‘L’hipopòtam’, d’Enric Larreula

.

L’HIPOPÒTAM

Un hipopòtam gruixut
té una boca tan immensa,
que abans de riure s’hi pensa
tant, que encara no ha rigut.

I perquè està convençut
que el prendrien per sorrut
i això no que no ho veu clar,
no es vol donar per vençut
i, d’amagat, ben tossut,
està aprenent a xiular.

.

• Enric Larreula, Bestiesari. Bruño, Barcelona, 1995. Il·lustracions de Francesc Rovira. ISBN 84-216-2592-6. Hi ha una edició revisada més recent: Animalari, Cruïlla, Barcelona, 2007, amb il·lustracions de Teresa Martí. ISBN 978-84-661-1785-2. En aquesta edició, el primer vers termina amb la paraula «molsut», no amb «gruixut».
• Comentari sobre El paquet, d’Enric Larreula.

Presentació de ‘Set raons per estimar els meus pares’ a Cerdanyola

(Cliqueu per a ampliar)

‘La Roca del Corb’, de Miquel Fañanàs

Encara que a La Roca del Corb, d’en Miquel Fañanàs, trobem l’aventura d’una colla que es perd dins una galeria de coves subterrànies, penso que la trama divergeix en diversos punts de les novel·les de colla més habitual, i això em mou a parlar-ne aquí.

Primerament, divergeix perquè la solució arriba del món dels adults; els infants quedaran en un cul de sac, i hauran d’esforçar-s’hi i aprendre, i així creixeran; però no resoldran el problema per si sols. En segon lloc, una ambientació realista (un poble en època franquista) no s’aprofita per fer-ne una obra de denúncia política amb bons i dolents tòpics. Així, és dels pocs llibres de públic ja gairebé juvenil on trobarem una guàrdia civil que no és grotesca, per exemple. D’altra banda, la novel·la prendrà un caire màgic amb la intervenció d’un ésser de llegenda i la rara participació (sense sàtira ni toc antisupersticiós) d’una mèdium a la investigació policial. Que un títol anterior de l’autor s’intitulés La pedra màgica no serà casualitat.

• Miquel Fañanàs, La Roca del Corb. Il·lustracions d’Enric Climent Llopis. Cruïlla (El Vaixell de Vapor, sèrie vermella, 127), 2004. ISBN 84-661-0910-2.

Amb els cabells de punta!, de Maria Ribell

Un dels recursos de creació de contes que no sol fallar —Rodari n’era un mestre— és el de jugar amb les frases fetes; per exemple, prenent-les literalment. Amb els cabells de punta!, de Maria Ribell, és un recull que fa servir aquesta classe de tècniques per parlar sobre tot d’adults que cometen algun excés (per exemple, fan servir amenaces o altres menes de solucions desesperades que en realitat són pegats que no solucionen res); aleshores s’esdevé un disbarat, la frase es fa certa i l’adult troba ocasió de remeiar la seva actitud. El llibre tracta els personatges amb humor i afecte, i el llenguatge és col·loquial i expressiu.

Així, a «Una per al pare, una per a la mare…», l’Esteve aprendrà a menjar bé quan el joc de les cullerades es faci real i tots els parents anomenats li prenguin (literalment) la pitança de la boca.

El cofre del negrer, de Josep Lorman

El cofre del negrer, de Josep Lorman (web de l’autor), és una novel·la bastida a partir dels tòpics sempre eficaços de l’aventura marítima. Hi trobem el jove orfe amb ànsia d’aventura, el mariner estrany i el mariner dolent, el vell savi i, més en general, la diversitat de la tripulació; la tempesta que per poc no enfonsa la nau; un tresor perdut per un capità negrer; i el vocabulari nàutic, que no ha perdut ni és probable que perdi la força poètica que té per si sol.

Les il·lustracions de Tharrats són, com sempre, acurades i expressives; la tempesta fa la por que ha de fer i el vell mariner tronat i begut que fa sabedor del secret al Marcello és verament patibulari.

... es va acostar a la taula un vell de rostre pàl·lid i ulls grogosos, que anava mig borratxo. «Puc seure?», em va preguntar... (Il·lustració de Tha)

• Josep Lorman, El cofre del negrer. Il·lustracions d’August Tharrats (Tha). Cruïlla (Vaixell de vapor, vermella, 97), 2000. ISBN 84-661-0000-8.

