació molt allunyats del codi psicològic, pedagògic i de valors habitual a la narrativa infantil; els trobo ben literaris, un punt inquietants.

La Galera ha publicat aquest 2010 uns primers títols per a prelectors (Petit llibre de paraules, Petit llibre de nombres, Mumin juga a fet i amagar) i primers lectors, llibres de llicència, basats en el món Mumin o en històries de Tove Jansson.

Mumin i el botó d’aniversari conta una història ben coneguda: el dia d’aniversari on sembla que ningú està per tu ni se’n recorda, quan en realitat t’estan preparant la sorpresa final. Però que l’anècdota sigui coneguda i previsible no en treu eficàcia, si més no entre els prelectors a qui va adreçat l’àlbum fonamentalment. L’univers és muminià i, per tant, allunyat del món tecnològic on sembla que un regal només pot ser un nou mòbil o altre gadget de pantalla; aquí es regalen un poema escrit a mà, un botó d’or i un cofret de fusta tallat i decorat pels amics. La il·lustració, ben coneguda, parteix d’un afany virolat: el fons muda de color a cada pàgina, sigui per raons d’ambientació, de variació o expressives, com a la imatge que segueix.

Final festiu: «El petit trol Mumin i els seus amics van cantar cançons d’aniversari i van ballar i ballar fins que va arribar l’hora d’anar a dormir».

• (Basat en la història de) Tove Jansson, Mumin i el botó d’aniversari. La Galera, 2010. 30 pp. ISBN 978-84-246-3296-0.

Recomanacions de La Galera per Sant Jordi

• Clica aquí per accedir a un pdf amb les recomanacions de La Galera per Sant Jordi.

Bases 13è premi Hospital Sant Joan de Déu de conte infantil

L’Hospital Sant Joan de Déu i l’editorial La Galera han convocat el tretzè Premi de Conte Infantil “Hospital Sant Joan de Déu”. El premi, dotat amb 3.000 euros, promou la narrativa en català destinada a lectors d’entre 4 i 8 anys. Les obres aspirants s’han de presentar abans del 23 d’octubre a la secretaria de gerència de l’Hospital. L’obra guanyadora es farà pública la primera quinzena del mes de març de l’any 2010, en el marc de la festivitat de Sant Joan de Déu.

• Veure les bases completes (pdf)

En Roc Drapaire, de Josep Vallverdú

En Roc Drapaire, de Josep Vallverdú, és avui una novel·la d’aire antic, pel que descriu i construeix —el món d’un suburbi de barraques de cap als anys seixanta, on l’heroi és un drapaire— i per com ho fa —centrant-se en personatges marginals i malalts, como era habitud en la narrativa per infants de la primera meitat del segle XX—. Tanmateix, és aire fresc: l’acció corre amb rapidesa, la malaltia es cura, de la misèria se’n pot sortir (amb esforç), el col·lectiu social és com una xarxa d’empara. El to general és d’optimisme, però no tothom ajuda (altrament, poca novel·la tindríem): al món hi ha lladres sense escrúpols, la policia no resol gairebé res i algun secundari tampoc no  vol ajudar-se a si mateix (i sense esforç no hi haurà recompensa).

A la novel·la hi ha, potser, dos homenatges (literaris; desconec si eren conscients o no).

La colla dels deu i L’home de Munic, de Joaquim Carbó

Aquest 2009 s’han acomplert quaranta anys de la publicació de La colla dels deu, d’en Joaquim Carbó, un llibre clau del gènere de la novel·la de colla, que en general no ha perdut vigència i jo he rellegit de gust. Els personatges hi són ben caracteritzats (dintre del que permeten l’extensió i l’acció), hi ha tensió i misteri (tant entre els amics com en la resolució del cas) i el català emprat, com en tots els llibres de Carbó, és enriquidor.

Més enllà d’uns pocs detalls que no afecten la lectura, potser el que més envelleix el text (o almenys, el limita) és que es tracta d’una novel·la exclusivament de nois (que no necessàriament «per a nois»). La literatura més recent ha fet un esforç lloable per cobrir un buit de representació que no es pot retreure a en Carbó en concret, però sí a tot el seu temps literari i l’herència que havia rebut. Ara, passats els anys, resulta estrany el que en el seu moment era normal i probablement ens n’hem d’alegrar.

