Tag Archives: escola pública

Com i a qui afecten les retallades en educació? (Joan Domènech)

… Aquí, ni a Catalunya ni a l’estat, no hi ha cap consciència d’això. Per exemple, l’escola pública no és un tema d’interès per a la classe política dominant en aquest moment. L’escola pública en el sentit d’un sistema integrador, comprensiu, que globalment i en general asseguri una igualtat d’oportunitats, un creixement del coneixement, un creixement de la societat del coneixement… Hi ha països que fa temps que han fet aquests deures; en canvi, nosaltres no els hem fet. Tenim un sistema molt disgregat.

—I és en aquest sentit que l’escola pública de qualitat perilla?
—Hi ha una cosa que passa desapercebuda: les retallades no afecten mai tothom igual. Tenim un sistema educatiu públic molt desigual, amb escoles de categoria molt diferent (de composició dels alumnes, d’implicació de les famílies, d’implicació dels professors…). Jo sostinc que les retallades no afecten totes les escoles igualment, sinó que sobretot afecten les puntes del sistema i els sectors més desafavorits. Per tant, les retallades afecten sobretot les escoles que són més fortes, vull dir que s’han plantejat amb més profunditat tota la qüestió pedagògica, i les escoles que tenen uns alumnes amb més dificultats.

—Per tant, les retallades sí que afecten l’escola pública de qualitat.
—Sí, afecten l’escola pública de qualitat. Una de les coses que ens volen vendre és la idea que la qualitat no depèn dels recursos. Això és una afirmació molt contradictòria i, si no s’explica bé, pots caure en la demagògia. Primer: si els recursos no afecten la qualitat educativa, això vol dir que durant tots aquests anys hem llençat els recursos per la finestra? Moltes escoles es poden sentir ofeses, perquè han estat moltes les escoles que han aprofitat tant com han pogut aquests recursos. Que n’hi ha que no ho han fet? És possible. Ja he dit que el sistema educatiu és molt desigual. Però quan es retallen aquests recursos les escoles que pateixen més són les que han aprofitat bé aquests recursos. Les altres també pateixen, però potser no de la mateixa manera.

—La consellera Rigau diu que la qualitat educativa no se’n ressentirà, gràcies a l’esforç dels mestres, que enguany faran més hores lectives. Però les condicions educatives preocupen, desmotiven, frustren, indignen els mestres…
—Sí, s’han de fer mans i mànigues per mantenir la màxima protesta de cara a l’exterior i, alhora, un bon clima intern, entre els professors.

Anuncis

‘Matar l’escola’ (Miquel Obiols)

Corria, corria i només corria. Però quan les explosions van fer tremolar el terra vaig caure ben estès. Sentia trets, canonades, crits. El fum negre i espès m’impedia de veure-hi bé, però sabia que l’escola estava acorralada. L’artilleria atacava des de tot arreu sense compassió. No sabia què fer quan vaig entreveure dos peus gegantins, impressionants, fets d’arrels. Eren els peus de la meva escola que s’arrencaven de la terra fent un gran esforç. Quina proesa! I encara que l’edifici era vell i ple d’esquerdes —sacsejant-se ara cap aquí, ara cap allà— s’inclinava i es redreçava en un astut equilibri. Llavors, la meva mestra Maria va treure el cap per totes les finestres de l’escola, vint-i-set vegades. Feia la ve de la victòria i em mirava amb ulls de «guanyarem, noi!». Paralitzat per la sorpresa, vaig adonar-me que l’escola avançava cap a mi per entre el foc i la fumassa. L’escola intentava fugir i jo també vaig intentar fugir amb ella.

Quan la mare va despertar-me del malson van trucar per telèfon. «És impossible, això no pot ser!», vaig sentir que deia. Vam sortir cap a l’escola amb el cotxe a tota pastilla.

La nostra escola no hi era, havia desaparegut. Tot era un gran descampat de terres remogudes. «Han matat l’escola!», va exclamar la mare. Les mestres i moltes mares i pares feien que sí amb el cap. Jo vaig posar-me a cridar com un ximple: «Noooo, l’escola ha fugit! No és cert, Maria?». La meva mestra va deixar escapar un somriure fluix. Els meus amics no m’entenien gens.

Un dissabte la mare i jo vam anar a visitar un cementiri d’escoles. Era molt trist. Edificis sencers d’escoles mig enrunades s’apilotaven entre si. Vam ensopegar l’arribada d’una grossa grua metàl·lica, amb rodes potents, a punt de descarregar. Del seu enorme braç giratori i suspès d’un cable amb un ganxo en penjava una escoleta. La petita escola es gronxava al vent com un fanal de paper. A la seva façana encara s’hi podia llegir «Escola pública».

  • Miquel Obiols, 55 taques & gargots, amb il·lustracions de Joan Cruspinera. Columna, Barcelona, 2000. ISBN 84-664-0270-5.