Tag Archives: Els grumets de La Galera

‘Nicoló i el llangardaix blau’, de Claude Bailly

Nicoló i el llangardaix blau, de Claude Bailly, fou el quart volum d’Els grumets de la Galera, després d’El zoo d’en Pitus, Les presoneres de Tabriz i Un rètol per a Curtó. Traduït per Xavier Romeu, duia il·lustracions de Montserrat Torres, uns perfils de pocs trets prou característics del seu temps.

La novel·la encara es llegeix de gust, per la seva alegria vital, la recompensa de l’afany de superació i la successió d’aventures que duen Nicoló de la desesperança a la felicitat dels seus. Descriu un món de misèria antic —una Itàlia marcada per la gana i la murrieria, on despistar-se vol dir ser robat— però universal: avui la misèria té altres formes, a l’Occident ric no hi ha barris sencers de nens sense sabates, que només dinen si hi ha concurs d’empassar-se espaguetis sense tallar; però sí hi ha encara barraques i vides que es nodreixen dels contenidors i infàncies que ningú vol per als seus.

Potser el tret més antic als ulls actuals no és de contingut, sinó de forma literària: la tria de personatges patètics, que aposten molt fort pels lligams emocionals basats en la compasió. Així, el protagonista és un infant «de la mare de Déu», trobat i recollit per una família amb nou fills i recursos del tot insuficients; don Bartolo, el pare, és a la presó perquè, en no saber llegir, ha enganxat un cartell on no devia; la Cynthia és en una cadira de rodes per un «xoc nerviós»; en Tiberi és un cotxer sense clients que no arriba ni a péixer el seu cavall; el Nicoló per poc no troba la mort en l’escalada dels Faraglioni… D’una banda s’abusa del recurs de tocar el cor, amb el que té de trampós, i de l’altra, no hi ha dificultat que no es pugui superar si un s’ho proposa amb plena fermesa; emocionalment, és una roda de fira. També és cert, però, que això són ingredients de més d’una obra clàssica.

  • Claude Bailly, Nicoló i el llangardaix blau. Il·lustracions de Montserrat Torres. Versió de Xavier Romeu. La Galera, Barcelona, 1968.
Anuncis

‘Lladres de cavalls’, de Josep Vallverdú

Lladres de cavalls, de Josep Vallverdú, amb il·lustracions netes d’un clàssic de les aventures com l’Isidre Monés, és la mena de novel·la d’aventures que podem esperar del títol, de l’autor i la dedicatòria: «Homenatge al Cine Portfolio, palau dels meus westerns infantils». Presentada a partir d’uns 10 anys, al meu parer en sobresurt que mesura molt la violència: l’únic mort el trobarem avançada l’acció, ja mort i mig enterrat, sense que en sabem la causa ni la sospitem necessàriament violenta, i a més serà una troballa positiva per als personatges; de fet, fins els trets són escadussers (no així les armes).

Els personatges es mouen en quatre grups: la jove Norma, mestra que marxa a treballar a una vila «que ja ciutadeja», i el seu germà petit, en «David de les oques», a més d’un enamorat, el Jove Frank; els lladres de cavalls, els indis i els soldats (als quals s’unirà en Frank). Aquí un moment clau, situat, com ha de ser, en un congost:

—–13
—–DE TRES COLORS
—–Els indis Natxuc vestien camises blanques, d’un blanc mantegós: es feien els vestits sempre amb aquella coloració, per bé que els camalls dels pantalons portaven ratlles verticals a la costura lateral, de colors més vius, verd o vermell. De vegades la camisa era sense mànegues, i llavors lluïen braçals gruixuts, de cuiro, també tenyit de blanc.
—–Els soldats anaven foscos, blau intens la jaqueta, blau més descolorit el pantaló. N’hi havia ben pocs que no calcessin botes de muntar. Barrejats amb els cavalls, predominantment negres o rojos, formaven un conjunt que es confonia amb les masses fosques del paisatge.
—–Els abigeus* vestien els colors terrosos dels vaquers. Al cap, no tots portaven capells d’ala ampla: en Fletcher, per exemple, portava un barret dur, d’ales curtes. De fet, anava encara vestit tal com havia pujat al tren, on havia enganyat amb la seva aparença de senyor la recentment nomenada mestra de Fario, que no havia pogut ocupar el seu lloc encara, i que vagava perduda, per les vores d’un rierol de muntanya, acompanyada d’un nen amb gana i por, i un cavall coix.
—–Aquests tres colors es distribuïren en una zona de terreny que s’estrenyia prop del congost de Coyotito, pel fons del qual, cada any, i només a la tardor, passava un filet d’aigua de la torrentera exterior. Si sempre hi hagués hagut aigua, qui l’hagués seguida hauria fet cap al rierol que vorejaven els dos germans Brass.
—–Apuntava l’alba. …

  • abigeu: lladre de bestiar
  • Josep Vallverdú, Lladres de cavalls. La Galera, Barcelona, 1992, amb il·lustracions d’Isidre Monés. ISBN 84-246-7249-6. Cita de les pp. 101-102. Edició de 1996, ISBN 84-246-8199-1.

El vol del falcó, de Josep Vallverdú

El vol del falcó, de Josep Vallverdú, és una novel·la èpica, ambientada en un món grec primitiu, mític i màgic (un món homèric, però amb poca aparició dels déus). La trama té certs paral·lelismes amb L’ombra del senglar: un jove (allà era un nen) desvalgut i maltractat és adoptat per un grup que li permetrà de créixer fins a assolir un càrrec social de gran categoria, però no sense passar proves (molt) dures. El punt de vista, com allà, és el de l’heroi masculí clàssic i els personatges femenins són escadussers i poc desenvolupats. Són novel·les de l’aventura de l’home jove en temps de rols socials molt marcats.

Continua llegint

Els inventors de fantasmes, de Josep Vallverdú

Els inventors de fantasmes, de Josep Vallverdú, és una petita novel·la decameroniana: quatre estudiants de periodisme es queden sense combustible i han de passar la nit en un mas perdut. L’hoste els rebrà de bon grat i, quan els joves expressen la seva admiració per una almorratxa artesanal, els proposa d’alegrar el temps amb un concurs d’històries: qui n’inventi la millor, els diu, se endurà el recipient com a premi. En summa: una excusa per a detenir els personatges en una estadia forçosa que entretrindran amb el poder de la paraula.

Les històries seran força diferents d’ambientació, però predominen dos tons: l’heroic i patriòtic («L’escut del comte d’Urgell») i el realista i humorístic, amb elements que recorden força les narracions renaixentistes, com són, en el pla moral, el càstig de l’avarícia i la supèrbia o la denúncia de l’engany («L’ànima en pena del mas Canela», «Pubill, pubilla i llop», «L’amic de Cuba»). Com gairebé sempre, Vallverdú és a més sinònim d’un viatge ben profitós per la riquesa del nostre lèxic. D’altra banda, la tria de personatges (un adult i quatre joves estudiants universitaris) afavoreix la versemblança i no cau en certa trampa habitual de la novel·la per joves, en la qual els protagonistes tenen una capacitat irrealment extraordinària (faig aquest pensament des d’una inquietud relativament cervantina, en la mesura en què la ficció, volguem o no, afecta la formació de nostra personalitat). Les il·lustracions d’en Minguell són realistes i expressives, i sovint acompanyen el text de forma que resolen més d’un dubte lingüístic.