El vol del falcó, de Josep Vallverdú

El vol del falcó, de Josep Vallverdú, és una novel·la èpica, ambientada en un món grec primitiu, mític i màgic (un món homèric, però amb poca aparició dels déus). La trama té certs paral·lelismes amb L’ombra del senglar: un jove (allà era un nen) desvalgut i maltractat és adoptat per un grup que li permetrà de créixer fins a assolir un càrrec social de gran categoria, però no sense passar proves (molt) dures. El punt de vista, com allà, és el de l’heroi masculí clàssic i els personatges femenins són escadussers i poc desenvolupats. Són novel·les de l’aventura de l’home jove en temps de rols socials molt marcats.

L’home que es va aturar davant de casa, de Joaquim Carbó (2)

Ressenya i recomanació d’en Josep Maria Aloy, dins 100 llibres de literatura infantil i juvenil en llengua catalana, del llibre del que us parlava l’altre dia. Cliqueu per ampliar la imatge.

El missatge del cavaller de l’àguila rampant, d’Àlvar Valls

El missatge del cavaller de l’àguila rampant, del narrador i traductor Àlvar Valls (La Galera, 1979, diverses edicions) és una novel·la de colla que narra la resolució d’un misteri en un ambient rural. Si voleu, és un equivalent de moltes de les novel·les de l’Enid Blyton o publicades amb el nom de l’Alfred Hitchcock (per molt que el gènere va més enllà i a més va ser característic de tota una època de la novel·la infantil i juvenil en català), però amb molta més qualitat literària i un lèxic molt més treballat, abundós en termes específics i en frases fetes. El llibre duu il·lustracions de Ricard Castells, en tinta negra i de caràcter realista.

Quan ja tenien fet un senyor forat de ben bé un metre de fondària, van decidir de no aprofundir més: no podia ser que, en cas d’haver estat enterrada la clau, ho hagués estat tan avall.
—Em sembla que el teu invent, Ramonet, no dóna cap resultat —va fer en Magí en to de mofa. I adreçant-se a la Pepa—: Això sí: ningú no podrà dir que no som uns investigadors metòdics, que no ho sospesem tot abans d’abandonar. Oi, noia?
—El que podríem fer és eixamplar una mica el forat —va dir la Lena—. Potser les passes no ens han donat la mida exacta. Dóna’m el pic —i l’arrabassà de l’Arnau que el tenia en aquell moment.
La noia va començar a eixamplar, tot allargant el forat en direcció a l’ermita.
—Renoi, quin esvoranc! Ni que corregués per aquí un talp gegant. L’haurem de tapar bé, després; si ens enxampava el Perellonet, ens tancava tots a la garjola.
—Li diríem que ha estat una idea del seu fill. Oi, Ramonet, que ton pare ens estima molt i no ens ficaria entre reixes?
—Molta gaita i poca feina, vosaltres.
En Ramonet estava capficat; feia estona que cavaven, i l’eixamplament ja feia gairebé dos metres, i la clau no apareixia. Tot d’una, però, quan en Galdric burxava terrossos ja començats a descarnar, amb el càvec va topar amb alguna cosa dura i es va sentir un soroll estrident: Dring!…
—Heu sentit?
En Galdric tornà a picar: Dring! dring! dring!…
—Aquest so és metàl·lic!
—La clau!
—La clau, nois! Ja la tenim!
Tots s’hi van apropar. En Galdric anava traient terra amb el càvec, i després amb les mans va deixar net un objecte de ferro que, com van poder veure de seguida, no era pas cap clau d’obrir panys.
—Què és això?
—Una anella de ferro. I una corda…

La caravana invisible, de Josep Vallverdú

La caravana invisible, de Josep Vallverdú, és una novel·la d’acció pura, força més propera a un guió cinematogràfic o a un còmic d’acció que a cap concepte de novel·la psicològica o introspectiva. Transcorre a una zona relativament indeterminada de l’Àfrica central, entre la selva tropical i el desert saharià. La protagonitza en Martí Gregori, un «Fernando Alonso» del seu temps que, havent de descansar del motor per recomanació mèdica, accepta fer de periodista sobre els caçadors de feres vives de l’Àfrica; però de seguida haurà de lluitar, en una ràpida sèrie d’aventures que es desenvolupen amb l’accelerador premut a fons, contra la temible secta del Cinyell d’Or i per tal de resoldre l’enigma dels «ulls» de Balzem.