Contes en una gàbia, de Joles Sennell

Què es podria fer amb un conte massa trist, un amb penjolls que no són seus, un de massa curt, un amb massa finals, un de desordenat i un de pega? Doncs bé, s’hi pot fer tot un recull —Contes en una gàbia—, amb una petita col·laboració de dos personatges que els aniran trobant i esmenant.

O millor encara, amb l’ajut dels petits lectors, si s’animen a fer els retocs que convertiran aquells contes defectuosos en uns de feliços de formar tot un llibre. Una proposta de joc literari, doncs, en la línia que solem associar amb el mestre Rodari, il·lustrada amb humor per en Pep Montserrat.

• Joles Sennell, Contes en una gàbia. Il·lustrat per Pep Montserrat. Cruïlla (El vaixell de vapor, sèrie blava), 2000. 77 pp. ISBN 978-84-8286-891-2.

Per un plat de macarrons, de Mercè Canela

Per un plat de macarrons, de Mercè Canela, és una reeixida novel·la breu d’intriga i humor. L’autora dibuixa els personatges —adults, sense excepció, més una gata: la Maduixa— amb uns pocs trets clars i eficaços i en un parell de capítols ja té engegada la màquina de la intriga, que ens farà no deixar el llibre fins al final. A més d’enfrontar-se amb un gàngster i els seus sequaços, els dos protagonistes, la Rosa i en Bruno, hauran de vèncer la seva timidesa i atrevir-se a reconèixer que s’estimen.

Hi trobareu un bon treball literari dels noms propis (el diari El Safareig, els restaurants L’Escudella, Da Bruno i Chez Romarin, el cuiner Giralpeix, el cridaner i temible Abel Braol i Braol, el banc Worldpistrincs, l’hipermercat Bakombà…). Els nanos hi reconeixeran una petita semblança argumental amb Ratatouille (però la novel·la és ben anterior) que podria servir per tractar el tema de l’originalitat a l’art i potser desfer mites sobre la seva importància.

Les il·lustracions de Ramon Rosanas, d’estil de vinyeta de còmic, reforcen amb encert el to humorístic.

• Mercè Canela, Per un plat de macarrons. Il·lustrat per Ramon Rosanas. Cruïlla (Vaixell de vapor, taronja, 86), 1997. ISBN 13: 978-84-8286-349-8.
• Anna Gallego: Anàlisi de l’obra narrativa de Mercè Canela
• Web de Mercè Canela a l’AELC

Nens amb olor de Nocilla i enganxosos com les mosques (I jo que volia ser…, d’Ignasi Riera)

—–«…I la pobra floreta va ser mestra d’escola!

—–Se sentia trista, nerviosa, sense ganes de viure davant d’aquella colla de ganàpies que xerraven pels descosits i que mai no li feien cas. La pudor de guix la marejava. I la pell, amb el guix, se li ressecava.
—– Les criatures la perseguien per tots els racons de l’escola —”senyo, senyo!”—, entre baralles, mocs, insults, entrepans de mortadel·la a mig menjar. Nens amb olor de Nocilla i enganxosos com les mosques.
—– I, a més, com que era mestra, el director la volia collar a reunions i més reunions. I, a més, l’obligaven a ensenyar als nens cançons de flors i violes i romaní. Va dir: prou!»

I jo que volia ser…, del polític i periodista Ignasi Riera (Viquipèdia), és un llibret satíric que narra deu metamorfosis encadenades de personatges que, en no trobar-se conformes amb la seva condició, somien d’assumir-ne una altra de molt diferent (la princesa vol ser ximpanzé, i aquest, alcalde, aquest, bicicleta, aquesta, torero, aquest, floreta, aquesta, mestra d’escola…) que els suposarà una frustració encara més gran (narrada amb humor, però al capdavall, frustració). No hi quedarà titella amb cap en aquest llibret la redacció del qual també fa l’ullet als lectors adults.

• Ignasi Riera, I jo que volia ser… Cruïlla (El vaixell de vapor, sèrie blava, 81), amb il·lustracions de Valentina Gil, 1999, 64 pp. ISBN 84-8286-724-5.

El capità Calçotets, a L’Espolsada (20 de novembre)

• L’activitat s’adreça a nens i nenes d’entre 6 i 10 anys, acompanyats. Bloc de L’Espolsada.

El presoner del Casal del Diable, de Pau Joan Hernàndez

El presoner del Casal del Diable, de Pau Joan Hernàndez (Cruïlla), és una novel·la que mescla amb encert les tradicions del folklore, la por, l’aventura, l’humor i un punt de realisme familiar.

