Paloma Valdivia i Gustavo Roldán, al cicle EDICCIÓ de Laie

Cliqueu a la imatge per accedir al bloc d’Hipòtesi

Un gran somni, de Felipe Ugalde

Un cocodril neix de l’ou amb el deler de ser gran, de créixer fins arribar a ser el més fort i temible, i d’acord amb aquest somni anirà menjant i creixent sense descans. No es pararà en barres i devorarà cada cop més coses: una mosca, peixets, peixos grans, un altre cocodril, els arbres d’un bosc, un catàleg de coses de tota mena (que potser serà la pàgina preferida de molts nens?) i àdhuc el nostre planeta sencer; a l’univers no canvia d’actitud, fins que arriba al seu límit amb un sol enorme, superior a ell, i morirà, però no passarà: esclata i queda convertit en una constel·lació.

Un gran somni, de Felipe Ugalde, recent premi Compostel·la d’àlbum il·lustrat, és un conte sobre l’ambició sense fre i la seva doble cara, la de l’èxit assolit i la de la destrucció causada. Es mou en el terreny del mite perquè explica de forma mítica el sorgiment d’un fet natural com és el d’una constel·lació, pero també per les coordinades on es mou: recorda Ícar, que no es deturà davant del sol i preferí la mort a viure amb limitacions; i recorda Heròstrat, qui incendià un temple per assolir la fama. A mi em resulta una història més aviat inquietant, perquè el cocodril l’admirarem i alhora l’odiarem; però entenc que són acostaments necessaris, donat que la psicologia del ser humà —sense excloure’n la dels menuts— és virolada, i no només rosa.

L’àlbum inclou dos detalls que els petits apreciaran, com són una coberta amb elements fosforescents i un fullet d’adhesius de la mateixa mena, en forma de planetes i estels. Val la pena d’assegurar-se, abans de contar la història, que els més menuts saben què és una constel·lació.

• Felipe Ugalde, Un gran sueño. Premi Compostel·la 2009. Kalandraka-Hipòtesi, 2009. 27 x 21 cm, 40 pp. ISBN 978-84-936667-9-8.

El lleó Kandinga, de Boniface Ofogo i Elisa Arguilé

El lleó Kandinga, de Boniface Ofogo i Elisa Arguilé, és un àlbum que crida a la porta amb força, demanant de no passar inadvertit.

En primer lloc, pel fet de ser d’en Boni Ofogo, un narrador nat al Camerun que no només destaca per la veu, la modulació i el repertori, sinó també per una presència teatral llampant, amb la vistosa roba tradicional del seu país.

En segon lloc, perquè es tracta d’una història amb moral expressa: «Kandinga no va contestar. Va morir víctima del verí mortal de la serp negra; però, en realitat, el van matar la seva avarícia i el seu egoisme». La tradició literària infantil europea s’ha anat allunyant d’aquestes conclusions i preferint camins més oblics.

I en tercer lloc, perquè l’aposta estètica de l’Elisa Arguilé és radical: pocs colors, combinacions estridents, línies molt gruixudes i efectes de zoom i perspectiva distorsionada. Agradarà o no, sense deixar indiferent.

• Boniface Ofogo i Elisa Arguilé, El lleó Kandinga. Kalandraka-Hipòtesi, 2009. Traducció d’Ignasi Centelles. 40 pp., 26,5 x 21 cm. ISBN 978-84-936667-5-0.
• La imatge de la coberta l’he presa d’Un chat botté, que incloïa l’àlbum entre els seus Imprescindibles del trimestre.
• A la dreta: Kandinga al Menjalletres de Dolors Todolí.

Presentació d’En Patufet a Casa Anita (21 de febrer)

Prenc aquesta nota del bloc d’en Pedro Villar. Piqueu per ampliar la imatge. (Respecte de la petita errata, el carrer, és clar, és el de Santa Eugènia.)

L’Amèlia vol un gos, de Tim Bowley i André Neves

A vegades, per conseguir petites coses terrenals va bé demanar la Lluna. Si més no, aquesta lliçó de picardia és la que ens donarà l’Amèlia quan el seu pare, molt raonablement, li prohibeixi de tenir gosset. Perquè és clar, les necessitats d’un cadell queden reduïdes a ben poc si un les compara amb les que ens provocaria una àliga, per no dir un elefant, per no dir una balena, per no dir…

El guió del conte és previsible, però no per això menys eficaç, i les il·lustracions són molt expressives i funcionals (des del meu punt de vista subjectiu, un però menor és que no sempre veig la raó dels nombrosos canvis de perspectiva, un punt marejants).

La imatge procedeix del web de l’editorial, que no té versió catalana.

• L’Amèlia vol un gos, de Tim Bowley i André Neves, Kalandraka-Hipòtesi, 2008, 30 pp., ISBN 978-84-935912-8-1. Fitxa bibliogràfica.

En Patufet, il·lustrat per Marc Taeger

Trobo un encert que Kalandraka-Hipòtesi hagi encarregat la il·lustració d’En Patufet a Marc Taeger: és un dels contes més simples i amb la fòrmula més establerta, i en Taeger, qui també havia posat imatge a Aquil·les el puntet (i algun altre títol no editat en català, com La verdadera historia de Caperucita), és un pintor de colors molt vius i línies particularment simples.

La imatge procedeix del lloc web de l’il·lustrador, on podeu veure també alguns esborranys. El text ha estat establert per Olalla González.

• En Patufet, text d’Olalla González, il·lustracions de Marc Taeger, Kalandraka-Hipòtesi, 40 pp., ISBN 978-84-93667-1-2.

Jocs d’ombres d’en Lluïsot arran d’un lladre

Hi ha il·lustradors que van que ni pintats per a determinats textos. Potser és el cas de La mora i l’Óscar Villán.

Potser és el cas també d’en Lluïsot, dibuixant habitual d’El Jueves (però també autor de Una temporada en Calcuta), i El lladre d’ombres, d’en Jaume Cela. Aquesta novel·la humorística, de to satíric i exagerat, narra com el detectiu Pi i Pi persegueix i enxampa un lladre capaç de pispar fins i tot les ombres dels edificis més emblemàtics de Barcelona. Si els tons del text i el dibuixant poden ser germans, a més, en Lluïsot fa una lectura simbòlica d’algunes possibilitats i augmenta el joc de tot plegat.

.I.
—Segueixi aquest cotxe —va ordenar el detectiu al taxista. […]
I, com si juguessin al gat i la rata, el taxi va començar a perseguir el cotxe del senyor Recasens.

.II.
—Ostres, senyor Pi! És que tinc una gana! —va exclamar la Joana, amb cara d’afamada—. Em podria convidar a menjar alguna galeteta. Amb l’estómac buit no sé pensar. […]
Es va aixecar de la cadira i va anar a buscar una capsa de galetes que tenia per encetar.
La va obrir i, mentre la Joana hi saltava al damunt com una granota a la bassa, el detectiu Pi va aprofitar per fer-se un cafetonet.