Aleshores fou quan Adhur tingué la més agosarada pensada de tot aquell joc foll entre la vida i la mort. Decidí esperar allí mateix tota la nit.
—Però —li feren avinent els camellers— Djarbi pot retornar.
—No tornarà. Em té una por terrible. D’altra banda, és aquí on demà he de trobar-me amb els meus amics. I ara —digué tombant-se cap al soldat de Djarbi, que romania romancejant allí a la vora—, ara no et puc deixar marxar, perquè has sentit el que dèiem i ho contaries al teu amo.
—No vull tornar amb el meu amo —gemegà el soldat.
—Per si t’hi repensessis —digué Adhur tot lligant-lo altre cop.
…
El presoner, però, es mostrà insensible a les amenaces i als interrogatoris d’Adhur. No volia revelar on era el quarter general de les forces del Cinyell d’Or. Adhur no cregué que fos arribada l’hora del turment. De fet, però, de la conversa amb Djarbi sabia ja que era a Balzem on es reunia la secta. I era la secta qui tenia interès a fer desaparèixer tot senyal del mapa de la regió de Balzem, ara es veia ben clar. I Adhur anava lligant caps, perquè aquella secta, en principi composta per homes del desert, es devia haver estès a les ciutats i pobles: el president i el secretari del Departament de Turisme de Bar-el-Keuem hi devien pertànyer. I les ordres que Adhur tenia d’actuar al marge de la policia mateixa eren degudes al fet que el govern no tenia confiança en els policies de Bar-el-Keuem.

• Josep Vallverdú, La caravana invisible (1967), Grup Promotor, 1981; Aliorna, 1986; Columna, 1997; inclosa també dins El vent de l’aventura, I, La Galera-IEI, 1996, pp. 139-247, d’on he tret la cita (pp. 196-197).
• Altres referències a Josep Vallverdú dins aquest bloc

Un rètol per a Curtó, d’Àngels Garriga

Fa poc us parlava de la inauguració de la nova biblioteca Marta Mata a Cornellà. Dons bé, aquesta pedagoga renomenada era filla d’una mestra i escriptora que també va aportar el seu granet de sorra a la recuperació de la literatura infantil en català: l’Àngels Garriga, qui amb Un rètol per a Curtó va quedar finalista del premi Folch i Torres del 1966.

Un rètol per a Curtó, que fou il·lustrat per la Fina Rifà, és una obreta encisadora, que pertany al gènere de les novel·les de colla, però en realitat amplia la colla fins engrescar un poblet sencer, l’imaginari Curtó. La societat rural s’ha transformat molt en els més de quaranta anys que han transcorregut des d’aleshores, però això, més que un desmèrit, potser li dóna un nou valor com a font de coneixement. (Car la literatura ens serveix també per saber com era la vida que van viure els nostres pares, avis i besavis; tot i que en aquest cas va bé desfer la possible ambigüetat: els pares i les mares, els avis i les àvies, que no feien pas la mateixa vida els uns que les altres.)

L’anècdota és ben senzilla: els «brètols» de Guànec es creuen superiors a Curtó pel simple fet que els han col·locat un rètol a la carretera, cartell que Curtó no té. De forma constructiva, com es podria fer que el poblet sia mereixedor d’un avís propi? Potser es pot convertir un erm en un bosquet, fer un museu de les eines antigues, crear una fira amb objectes dels nanos, reparar els carrers, plantar flors arreu… Dé n’hi dó, la de coses que un té a l’abast, i més si es treballa en equip!

La novel·la és també un cant a l’obra de tants mestres que, amb mà esquerra, dolçor i tenacitat, fan que l’impuls dels seus nanos reverteixi de manera activa i constructiva en el benefici de la seva societat.

• Vegeu també: La biblioteca de Curtó

4 de març, presentació de La lluna, la pruna, a Rovafabes Jove

El proper 4 de març, l’Oriol Toro (Vivim del cuentu) explicarà i cantarà La lluna, la pruna (un llibre-cd de La Galera, il·lustrat per Sebastià Serra) a Rovafabes Jove (Carrer Nou, 27 de Mataró, tel. 93 790 55 82).

Els amics del vent, de Josep Vallverdú, il·lustrat per Pilarín Bayés

—Talleu! —va ser la darrera ordre de l’Odila.
En Quel i l’Antònia estaven paralitzats al fons de la caixa.
En Quel va estirar el braç i tocà una cosa metàl·lica. Era un dels garrafons de gas de reserva. Al costat, hi havia uns ganxos de ferro lligats en una corda.
A baix, el ferrer de tall en un cantó, el mosso jove a l’altre, amb sengles destrals, tallaren a l’uníson els dos lligams que sostenien el globus fermat als guardarrodes de ferro.
Es gronxaven. Una sensació a la panxa, un fred sobtat… L’Antònia va tancar els ulls i es disposà a fer un crit. Bo i a les fosques, l’Odila li tapà la boca.
—Digueu pas res. Pas un mot!
I al cap d’uns segons:
—Muntem! Estem salvats!
Les teulades desapareixien en la nit, ombres estranyes passaven, un tossal es veia al davant, una riera lluentejava un instant…
Anaven pujant. L’operació «Aeròstat» havia estat un èxit.
Al pati de ca l’Odila ja no hi havia ningú. Tothom havia marxat o bé per les teulades o bé pels cellers, i passarien la nit en cases que no eren les llurs.
Els soldats de l’escamot d’aquell carrer corrien. No pas per apuntar a l’aeròstat. Corrien d’esglai, davant aquella fantasma grisa que pujava cel amunt.