El protagonista és un nen de Bigues i Riells que, per mitjà de l’escola, farà un intercanvi amb un altre nen d’una família gallega. L’Anxo li explicarà tot de coses misterioses: viu a un casal on hi ha el fantasma d’un temible bandoler, fades, un «ermità domèstic», un tren en miniatura, un cementiri, un tresor… Es veurà que tot això és cert, però no tot és com sona; o si voleu, i dit des de l’altra banda, no tot és misteri ultrahumà, però tampoc és tot científicament explicable.

El cas és que quan el noi arriba al Casal, ningú no el surt a rebre: haurà de travessar un bosc mentre es combrega una tempesta i el seguirà un rar gos negre (si és que en realitat és un gos, i no un ésser més temible!). Quan per fi arriba a la porta, una senyora que no sembla de la casa el durà fins la torre més alta… i l’hi tancarà!

La història no és de terror pur, tanmateix, perquè ve matisada primer per la situació familiar del nen, que no s’acaba de trobar bé a casa seva, i això s’ha descrit amb humor; també la matisen alguns cops d’humor posterior i altres de desvetllament de fenòmens paranormals que eren només aparences (però no tots ho seran). Així, es converteix ans que res en una novel·la d’aventures, de bon ritme, que per camins secrets ens durà a l’alliberament dels presoners (inclós el fantasma) i la resolució del conflicte familiar.

Les il·lustracions d’en Gerard Miquel (bloc | APIV | omnívoro estudio), de línia molt clara i economia de mitjans, incideixen sobre tot en el tractament humorístic.

• Pau Joan Hernàndez, El presoner del Casal del Diable. Il·lustracions de Gerard Miquel. Cruïlla (El vaixell de vapor-taronja, 123), 2002. ISBN: 84-661-0365-1.
• La primera imatge és presa d’aquest enllaç.

Dos enigmes de la Penya dels Tigres

1. Quant de temps ha passat?

La clau cal anar a buscar-la vuit pàgines enrera. No s’adverteix, però és el moment en què entren a la piràmid i a la 30 i la 22 trobem dues imatges gairebé idèntiques, fet suficient per cridar l’atenció. El dibuix del Sol també és prou cridaner com perquè el lector s’hi fixi i resolgui la pregunta.

2. Nenúfars i joncs… No hi ha perill! (O sí?)

• Thomas Brezina, La Penya dels Tigres: La maledicció del faraó. Cruïlla, il·l. Werner Heymann, trad. Anna Tortajada.

La Penya dels Tigres, de Thomas Brezina

Els llibres de La Penya dels Tigres, de Thomas Brezina, són un bon exemple de la distància que separa sovint (però no necessàriament hauria de separar) els crítics literaris dels lectors. Depèn, potser, de si el crític situa i orienta (i deixa triar lliurement) o si bé només compara amb els seus models de bona literatura i desqualifica o omet la resta de propostes.

A mi m’agraden, aquests llibres. Fins a quin punt? Entenc que tenen defectes clars, en comparació amb (el que per a mi és) la bona literatura: els personatges són plans, s’hi fan servir recursos gairebé omnipotents propers al deus ex-machina (com la fantàstica agenda-ordinador d’en Lluc) i la versemblança general és poca.

Però aquestes són decisions d’autor amb una fi: serveixen perquè a la pàgina 10 ja estiguem corrent perill. El lector en té prou amb la caracterització dels personatges, hi arriba engrescat i, en el fons, el que fa és llançar-se a la piscina en un dia de calor: no cal més preparació que una breu dutxa, sabem el que volem, gaudim de tenir-ho i certament ens molestaria que fos més complicat.

A més, són llibres que passen arreu del món, raonablement documentats (si no els prenem per llibres de divulgació geogràfica o cultural) i, per damunt de tot, demanen la col·laboració del lector i li permeten d’establir-la amb més o menys autonomia, escarrassant-s’hi al gust. La resolució dels petits misteris fa servir totes les possibilitats del gènere (sense sorpreses per qui ja les coneix, però amb eficàcia per a qui no) i té un nivell de dificultat ben ajustat. Tot plegat, bons llibres de la seva espècie.