—Per què no la rifa? —indicà l’Anna.
En Salvador movia el cap solemnement.
—La donaré a qui se la guanyi.
—I com ens la guanyarem? —van demanar ells.
—Vosaltres sou tots espavilats. Us voleu dedicar al periodisme interior, a contar coses del país.
—Sí, ja ho hem dit.
—Bé, doncs, aquesta masia, que dieu que us agrada tant, al llarg del temps pot haver vist moltes coses, n’hi poden haver passat qui sap les. No?
—Prou.
—Qui aspiri a tenir l’almorratxa, que aixequi el dit.
Tots quatre van aixecar l’índex.
—Ho veieu? Ho hem d’arranjar, això. Veureu: com que sabeu història, geografia, costums del país, cadascun de vosaltres s’inventarà, o imaginarà, una història possible, o sigui que hauria pogut passar, dins aquesta masia, des de l’Edat Mitjana. Qualsevol història. Jo seré l’únic jutge. Però vosaltres també votareu, dient-me quina història us ha agradat més de les quatre. Jo em faré el meu veredicte i comunicaré la decisió demà al matí, quan sortireu: llavors el premiat rebrà l’almorratxa (p. 19).

darabuc-jaume-minguell-josep-vallverdu-almorratxa-inventors-fantasmes

El missatge del cavaller de l’àguila rampant, d’Àlvar Valls

El missatge del cavaller de l’àguila rampant, del narrador i traductor Àlvar Valls (La Galera, 1979, diverses edicions) és una novel·la de colla que narra la resolució d’un misteri en un ambient rural. Si voleu, és un equivalent de moltes de les novel·les de l’Enid Blyton o publicades amb el nom de l’Alfred Hitchcock (per molt que el gènere va més enllà i a més va ser característic de tota una època de la novel·la infantil i juvenil en català), però amb molta més qualitat literària i un lèxic molt més treballat, abundós en termes específics i en frases fetes. El llibre duu il·lustracions de Ricard Castells, en tinta negra i de caràcter realista.

Quan ja tenien fet un senyor forat de ben bé un metre de fondària, van decidir de no aprofundir més: no podia ser que, en cas d’haver estat enterrada la clau, ho hagués estat tan avall.
—Em sembla que el teu invent, Ramonet, no dóna cap resultat —va fer en Magí en to de mofa. I adreçant-se a la Pepa—: Això sí: ningú no podrà dir que no som uns investigadors metòdics, que no ho sospesem tot abans d’abandonar. Oi, noia?
—El que podríem fer és eixamplar una mica el forat —va dir la Lena—. Potser les passes no ens han donat la mida exacta. Dóna’m el pic —i l’arrabassà de l’Arnau que el tenia en aquell moment.
La noia va començar a eixamplar, tot allargant el forat en direcció a l’ermita.
—Renoi, quin esvoranc! Ni que corregués per aquí un talp gegant. L’haurem de tapar bé, després; si ens enxampava el Perellonet, ens tancava tots a la garjola.
—Li diríem que ha estat una idea del seu fill. Oi, Ramonet, que ton pare ens estima molt i no ens ficaria entre reixes?
—Molta gaita i poca feina, vosaltres.
En Ramonet estava capficat; feia estona que cavaven, i l’eixamplament ja feia gairebé dos metres, i la clau no apareixia. Tot d’una, però, quan en Galdric burxava terrossos ja començats a descarnar, amb el càvec va topar amb alguna cosa dura i es va sentir un soroll estrident: Dring!…
—Heu sentit?
En Galdric tornà a picar: Dring! dring! dring!…
—Aquest so és metàl·lic!
—La clau!
—La clau, nois! Ja la tenim!
Tots s’hi van apropar. En Galdric anava traient terra amb el càvec, i després amb les mans va deixar net un objecte de ferro que, com van poder veure de seguida, no era pas cap clau d’obrir panys.
—Què és això?
—Una anella de ferro. I una corda…

darabuc-ricard-castells-alvar-valls-cavaller-aguila-rampant

Un rètol per a Curtó, d’Àngels Garriga

darabuc-angels-garriga-fina-rifa-un-retol-per-a-curtoFa poc us parlava de la inauguració de la nova biblioteca Marta Mata a Cornellà. Dons bé, aquesta pedagoga renomenada era filla d’una mestra i escriptora que també va aportar el seu granet de sorra a la recuperació de la literatura infantil en català: l’Àngels Garriga, qui amb Un rètol per a Curtó va quedar finalista del premi Folch i Torres del 1966.

