Tag Archives: Cruïlla

‘L’hipopòtam’, d’Enric Larreula

.

L’HIPOPÒTAM

Un hipopòtam gruixut
té una boca tan immensa,
que abans de riure s’hi pensa
tant, que encara no ha rigut.

I perquè està convençut
que el prendrien per sorrut
i això no que no ho veu clar,
no es vol donar per vençut
i, d’amagat, ben tossut,
està aprenent a xiular.

.

  • Enric Larreula, Bestiesari. Bruño, Barcelona, 1995. Il·lustracions de Francesc Rovira. ISBN 84-216-2592-6. Hi ha una edició revisada més recent: Animalari, Cruïlla, Barcelona, 2007, amb il·lustracions de Teresa Martí. ISBN 978-84-661-1785-2. En aquesta edició, el primer vers termina amb la paraula «molsut», no amb «gruixut».
  • Comentari sobre El paquet, d’Enric Larreula.
Anuncis

Presentació de ‘Set raons per estimar els meus pares’ a Cerdanyola

(Cliqueu per a ampliar)

‘La Roca del Corb’, de Miquel Fañanàs

Encara que a La Roca del Corb, d’en Miquel Fañanàs, trobem l’aventura d’una colla que es perd dins una galeria de coves subterrànies, penso que la trama divergeix en diversos punts de les novel·les de colla més habitual, i això em mou a parlar-ne aquí.

Primerament, divergeix perquè la solució arriba del món dels adults; els infants quedaran en un cul de sac, i hauran d’esforçar-s’hi i aprendre, i així creixeran; però no resoldran el problema per si sols. En segon lloc, una ambientació realista (un poble en època franquista) no s’aprofita per fer-ne una obra de denúncia política amb bons i dolents tòpics. Així, és dels pocs llibres de públic ja gairebé juvenil on trobarem una guàrdia civil que no és grotesca, per exemple. D’altra banda, la novel·la prendrà un caire màgic amb la intervenció d’un ésser de llegenda i la rara participació (sense sàtira ni toc antisupersticiós) d’una mèdium a la investigació policial. Que un títol anterior de l’autor s’intitulés La pedra màgica no serà casualitat.

  • Miquel Fañanàs, La Roca del Corb. Il·lustracions d’Enric Climent Llopis. Cruïlla (El Vaixell de Vapor, sèrie vermella, 127), 2004. ISBN 84-661-0910-2.

Amb els cabells de punta!, de Maria Ribell

Un dels recursos de creació de contes que no sol fallar —Rodari n’era un mestre— és el de jugar amb les frases fetes; per exemple, prenent-les literalment. Amb els cabells de punta!, de Maria Ribell, és un recull que fa servir aquesta classe de tècniques per parlar sobre tot d’adults que cometen algun excés (per exemple, fan servir amenaces o altres menes de solucions desesperades que en realitat són pegats que no solucionen res); aleshores s’esdevé un disbarat, la frase es fa certa i l’adult troba ocasió de remeiar la seva actitud. El llibre tracta els personatges amb humor i afecte, i el llenguatge és col·loquial i expressiu.

Així, a «Una per al pare, una per a la mare…», l’Esteve aprendrà a menjar bé quan el joc de les cullerades es faci real i tots els parents anomenats li prenguin (literalment) la pitança de la boca. Continua llegint

El cofre del negrer, de Josep Lorman

El cofre del negrer, de Josep Lorman (web de l’autor), és una novel·la bastida a partir dels tòpics sempre eficaços de l’aventura marítima. Hi trobem el jove orfe amb ànsia d’aventura, el mariner estrany i el mariner dolent, el vell savi i, més en general, la diversitat de la tripulació; la tempesta que per poc no enfonsa la nau; un tresor perdut per un capità negrer; i el vocabulari nàutic, que no ha perdut ni és probable que perdi la força poètica que té per si sol.

Les il·lustracions de Tharrats són, com sempre, acurades i expressives; la tempesta fa la por que ha de fer i el vell mariner tronat i begut que fa sabedor del secret al Marcello és verament patibulari.

... es va acostar a la taula un vell de rostre pàl·lid i ulls grogosos, que anava mig borratxo. «Puc seure?», em va preguntar... (Il·lustració de Tha)

  • Josep Lorman, El cofre del negrer. Il·lustracions d’August Tharrats (Tha). Cruïlla (Vaixell de vapor, vermella, 97), 2000. ISBN 84-661-0000-8.

Contes en una gàbia, de Joles Sennell

Què es podria fer amb un conte massa trist, un amb penjolls que no són seus, un de massa curt, un amb massa finals, un de desordenat i un de pega? Doncs bé, s’hi pot fer tot un recull —Contes en una gàbia—, amb una petita col·laboració de dos personatges que els aniran trobant i esmenant.

O millor encara, amb l’ajut dels petits lectors, si s’animen a fer els retocs que convertiran aquells contes defectuosos en uns de feliços de formar tot un llibre. Una proposta de joc literari, doncs, en la línia que solem associar amb el mestre Rodari, il·lustrada amb humor per en Pep Montserrat.

  • Joles Sennell, Contes en una gàbia. Il·lustrat per Pep Montserrat. Cruïlla (El vaixell de vapor, sèrie blava), 2000. 77 pp. ISBN 978-84-8286-891-2.

Per un plat de macarrons, de Mercè Canela

Per un plat de macarrons, de Mercè Canela, és una reeixida novel·la breu d’intriga i humor. L’autora dibuixa els personatges —adults, sense excepció, més una gata: la Maduixa— amb uns pocs trets clars i eficaços i en un parell de capítols ja té engegada la màquina de la intriga, que ens farà no deixar el llibre fins al final. A més d’enfrontar-se amb un gàngster i els seus sequaços, els dos protagonistes, la Rosa i en Bruno, hauran de vèncer la seva timidesa i atrevir-se a reconèixer que s’estimen.

Hi trobareu un bon treball literari dels noms propis (el diari El Safareig, els restaurants L’Escudella, Da Bruno i Chez Romarin, el cuiner Giralpeix, el cridaner i temible Abel Braol i Braol, el banc Worldpistrincs, l’hipermercat Bakombà…). Els nanos hi reconeixeran una petita semblança argumental amb Ratatouille (però la novel·la és ben anterior) que podria servir per tractar el tema de l’originalitat a l’art i potser desfer mites sobre la seva importància.

Les il·lustracions de Ramon Rosanas, d’estil de vinyeta de còmic, reforcen amb encert el to humorístic.

darabuc-ramon-rosanas-merce-canela-per-un-plat-de-macarrons