• Thomas Brezina, Un cas per a tu i la Penya dels Tigres. Cruïlla. Il·lustracions de Werner Heymann. Traduccions d’Anna Tortajada i altres.
• El temple del tro, comentat pel Marc, del CEIP L’Àlber, Albesa
• Verí a l’escola, comentat per l’Adrià P., del CEIP Sant Jordi, Lleida
• El vapor del Mississipí, comentat per l’Adrià A. al Triangle de les Lectures, Mataró
• El cowboy sense cara, comentat per l’Aaron a la Biblioteca Jove de Roses
• La masmorra oblidada, comentat pel Víctor a Lectures de 1r de l’IES Mediterrània, El Masnou
• El lladre de tombes a Lectures de 2n de l’IES Mediterrània
• Comentari de l’Alba a la biblio del S’Agulla, Blanes

Silenci, capità!, de Josep Vallverdú

La novel·la és tot sovint la narració dels fets crucials de la vida d’un ésser humà al món. Si més no, aquesta definició tan simple cuadra força bé amb Silenci, capità!, de Josep Vallverdú, una novel·la marítima ambientada a finals del segle XVIII.

La narració comença amb el tinent Clive Laurent a la presó d’oficials, després d’haver mort un altre oficial en un duel d’honor; però l’almirall Montagu disposarà que en surti per una missió de rescat on no falten els punts foscos. Pel desenvolupament dels esdeveniments, Laurent haurà de fer tries delicades entre la llibertat aliena o l’obediència militar, que posaran en greu perill el seu futur. Però en aquest món cal triar i, a voltes, separar-se dels que havien estat amics:

Era el Mills més profund, que sortia. Aquell oficial un xic fred, un xic mecànic … en el fons, tenia ànima de funcionari. Estaria sempre al costat del poder, de la força, mai a favor de la llibertat de l’home.

A mitja nit, de Toon Tellegen

Toon Tellegen és un autor estrany, dels que val la pena llegir perquè ofereix maneres literàries que és molt difícil de trobar a d’altres bandes. A mitja nit és un recull de situacions breus (són relats? capítols? cel·les d’un rusc?) que viuen tota una sèrie d’animals que coincideix que es desperten aquella hora. Endormiscats, pensen, es troben amb d’altres animals, dubten, cauen adormits de nou.

No és un llibre d’acció, sinó de petits espais animals (val a dir, personals). Donada l’abundor de personatges i la falta d’una acció clara, no sembla un bon llibre per llegir a casa i comentar a l’aula; però sí se’n poden extreure situacions i jugar amb elles al «i què hagués pensat el… (un altre animal o persona)?» o bé «quin animal seria el que hauria fet …?».

A mitja nit el talp i el cuc de terra van celebrar una festa.
Estaven sota terra, en un cau fosc molt profund i celebraven la foscor.
Parlaven sobre estar negra, passar-la negra i veure-ho tot negre i menjaven un pastís molt dur i negre com el carbó.
De tant en tant discutien sobre alguna cosa horrorosa, com ara la llum del dia, i aleshores tenien calfreds i s’arrambaven l’un a l’altre.
De tant en tant cantaven una cançó tètrica, per fer la foscor encara més profunda.
Just quan estaven cantant una cançó lúgubre sobre la foscor més negra de totes les foscors van sentir uns cops a terra, damunt dels seus caps.
—Que és el vostre aniversari? —va preguntar una veu.
Van parar de cantar.
—Qui ets? —va preguntar el cuc de terra.
—Sóc el grill. Si és el vostre aniversari, que em convideu?
D’entrada, no van respondre. Però al cap d’un moment el talp va preguntar:
—Et guspiregen els ulls?

Premi El Vaixell de Vapor 2009, per El triomf d’en Polit Bonaveu, de Carles Sala

Resum de la nota de premsa de Cruïlla:

El guardó, dotat amb 24.000 euros, es va lliurar en una festa d’homenatge al 25è aniversari d’Editorial Cruïlla, de la col·lecció i del premi d’El Vaixell de Vapor, en què també es va fer entrega d’un guardó commemoratiu als vint-i-quatre guanyadors de les anteriors edicions. El premi 2009 de literatura juvenil Gran Angular va ser declarat desert.

Carles Sala i Vila (Girona, 1974) és mestre. Des de fa un quant temps es dedica també a l’artesania i, sobretot, a escriure històries per a nois i noies. Des del 2008 ha publicat Sóc com sóc (Barcanova), Flairosa, la bruixa dels sabons (segon premi Barcanova) i Bona nit, Júlia (La Galera, premi Guillem Cifré de Colonya). També ha publicat dos contes a la revista Cavall Fort. El triomf d’en Polit Bonaveu es publicarà aquesta tardor a la sèrie blava de la col·lecció, adreçada a lectors a partir de set anys.

