Tag Archives: Empúries

‘El dolor invisible’, de Jordi Sierra i Fabra

L’obra de Jordi Sierra i Fabra és difícil d’avaluar, per la seva extensió de polígraf, la relativa diversitat (relativa, perquè és més de gèneres que d’estil, al meu parer) i l’èxit constant entre els lectors joves. Gairebé qualsevol novel·la seva és una bona porta d’entrada al seu món. Justament per cap raó especial, aquí he triat parlar d’El dolor invisible (Empúries, 2002).

Ens trobem a un sanatori mental. En aparença hi ha una figura masculina encara jove però amb la vida prou ben encarrilada (feina estable i respectada, parella) que ha d’intentar guarir una adolescent desequilibrada (amb un trauma i múltiple personalitat). Hi ha un enigma de fons i el perill imaginable que el metge no tregui a la jove del pou, sinó a la inversa, i el perill larvat d’un enamorament. Es busca l’emotivitat: el metge mira les malaltes i, després de recordar un cas molt greu,  pensa: «Totes perdudes, totes irrecuperables, totes sentenciades», i poc després sospira: «Dona’m una escletxa, petita. Dona’m una escletxa» (p. 69). A l’estil, com d’habitud a l’autor, imperen les frases curtes, amb predilecció per la repetició. A un passatge que ens situa el títol:

En Roger Ferrer ho va percebre.
I més que vai va comprendre que allà dins, al seu cap, darrere d’aquell dolor invisible, hi havia alguna cosa més.
Un secret.
El secret de la Mercè Roca Pedrosa.
Descobrir-lo era salvar-la.
Va intentar una cosa. Va seguir un pressentiment. (p. 131)

La novel·la, com és d’esperar, es clou amb optimisme. Però encara ens inclou un joc: serà veritat el que hem llegit fins ara o potser, havent-hi en efecte un metge i un malalt amb excés d’imaginació, la veritat serà ben distinta? No sabria dir si el recurs és plenament versemblant amb tot el narrat abans o si bé escapa de les costures, però afegeix un punt més a una novel·la planera i de tensió creixent, sempre que ens agradi la forma de narrar de l’autor.

  • Jordi Sierra i Fabra, El dolor invisible. Empúries (L’Odissea, 128), Barcelona, 2002. ISBN 84-7596-911-9.
Anuncis

‘Interior amb vent’, de Perejaume

.

14
INTERIOR AMB VENT

eolífon Instrument musical que imita el so del vent.
anemoscopi Embut de lona, sovint estampat amb franges blanques i vermelles, que, subjectat al capdamunt d’un eix, indica la direcció i la intensitat del vent.

Situar en una sala hermèticament tancada un instrumentista que interpreti a l’eolífon diversos brogits de vent. Davant seu, un anemoscopi, articulat mecànicament segons quina sigui la intensitat del so, ha de donar a aquells brogits la il·lusió de vent real. Tot, en l’espai, ha de restar en calma, quiet.

A banda de veure’l i d’oir-lo davant seu representat, els observadors no han de notar senyal de vent enlloc.

.

  • Perejaume, Obreda. Secció OÏOR, poema 14. Edicions 62/Empúries, Barcelona, 2003. ISBN 84-7596-534-2.

‘molt’, de Joan Brossa

.

.

.

.

.

.

.

.

.

molt

.

.

.

.

.

.

.

.

.

  • Joan Brossa, Poemes visuals. Edicions 62/Empúries, Barcelona, 2001. ISBN 84-297-4794-X.

Una altra endevinalla de l’Olga Xirinacs

.

.
Endevina endevineta:
li agrada viure amagat.
Endevina endevinalla:
té vuit potes i no balla.

Porta caputxa i es mulla,
té un sac de tinta i no es taca,
no sap escriure ni un mot,
té tres lletres i es diu…

.

  • Treta de Marina, de l’Olga Xirinacs, il·lustrat per l’Asun Balzola, Empúries, Barcelona, 1986.

Els de percussió, de Miquel Desclot i Fina Rifà

.

ELS DE PERCUSSIÓ

El cul ens piquen i el carpó
amb la baqueta i el bastó.

El cap ens tusten i el clatell
amb la maceta i el martell.

I tots nosaltres, bons minyons,
dels mastegots en fem cançons.

Però la mosca ens puja al nas
i la farem com un cabàs.

No negareu que hem avisat:
el nostre cop serà sonat!

.

  • Miquel Desclot, Música, mestre!, il·lustrat per Fina Rifà, Empúries (La poma verda, 3), Barcelona, 1987. Els poemes pertanyen a la cantata Concert desconcertant, amb música d’Antoni Ros Marbà.
  • Miquel Desclot dins aquest bloc

Una endevinalla de l’Olga Xirinacs

.

.

Qui l’endevina?
Fa sopa fina.

Qui l’ha pescat,
tan malcarat?

Ens fa ganyotes
amb les dentotes.

Li diuen ***,
tothom ho sap.

.

  • Treta de Marina, de l’Olga Xirinacs, il·lustrat per l’Asun Balzola, Empúries, Barcelona, 1986.