• Josep Vallverdú, Els amics del vent, il·lustrat per la Pilarín Bayés, La Galera, Barcelona, 1979, pp. 66-67.

Josep Vallverdú és dels autors que més ha fet per tal que tinguem novel·la d’aventures en català (i bon català, es podria afegir: sempre amb plena exigència lingüística). Els amics del vent narra la fugida de dos nens durant la «Guerra del Francès». Tot i ser una novel·la de guerra, és poc fosca, amb força tocs d’ironia i molt pocs de violència.

Encara que no va ser cap èxit comercial llampant (la segona i darrera edició sembla ser del 1986, sense comptar la Biblioteca Vallverdú), aquesta no és una qüestió rellevant dins aquest bloc, on tindrà el valor d’una informació més.

• Altres referències a Josep Vallverdú dins aquest bloc

Els astronautes del “Mussol”, de Sebastià Sorribas, il·lustrat per Pilarín Bayés

Rellegia aquests dies Els astronautes del «Mussol», d’en Sebastià Sorribas, i pensava que s’aguanta prou bé per ésser un llibre de ciència-ficció humorística amb 35 anys a les espatlles. Potser l’humor i la ciència-ficció són dels elements literaris que més ràpidament envelleixen.

Però no només. També em pregunto com és de difícil avaluar un llibre que vas gaudir de nen i unes il·lustracions com les de la Pilarín Bayés, una autora amb la qual va créixer més d’una generació de lectors, inclosos aquells que vam viure en primera persona el procés de relativa normalització del català, amb la seva reintroducció a totes les escoles. No cal oblidar que la crítica veu les obres a través d’uns ulls sempre personals, subjectius, per molt que hi hagi eines de correcció i distanciament. I més: trobo important que hi hagi llibres que pervisquin d’una generació a les posteriors, per no caure en l’error (econòmicament, sucós, però culturalment, nefast) de confondre novetat amb qualitat. I com és clar, no només Verne o L’illa del tresor; també un cànon català, en la mesura del possible i amb totes les objeccions pròpies del cas. En Sorribas hi ocupa plaça de ple dret amb El zoo d’en Pitus, perquè en part, el cànon el fa la història per si sola, amb la seva selecció col·lectiva.

Tornant a Els astronautes…, és una novel·la benhumorada i bonhomiosa, sense més pretensions (ni menys tampoc) que la de fer passar una bona estona al voltant d’una colla aventurera i més esvalotada que raonable. Possiblement, no és un exemple d’escriptura literària impecable. Però al meu parer, les pulles dels joves, la mala relació inicial del grup amb en Reginald, o l’acció força constant, fan que el conjunt rutlli. També l’humor, inclosos contrastos tan forassenyats com el de que un xinès cridi “Que ve el papu!” al bell mig de Plató (amb el típic gust d’en Sorribas per tota classe de frases fetes i expressions populars). De fet, un dels jocs més recurrents al llibre és el del “bateig” dels centaurins: el senyor Palmera, el senyor Telescopi, el senyor Panxeta o el Mut. I tal volta això descriu bé l’ànim del llibre, que en un cert sentit passa entre el carreró de Ganímedes, l’avinguda del Sistema Solar i la placeta de Plató.

«—Ara resulta que el nostre carceller, en lloc de tenir sis potes i dos caps… és una noia! —va comentar en Ping. I una noia de debò!
—Més val així! —va fer l’Anna—. Sempre ens entendrem millor amb una persona que amb un robot!
—No vagis tan de pressa, Anna! —va replicar en Reginald—. Aquest ésser no és humà, malgrat la seva aparença! Qui sap quins sentiments pot tenir envers nosaltres! Pot tractar-se d’una raça, físicament semblant a la nostra, però amb una intel·ligència diferent… en què els bons sentiments no tinguin cabuda!
—Noi, Reginald! —va fer en Ping, mig somrient—. Has fet un retrat exacte de la teva persona!»