Tag Archives: diari Ara

No aules, sinó tallers i laboratoris (Tonucci)

¿Tot això es pot aplicar en aules amb més nens, que és cap on anem?

Les aules haurien de desaparèixer, són una estructura artificial. L’escola no hauria de tenir aules, sinó tallers i laboratoris, i els nens s’haurien de moure i passar d’un lloc a un altre en funció dels seus interessos. Podria haver-hi un espai per a la ciència, un per a la lectura, un per a la música, un per a l’art. El tema del nombre de nens és un problema, és cert. Però és més complicat tenir un nombre baix d’alumnes de la mateixa edat que no pas un nombre alt d’alumnes de totes les edats. Aquest tema és clau. És necessari barrejar-los, perquè a la vida la gent està barrejada per edats. El grup és útil i interessant si és variat.

Quins dèficits tenim els adults educats en aquest sistema que no tindríem si haguéssim estat educats d’acord amb aquesta proposta?

El gran dèficit és que hem hagut d’aprendre-ho tot després de l’escola, gairebé res del que vam aprendre allà va resultar útil per viure. Cada un de nosaltres té un àmbit potencial d’excel·lència. I el paper de l’educació hauria de ser buscar-lo, identificar-lo, ajudar la persona a reconèixer-lo i valorar-lo, desenvolupar-lo tant com sigui possible. Així les persones estarien satisfetes i serien felices, i això és el que hauria de ser l’objectiu de tots els nostres projectes de vida. Així també es més fàcil trobar feina, i en aquests moments és molt important, perquè per als millors hi ha feina.

Anuncis

Roser Ros parla de la feina de narrador

Un tastet de l’entrevista, feta per Carme Riera Sanfeliu i publicada a l’Ara:

«Quina és la feina d’un narrador?

Consisteix a llegir i escoltar molt, digerir-ho i comunicar-ho a través de la paraula viva. Al darrere d’un narrador sempre hi trobaràs un lector que llegeix molt més del que pot explicar i que així s’alimenta de llenguatge i d’imaginari. Gairebé tots els contes orals que recuperem són de finals del segle dinou. La mentalitat ha canviat molt, les històries les recopilaven homes, i molts eren clergues que van dedicar-se a censurar continguts. Una de les nostres responsabilitats ara és buscar moltes versions i acabar creant la nostra. Mai sentiràs dues històries iguals.

Explicar contes és una tradició que sembla llunyana.

És cert que s’ha perdut tal com es feia. Aquí a Catalunya s’ha mantingut amb esforç gràcies a les biblioteques i les escoles, herència de l’època de la República. S’ha reprès la narració per educar futurs lectors, i perquè no es perdi una cultura que ens ha forjat a tots plegats.

On puc anar a escoltar contes?

El lloc amb més experiència a Barcelona és el Harlem Jazz Club. Fa molts anys que programa relats per a adults. Hi ha passat el bo i millor de Barcelona i del món. Aquí hi ha el canvi: mai havíem considerat la narració oral com un espectacle, però l’arribada de narradors de Llatinoamèrica que explicaven contes des de fa temps en fòrums, teatres i places públiques ens en va fer adonar.»