Tag Archives: Gianni Rodari

‘El pastís caigut del cel’, de Gianni Rodari


El pastís caigut del cel
, de Gianni Rodari (La torta in cielo, 1966), és una obra molt italiana i molt rodariana ensems. En dic «italiana» pensant en el cinema de l’època, en els tòpics del cor calent de la societat mediterrània, també en Dario Fo. Entre els homes trobarem sobretot «savis», científics, policies i militars, a quin més enze; les dones són mares que reparteixen calbots, castanyots i clatellades tant com abracen; els nanos juguen als patis i els carrers i també s’empenyen i fan puntades de peu. El món ha canviat des del 1966, sense dubte, però també la literatura infantil…

Ara bé, la història no és menys «rodariana». Així és com acaba:

En resum, que n’hi va haver per a tothom, [de pastís,] menys per al professor Rossi i per al professor Terenzio, que estaven a l’hospital curant la por.
També n’hi va haver un gran tall per al senyor Meletti, quan la senyora Cecília, Rita i Paolo van anar-lo a alliberar.
N’hi va haver un bocinet també per a mi, que vaig arribar al darrer moment, a temps, però, de fer-me explicar fil per randa com havien anat les coses.
I n’hi haurà per a tothom, un dia o altre, quan es fabricaran pastissos en comptes de bombes.

L’amenaça de la guerra atòmica és un disbarat que, com tots els disbarats bèl·lics, es resoldria prou bé si féssim més cas del sentit comú i l’instint per a la felicitat dels petits. Les mares ho comprendran prou aviat, més properes a ells i també al plaer. Els homes seran els darrers, i encara no tots. Hi ha una falsa «saviesa» que en realitat és una crosta del cervell.

Bruno Munari hi posa les imatges creant retrats i multituds en moviment amb un estil d’abstracció i exercici estètic força insòlit, d’elements mínims i plaer reconeixible i contagiós, d’aquell que ens fa sentir ganes d’agafar un llapis amb la convicció que l’art és una cosa simple i a l’abast de tots. No sempre ho fa, tanmateix, en una relació perceptible amb el caràcter o la funció dels personatges. Al mosaic inferior, la Lucrezia del racó inferior dret, per exemple, no és una senyora antipàtica, sinó una noieta engrescadora.

  • Gianni Rodari, El pastís caigut del cel. Il·lustracions de Bruno Munari. Traducció d’Àlvar Valls. La Galera, Barcelona, 1985, 2007. ISBN 978-84-246-8031-2.
  • Ressenya d’Sfer dins Al·lots
Anuncis

Amb els cabells de punta!, de Maria Ribell

Un dels recursos de creació de contes que no sol fallar —Rodari n’era un mestre— és el de jugar amb les frases fetes; per exemple, prenent-les literalment. Amb els cabells de punta!, de Maria Ribell, és un recull que fa servir aquesta classe de tècniques per parlar sobre tot d’adults que cometen algun excés (per exemple, fan servir amenaces o altres menes de solucions desesperades que en realitat són pegats que no solucionen res); aleshores s’esdevé un disbarat, la frase es fa certa i l’adult troba ocasió de remeiar la seva actitud. El llibre tracta els personatges amb humor i afecte, i el llenguatge és col·loquial i expressiu.

Així, a «Una per al pare, una per a la mare…», l’Esteve aprendrà a menjar bé quan el joc de les cullerades es faci real i tots els parents anomenats li prenguin (literalment) la pitança de la boca. Continua llegint

Les aventures d’en Tonino l’invisible, de Gianni Rodari

Quan un autor fa forat, és habitual que les editorials publiquin altres títols en una competència que a voltes és per l’espai, no per la qualitat. Ho hem vist en els darrers anys amb Jostein Gaarder, al meu entendre. Potser Les aventures d’en Tonino l’invisible, de Gianni Rodari, fou un cas semblant, ja que aquest recull de textos de suplement no és un llibre comparable al Gelsomino, l’Atalanta, El pastís caigut del cel, La Fletxa Blava o els Contes per telèfon. La diferència és que d’en Rodari, així i tot, sempre se’n treu partit.

El llibre inclou dues novel·les molt breus, Les aventures d’en Tonino l’invisible i Visca la Sapònia! i un recull de minicontes d’una colla, Les aventures dels «3A». Em mou a fer aquesta nota una curiositat: passat el temps, el text que més lluu és, al meu parer, el que s’havia deixat pel final i té una intenció més humil i de curt plaç. No és el gran Rodari, però sí llampades d’ell; aquí la cara humana, aquí la sorneguera, allà la crítica o la divertida. En el grup destaca potser «Bon dia, tristesa». En posar la imatge a aquestes pinzellades, a més, en Joan Antoni Poch reeixí d’una forma particularment encertada i expressiva.

  • Gianni Rodari, Les aventures d’en Tonino l’invisible. Traducció d’Àlvar Valls. Il·lustracions de Joan Antoni Poch. La Galera, Barcelona, 1986. ISBN 84-246-8036-7.

Contes en una gàbia, de Joles Sennell

Què es podria fer amb un conte massa trist, un amb penjolls que no són seus, un de massa curt, un amb massa finals, un de desordenat i un de pega? Doncs bé, s’hi pot fer tot un recull —Contes en una gàbia—, amb una petita col·laboració de dos personatges que els aniran trobant i esmenant.

O millor encara, amb l’ajut dels petits lectors, si s’animen a fer els retocs que convertiran aquells contes defectuosos en uns de feliços de formar tot un llibre. Una proposta de joc literari, doncs, en la línia que solem associar amb el mestre Rodari, il·lustrada amb humor per en Pep Montserrat.

  • Joles Sennell, Contes en una gàbia. Il·lustrat per Pep Montserrat. Cruïlla (El vaixell de vapor, sèrie blava), 2000. 77 pp. ISBN 978-84-8286-891-2.

Una troballa sorprenent, de Jaume Cela

Una troballa sorprenent, d’en Jaume Cela, és un llibre joganer i divertit, que a mi em sembla d’arrel rodariana. (Per si calgués, aclareixo que no parlo d’imitació, en cap sentit negatiu; Rodari, a la seva Gramàtica de la fantasia, va donar moltes claus per a crear tot jugant amb l’escriptura, i algunes són directament útils per a l’anàlisi.) Doncs bé, Rodari parlava del «binomi fantàstic», que sorgeix quan unim dues situacions que habitualment pertanyen a plans diferents: Què passaria si, en lloc de A, tinguéssim un B ben sorprenent?

En aquest llibre d’en Cela, A és una família amb animaló i B no és el típic gos o gat, sinó un cocodril. La trama es desenvolupa entre el realisme i l’exageració, amb molt d’humor, inclós el retrat dels personatges; és formada per una successió d’anècdotes, en general breus, i a voltes varia d’estils, car inclou també una minipeça teatral.

Les il·lustracions són d’en Werner Thöni-Hortal. A l’AELC en podeu trobar una guia de lectura.

«Des d’aquell dia, el Dentetes, quan sent el soroll de la rentadora, fuig com del dimoni i s’amaga sota els coixins del sofà. Fins que no veu la roba estesa, no surt del seu amagatall.
Va quedar tan escaldat, que quan s’entestava a no fer el que li dèiem només ens calia ensenyar-li la màquina de rentar i parlar-li en to de reny:
−Mira, Dentetes, que poso el programa llarg amb tu a dins!
Aleshores, es torna dòcil i suau, i no tingueu pas cap por que en faci alguna en tot el que queda de dia.»