Les bèsties de la Vall del Clot, d’Andrew Matthews

Les bèsties de la Vall del Clot, d’Andrew Matthews, és un recull de contes tradicionals d’animals, originaris d’arreu del món. Amb una estructura general mínimament lligada pel fet imaginari que tots els animals viuen a la mateixa vall oblidada de tothom, es van succeint les aventures, desventures i faules dels músics de Bremen, la ratolineta i la muntanya (que en realitat és menys poderosa que el ratolí), la tortuga més llesta que la llebre, la guineu, etc. No són versions prodigioses, però sí correctes, i no és mala idea de tenir-les unides per un lligam temàtic que no faci cas de fronteres, un cas que els contes tradicionals mai no han fet.

El llibre compta amb il·lustracions a color, dinàmiques i expressives, de la Mabel Piérola.

• Les besties de la vall del Clot, Andrew Matthews (1948-), trad. Meritxell Sales i Tomàs, Cruïlla, El vaixell de vapor (sèrie blava, 68), 1997. ISBN 13: 978-84-8286-189-0.

El sastre i l’aprenent, de Ramon Pastor

Que la violència i el maltracte engendren ans que res més, violència i maltracte, és cosa sabuda. (Un altre tema, en el que no entraré, és fins a quin punt ho apliquen avui els poderosos.) De fa cents d’anys, els contes populars han estat els encarregats de transmetre aquesta classe de sabiduria. Ho fan per una via molt distinta a l’actual: habitualment no cerquen d’ensenyar valors positius per la via de la reflexió moral, sinó que mostren la bastonada que rebràs si no ho fas bé. (Una bastonada simbòlica: te la donarà el món, encara que al conte la doni algun personatge en concret.) I tot plegat, sovint, es conta amb molt d’humor.

Un conte popular molt divertit en aquesta línia és El sastre i l’aprenent, d’en Ramon Pastor (Cruïlla, VV blanca, 33; espai d’en Ramon Pastor a l’AELC). Cap dels personatges és perfecte: en Peret és llest, però entremaliat i poc eficient; el sastre és en general afable, però també té «eixides d’arrier». I vet aquí un dia que, a casa d’un masover, serveixen un dinar on «espeterregava una bona col·lecció de botifarres, llonganisses, magre, cansalada i nyoretes voladores». Quan l’aprenent tenia la boca desfeta de pura aigua, el sastre ordena que no li’n serveixin més que nyores, perquè li han dit que, si no, es malacostumaria i el dia de demà no seria un home de profit. L’aprenent s’enginyarà una història que farà que les dones de la casa acabin cridant «Llenya, llenya al sastre!».

—Aaaah…! —L’home era pura indignació—. A tu et volia veure, jo! Ara em diràs, si t’atreveixes, qui t’ha dit que jo patisc atacs que comencen quan trac la llengua.
El xiquet va fer arreplega de valor. Tots l’estaven mirant i allò anava més seriosament que mai en sa vida. Però la frase la tenia gravada en la memòria i no oblidaria ni una paraula:
—La mateixa persona que li va dir a vosté que si jo menjava llonganisses no seria un home de profit!
La criada quasi va aplaudir; i tot seguit, s’escapà als presents —menys al sastre, és clar— tan forta riallada a costa d’ell que d’eixa li’n va quedar una lliçó per a tota la vida.

Les il·lustracions de la Maria Espluga són excel·lents, al meu parer. L’autora opta per no mostrar la violència (d’altres, en casos semblants, han optat per extremar-la en un estil de còmic, que també li treu ferro) i dibuixa unes cares i uns gestos que fan goig de seguir plana per plana. En destaca, crec jo, l’ús del color, molt viu i detallat.

• El sastre i l’aprenent, Ramon Pastor Quirant, Cruïlla, 2000 (El vaixell de vapor, sèrie blanca,33), 64 pp., il·lustrat per Maria Espluga; ISBN 13: 978-84-8286-978-0

Histèria cinematogràfica, de Miquel Obiols

Pres de les 77 Histèries (Cruïlla, 1990), recomanat a partir de 12 anys. Us animeu a exportar l’experiment a d’altres nivells de complexitat o estils de llenguatge?

.

Bàtem anar a Batmanona a batsar un batmania.
Ja feia batmnona que batminàvem i batstàvem batmnats.
Bàtem batmtrar en un batr i bàtem batmnar batmacoles.
Jo batmia batmes d’anar al bàtmer, però batstava tan embatmrdat que ja no bat ni batmir batnes de batgar…
Batsprés, bàtem batmntrar al batmanema.
El bàtmer del batmanema batmé era batmanbrut, però la batmanícula fou batmnàstica!