Un rètol per a Curtó, que fou il·lustrat per la Fina Rifà, és una obreta encisadora, que pertany al gènere de les novel·les de colla, però en realitat amplia la colla fins engrescar un poblet sencer, l’imaginari Curtó. La societat rural s’ha transformat molt en els més de quaranta anys que han transcorregut des d’aleshores, però això, més que un desmèrit, potser li dóna un nou valor com a font de coneixement. (Car la literatura ens serveix també per saber com era la vida que van viure els nostres pares, avis i besavis; tot i que en aquest cas va bé desfer la possible ambigüetat: els pares i les mares, els avis i les àvies, que no feien pas la mateixa vida els uns que les altres.)

L’anècdota és ben senzilla: els «brètols» de Guànec es creuen superiors a Curtó pel simple fet que els han col·locat un rètol a la carretera, cartell que Curtó no té. De forma constructiva, com es podria fer que el poblet sia mereixedor d’un avís propi? Potser es pot convertir un erm en un bosquet, fer un museu de les eines antigues, crear una fira amb objectes dels nanos, reparar els carrers, plantar flors arreu… Dé n’hi dó, la de coses que un té a l’abast, i més si es treballa en equip!

La novel·la és també un cant a l’obra de tants mestres que, amb mà esquerra, dolçor i tenacitat, fan que l’impuls dels seus nanos reverteixi de manera activa i constructiva en el benefici de la seva societat.

darabuc-angels-garriga-fina-rifa-un-retol-per-a-curto-2

Els amics del vent, de Josep Vallverdú, il·lustrat per Pilarín Bayés

—Talleu! —va ser la darrera ordre de l’Odila.
En Quel i l’Antònia estaven paralitzats al fons de la caixa.
En Quel va estirar el braç i tocà una cosa metàl·lica. Era un dels garrafons de gas de reserva. Al costat, hi havia uns ganxos de ferro lligats en una corda.
A baix, el ferrer de tall en un cantó, el mosso jove a l’altre, amb sengles destrals, tallaren a l’uníson els dos lligams que sostenien el globus fermat als guardarrodes de ferro.
Es gronxaven. Una sensació a la panxa, un fred sobtat… L’Antònia va tancar els ulls i es disposà a fer un crit. Bo i a les fosques, l’Odila li tapà la boca.
Digueu pas res. Pas un mot!
I al cap d’uns segons:
—Muntem! Estem salvats!
Les teulades desapareixien en la nit, ombres estranyes passaven, un tossal es veia al davant, una riera lluentejava un instant…
Anaven pujant. L’operació «Aeròstat» havia estat un èxit.
Al pati de ca l’Odila ja no hi havia ningú. Tothom havia marxat o bé per les teulades o bé pels cellers, i passarien la nit en cases que no eren les llurs.
Els soldats de l’escamot d’aquell carrer corrien. No pas per apuntar a l’aeròstat. Corrien d’esglai, davant aquella fantasma grisa que pujava cel amunt.

  • Josep Vallverdú, Els amics del vent, il·lustrat per la Pilarín Bayés, La Galera, Barcelona, 1979, pp. 66-67.

Josep Vallverdú és dels autors que més ha fet per tal que tinguem novel·la d’aventures en català (i bon català, es podria afegir: sempre amb plena exigència lingüística). Els amics del vent narra la fugida de dos nens durant la «Guerra del Francès». Tot i ser una novel·la de guerra, és poc fosca, amb força tocs d’ironia i molt pocs de violència.

Encara que no va ser cap èxit comercial llampant (la segona i darrera edició sembla ser del 1986, sense comptar la Biblioteca Vallverdú), aquesta no és una qüestió rellevant dins aquest bloc, on tindrà el valor d’una informació més.