‘Interior amb vent’, de Perejaume

.

14
INTERIOR AMB VENT

eolífon Instrument musical que imita el so del vent.
anemoscopi Embut de lona, sovint estampat amb franges blanques i vermelles, que, subjectat al capdamunt d’un eix, indica la direcció i la intensitat del vent.

Situar en una sala hermèticament tancada un instrumentista que interpreti a l’eolífon diversos brogits de vent. Davant seu, un anemoscopi, articulat mecànicament segons quina sigui la intensitat del so, ha de donar a aquells brogits la il·lusió de vent real. Tot, en l’espai, ha de restar en calma, quiet.

A banda de veure’l i d’oir-lo davant seu representat, els observadors no han de notar senyal de vent enlloc.

.

• Perejaume, Obreda. Secció OÏOR, poema 14. Edicions 62/Empúries, Barcelona, 2003. ISBN 84-7596-534-2.

‘molt’, de Joan Brossa

.

.

.

.

.

.

.

.

.

molt

.

.

.

.

.

.

.

.

.

• Joan Brossa, Poemes visuals. Edicions 62/Empúries, Barcelona, 2001. ISBN 84-297-4794-X.

El manuscrit d’Alí Bei, de Josep M. Benet i Jornet

El manuscrit d’Alí Bei, de Josep M. Benet i Jornet (1979-1984), és una obra d’ambientació històrica on el mateix personatge (anomenat senzillament Ell) interpreta diversos papers —escriptor teatral, Alí Bei, malalt de tuberculosi i antic amic de Domènec Badia (ço és, Alí Bei d’infant)— que va assumint de forma consecutiva, però en realitat se solapen i acaben fonent. Ell és un personatge torturat pel desig, que sempre aspira a més del que aconseguirà de fet; la seva relació amb les dones —tres i una: Anna (per a l’escriptor), Joana (per al malalt) i Mohanna (per a Alí Bei)— tampoc no és satisfactòria, per molt que amb Mohanna, Alí Bei coneix una felicitat plena.

Trobo que l’obra (que no és particularment fàcil) és un pas interessant a la literatura per adults perquè camina cap a la confusió i es clou en ella, de forma intencionada, com qui reconeix que fer sentit del món és un acte de ficció; perquè duu tota la força poètica (creativa) del teatre i la literatura en general, capaç de crear una realitat pròpia amb els seus codis, no paral·lela a la quotidiana; i perquè s’endinsa en un Orient mig històric mig mític que es correspon amb l’Islam feble previ a la seva actual posició de força.

• Josep M. Benet i Jornet, El manuscrit d’Alí Bei. Edicions 62 (El Galliner, 90), 1985, 1988. 120 p. ISBN 84-297-2376-5.

La rebel·lió dels animals, de George Orwell

Llegeixo La rebel·lió dels animals, de George Orwell (traduïda anys abans com a La revolta dels animals) i trobo que segueix essent una faula política i social de gran força. Quina validesa té? Sens dubte, és una anàlisi freda del trist resultat que va donar de si el comunisme real.

Però probablement també és una bona anàlisi, crua i escèptica, del procés històric que sembla anar en general de la revolució popular a la burgesa; ens parla de les revoltes que neixen del poble però tornen a crear una nova classe dirigent molt més afavorida que la dels escarrassos. Als trenta-quatre anys de mort Mr Franco, la premsa sembla dir-nos que la majoria no som més rics ni treballem menys, però en canvi hi ha uns pocs porcs que han engruixit molt bé; i encara ens duu notícies d’algun Napoleó que s’afanya a oferir-se com a Líder del mas comú. La lectura, sens dubte, és ben suggeridora encara avui.

• George Orwell, La rebel·lió dels animals, trad. de Melcion Mateu i Adrover i de Marc Rubió i Rodon (2003); Labutxaca, 2009, 144 p. (ISBN 978-84-96863-23-1).
• La revolta dels animals, trad. Eduard Cardona i Joaquim Ferrer Mallol (1964), Destino, 2001, 144 p. (ISBN 978-84-233-2342-5).

Les cartes d’Hèrcules Poirot, de Jaume Fuster

En Poirot ja no és un personatge especialment conegut entre els lectors joves, però com els seus tics i les seves maneres són clarament reconeixibles (car han passat a formar part de la figura literària i cinematogràfica general del detectiu) i el clàssic de la negra Jaume Fuster va situar d’entrada l’obra en un passat convenientment distant (la postguerra catalana i europea), Les cartes d’Hèrcules Poirot segueix essent un guió teatral molt aprofitable, que manté tothora el suspens —l’enjòlit, si voleu— i va descobrint a poc a poc la xarxa de mentides de tots els personatges fins que es desvetlla el culpable dels assassinats.

• Jaume Fuster, Les cartes d’Hèrcules Poirot. Edicions 62: col·l. L’Escorpí/Teatre, 1983; col·l. El Cangur, 1996; col·l. Educació 62, núm. 13, en edició per batxillerat de Montserrat Estruch, 2007 (ISBN 13: 978-84-297-6024-8).

Una endevinalla del segle XII o XIII

Si eliminem el títol d’aquest poema d’Alí ibn Hariq de València (1156-1225), ens queda tota una endevinalla. Què pot ser? Us animeu?

.

Sembla que les bodegues tinguen serps
que haguessen entrat, en temps de Noè
per por al diluvi, i en veure pujar
l’aigua de nivell, cadascuna
hagués tret per un forat la llengua.

.

• Josep Piera, Poemes de l’orient d’Al-Andalus. Edicions 62, 1983. L’any 2000, el poeta publicà El jardí llunyà, on, en un context semifictici, presenta també nombrosos autors i antologa uns quants poemes d’aquesta mateixa tradició.