.

Hola, Pep!, de Jaume Cela

Als bons llibres no els cal excusa, però així i tot, la tornada al primer pla de l’actualitat d’en Pep Guardiola pot ser-ne una de bona per presentar de nou als nanos Hola, Pep!, la novel·la epistolar d’en Jaume Cela que va guanyar el premi Vaixell de Vapor del 1997. Són les cartes que escriu en Xavier, un nen de nou anys acabats de complir, a en Pep (quan era jugador).

Té els ingredients habituals a les narracions d’en Cela, com són el realisme, l’humor i un pes moderat però tangible dels sentiments. Per les característiques del llibre, trobo més assenyat donar-ne uns tastets que provar de descriure’l a bastament:

Hola, Pep!
Avui he fet nou anys i m’han regalat un joc d’ordinador, una camisa, dos llibres i una casset per aprender anglès, perquè el pare sempre em diu que quan sigui gran hauré de parlar l’anglès tan bé com el català i el castellà. La mare encara n’hi afegeix un altre: el francès, perquè ella el parla molt bé. En Sergi, el meu millor amic, m’ha regalat una capsa de color vermell plena de sobres i paper de carta. Diu que quan vagi de vacances no tindré cap excusa per no escriure-li, si ja tinc els sobres i el paper. Però d’aquí a l’estiu falten molts dies i en podré comprar més. He decidit escriure’t a tu, que ets el millor jugador del món.

…

Quan van obrir la farmàcia, la mare va comprar una capsa d’injeccions. Quan vaig veure-la entrar amb la xeringa preparada, el cotó fluix i l’alcohol em va semblar que ja em trobava més bé, però la mare em va dir: «Vinga, no facis comèdia, que només notaràs una punxadeta molt petita. La mare té molta traça i posa les injeccions sense fer mal.» Renoi, de traça! Quin mal que em va fer! Ara al coll ja no hi tinc pus i no me’n sento, però tinc el cul adolorit, perquè em va haver de posar vuit injeccions.

…

[La meva germana] Eulàlia diu que aquest joc [els escacs] és masclista, perquè totes les peces s’han de sacrificar per defensar el rei, que és un pallús que només pot caminar de quadre en quadre.  … Quan l’Eulàlia diu això del masclisme, en Narcís [el meu altre germà] contesta que està tocada del bolet i jo opino com ell. A en Narcís tot li surt bé. … Jo m’estimo molt en Narcís. A l’Eulàlia també me l’estimo, però quan he de confessar un secret a algú o fer una pregunta que em fa vergonya, sempre trio en Narcís, perquè l’Eulàlia no m’escolta tan bé com en Narcís.

…

Hola, Pep!
Mentre t’escric sento el soroll del vent. Sembla el [meu gat] Padroncet quan s’esmola les ungles amb una fusta que li vam comprar perquè no fes malbé els mobles.
A mi no m’agrada, el vent, perquè m’atabala. Avui a l’escola no n’he encertat ni una…

Les i·llustracions són d’en Francesc Rovira, una tria idònia, donat que ell en sap com pocs de retratar amb bonhomia i simpatia les vicissituds i la vida quotidiana d’un grup familiar, amb els seus tocs de tendresa, humor i els diversos sentiments.

77 histèries, de Miquel Obiols

Les histò/èries del llibre 77 Histèries (Cruïlla, a partir de 12 anys), de Miquel Obiols, fan un dels conjunts més sorprenents, estranys i divertits de la literatura infantil en català. No hi cerqueu diversió en el sentit que us expliquin relats humorístics, sinó diversió de la que arriba al fons del cervell, de la que fa funcionar el cap. No és un llibre per llegir de dalt a baix, diria jo, sinó més aviat per anar obrint a veure què en surt. Bona part dels minicontes-poemes visuals poden convenir també a lectors més joves de l’edat recomanada. Pot ser que estigui un punt envellit per haver estat fet amb la tècnica dels ordinadors de fa uns anys, que avui ens semblen prehistòrics. Però val molt la pena prescindir de l’oripell de la modernitat tecnològica (gairebé tan passatgera com el vent) i deixar-nos seduir per una literatura molt diferent, molt més fresca que la de consum habitual.

.

