Tag Archives: editorial Laia

‘Si puges al Sagarmatha quan fumeja neu i vent’, de Josep-Francesc Delgado

La muntanya és un dels pocs llocs que encara permet la descoberta èpica, si no ja de nous territoris i cims, sí d’un mateix. Probablement serva l’encant que podia tenir l’Àfrica o els pols al segle XIX, que a la novel·la va narrar Verne com ningú; però avui, més que l’aventura col·lectiva, semblem interessats per la personal.

Si puges al Sagarmatha quan fumeja neu i vent (premi Joaquim Ruyra del 1988 i primera novel·la d’una sèrie de l’Himàlaia que de fa poc compta ja quatre volums) narra una aventura alhora personal (de la protagonista) i col·lectiva (perquè un ascens d’alta muntanya és sempre tasca de grup). És col·lectiva també en un sentit literari: la forma narrativa que adopta no és lineal, sinó de reconstrucció i solució d’un enigma a partir d’anar reunint les aportacions de cada membre de l’expedició, com un puzle que anés prenent forma peça a peça. D’altra banda, destaca per un caràcter espiritual i màgic, amb un paper clau dels lames i el Ieti. La proposta reuneix, doncs, aventura, interès cultural i qualitat literària, i és merescut que s’hagi convertit en un clàssic de les recomanacions de batxillerat.

Sherlock Holmes i el seu exèrcit d’irregulars

Trobo una llàstima que no s’hagi recuperat Sherlock Holmes i el seu exèrcit d’irregulars (The Case of the Baker Street Irregular: A Sherlock Holmes story), d’en Robert Newman (Laia, 1983, 1987), una novel·la que era una bona introducció, o potser també un bon complement, al món del detectiu més famós de la literatura.

La novel·la introdueix tres personatges infantils (un de Cornualla i dos germans londinencs), que seran claus perquè en Holmes pugui resoldre un cas que de retruc acabarà afectant un dels propis nens. La trama dels adults inclou ambició, venjança i xantatge, amb segrestos i fals terrorisme; però no és mai violenta en excés (no ho solen ser els casos d’en Holmes en general, però aquí és gairebé tot encara més indirecte). El to general va derivant cap al melodrama, com potser és propi d’una novel·la ambientada a l’època; un sarcasme final del detectiu fa de comentari irònic sobre la pròpia novel·la. Els raonaments i modes de conducta d’en Holmes són reconstruïts amb encert (de fet, és fàcil de recordar passatges i recursos de diversos relats), com ho és la caracterització d’en Watson. Donat que no tenim novel·les holmesianes (només relats breus i uns pocs d’extensos) i que els textos de Conan Doyle mai no donen gaire espai als infants, seria una bona idea recuperar aquest llibre, que cobria un buit.