HISTÈRIA GRAMATICAL

ELT EU PAREEM DI U
QU E ETD I GUIQ UE
SIN O ES CRIU SMILL
ORET CRE I XERAN O
RE LLES DERUC P ER
QUEE LL QUA NER A
PE TITE SCRI VIA AIX
IS EN SECA PNI PE US
IA RAT EUN ESO REL
LE SIM MENSES

.

El Nadal vist per un nen magribí: Azouz Begag, Sóc d’aquí, sóc d’allà

Sóc d’aquí, sóc d’allà, de l’escriptor francès Azouz Begag, fill de pares algerians, és una novel·la molt breu que descriu els sentiments i les sensacions d’un nen francès d’origen familiar magribí, essencialment durant el temps de Nadal. El nen recorda com el seu pare li explica que abans vivia en un entorn rural, molt més amable (d’aquí el títol original: Le temps des villages), dóna detalls de la relació amb els veïns (la veïna que pintava a la seva porta en contra dels àrabs, els que veu des del balconet del pis, un captaire agressiu) i amb el seu millor amic, en François (imagino que la tria del nom és significativa, per molt que la implicació és difícil de traduir). El protagonista voldria viure més de prop el Nadal —si més no, l’avet i els regals—, però a casa seva, com diu el seu pare, «el Nadal no és una festa per als musulmans, i prou».

Es tracta d’un llibre intimista i realista, però amb moments poètics: «els ulls del nens somiaven arcs de Sant Martí», «el ritme cardíac [dels conductors] tornava a seguir el compàs de la llum verda i vermella dels semàfors de les cruïlles». La sintaxi és molt clara, però el lèxic és a voltes exigent. És un llibre del 1993, traduït amb encert el 2004 (Vaixell de Vapor, sèrie blava); no en va França ens porta molts anys en els processos d’integració (o no) dels magribins.

Les il·lustracions de la Carmen Segovia reforcen el to realista i intimista, amb components simbòlics i el peculiar cromatisme de l’autora.

Un passatge:

Es va posar a fer vent. Jo em mirava els cabells d’en François, llisos, fins i rossos. Em feien enveja. L’aire els feia ballar suaument. Els meus, negres i arrissats, eren insensibles a aquella melodia eòlica. En François em va mirar i va dir:
—M’agradaria tenir uns cabells com els teus! Almenys no se’t despentinen!

Jocs d’ombres d’en Lluïsot arran d’un lladre

Hi ha il·lustradors que van que ni pintats per a determinats textos. Potser és el cas de La mora i l’Óscar Villán.

Potser és el cas també d’en Lluïsot, dibuixant habitual d’El Jueves (però també autor de Una temporada en Calcuta), i El lladre d’ombres, d’en Jaume Cela. Aquesta novel·la humorística, de to satíric i exagerat, narra com el detectiu Pi i Pi persegueix i enxampa un lladre capaç de pispar fins i tot les ombres dels edificis més emblemàtics de Barcelona. Si els tons del text i el dibuixant poden ser germans, a més, en Lluïsot fa una lectura simbòlica d’algunes possibilitats i augmenta el joc de tot plegat.

.I.
—Segueixi aquest cotxe —va ordenar el detectiu al taxista. […]
I, com si juguessin al gat i la rata, el taxi va començar a perseguir el cotxe del senyor Recasens.

.II.
—Ostres, senyor Pi! És que tinc una gana! —va exclamar la Joana, amb cara d’afamada—. Em podria convidar a menjar alguna galeteta. Amb l’estómac buit no sé pensar. […]
Es va aixecar de la cadira i va anar a buscar una capsa de galetes que tenia per encetar.
La va obrir i, mentre la Joana hi saltava al damunt com una granota a la bassa, el detectiu Pi va aprofitar per fer-se un cafetonet.

El ratolí del tren, de Jürgen Banscherus, il·lustrat per Àngels Comella

M’ha arrencat un somriure llegir El ratolí del tren, d’en Jürgen Banscherus, il·lustrat per l’Àngels Comella (Cruïlla, Vaixell de Vapor, sèrie blava 23, traducció de l’Anna Hortal). És un llibre relativament inusual, pel fet que el protagonitzen un adult i una nena, que es troben a dalt d’un tren; i qui narra és l’adult. Ben cert que no és l’adult ni més destre ni més calculador que puguem imaginar; vull dir que no és l’adult perfecte ni, sobre tot, el tutor que vol donar imatge de perfecció o ser model de vida. L’argument és senzill: després de la defunció d’en Miquelet (no patim: el cotxe vell), un home ha de fer el viatge en tren. Quan apareix un ratolí al vagó restaurant, tot són corredisses i caceres. Però amb ajuda de l’Elena (sense hac!), el ratolí salvarà la pell. El llibre és narrat amb humor, certa exageració i un punt de sàtira i encara d’enigma (el llibre no ho explica tot sobre els personatges).

«El revisor va agafar aire i… De cop es va sentir una gran cridòria al compartiment del costat del nostre. Vam anar-hi corrents. Un home i una dona estaven enfilats dalt del portaequipatge i demanaven ajuda a crits. La dona havia perdut una sabata. L’home duia els pantalons arremangats fins als genolls. Al seient del davant hi havia dues dones grans que, agafant-se a les parets, també cridaven perquè algú les ajudés. Un noi s’estava sobre la calefacció del costat de la finestra.
Al mig del compartiment hi havia el ratolí assegut tranquil·lament menjant-se un tros de pa amb mantega i formatge. Els seus ulls negres brillaven i bellugava graciosament la cua.»

La rosa de Sant Jordi, de Joles Sennell i Roser Capdevila

Completo l’anterior entrada sobre aquest llibre, que he rellegit amb gust en aquestes dates.

La rosa de Sant Jordi, que va ser merescut premio nacional de literatura infantil y juvenil l’any 1990, és un dels meus llibres preferits d’en Joles Sennell. El trobo rodó. Ras i curt.

Trobo també molt encertades les il·lustracions a color de la Roser Capdevila, no només per la manera en la qual encaixen amb el text, sinó pels moments en els quals integra text i imatge en una maquetació més pròpia, en general, de l’àlbum de gran format, que del petit conte il·lustrat. En les imatges, l’Estanislau Punxegut dels Romanços Tenebrosos, en Brandó i la Nina.

Així comença:

«Mireu el que us dic: resulta que una vegada hi havia un país, anomenat Quarts-de-quinze, tan petit que només tenia un poble amb trenta-dues cases, sis carrers, una plaça, una església, i un palau on vivia, és clar, la seva reina, que es deia Elisenda.
Fixeu-vos si n’era, de repetit, aquest país que us dic, que només tenia un bosc, catorze prats, quaranta-tres horts, un estany i tres muntanyes: una de baixeta, una de mitjana i una d’alta. I encara us diré més: era tan i tan repetitoi que només tenia quatre torrenteres, tres rierols i mig riu dels grossos.
I, com pot ser, que només tingués mig riu dels grossos? deveu voler saber vosaltres…»

La rosa de Sant Jordi, de Joles Sennell

Joles Sennell —o Pep Albanell, o una de les moltes mans de l’Ofèlia Dracs— és un autor complex, que amb els seus diversos noms de lletra sembla respondre afirmativament a la pregunta que de vegades es fa, respecte de si existeix o no la literatura infantil i juvenil com a forma especial de la literatura (com a gènere, o com a literatura marcada pel seu públic). Quant a la literatura per a infants i joves, jo entenc que en Joles ha aportat molta fantasia, treball lèxic, trames ben construides i, sovint, humor.

La rosa de Sant Jordi (ed. Cruïlla, il·lustrada per na Roser Capdevila), amb la seva senzillesa, és una de les històries que més m’agraden d’ell, molt rodona i ben trabada. Per a lectors infantils que ja necessiten més que un àlbum o per a llegir acompanyant els més petits. (En publicaré una nota específica d’aquí a uns dies.)

La foto és de les pàgines de l’AELC.

Bestioles menudes, de l’Elena O’Callaghan i Duch i en Valentí Gubianas

Bestioles menudes, de l’Elena O’Callaghan, il·lustrat per en Valentí Gubianas i publicat per Cruïlla, és una recomanació de la Clàudia:

«Aquest llibre el recomano a totes les nenes i nens que comencen a llegir, és molt fàcil i té unes il·lustracions molt boniques de Valentí Gubianas. A mi m’agrada molt “El palau de seda fina”, perquè parla d’una aranyeta petita i em recorda el mite d’Aracne, que vaig treballar a teatre.»

Dos enllaços més sobre l’Aracne, una història que va fer famosa Ovidi a les seves Metamorfosis: traducció en prosa de Ferran Aguilera al web de l’Escola d’Art de Manresa, i traducció en vers al wiki Eureka del departament de Clàssiques l’IES Berenguer d’Anoia d’Inca.

Bases del XXIV premi El vaixell de vapor

Resum de les bases:
Es convoca aquest premi per tal de promoure la creació d’una literatura per a nens i nenes que els fomenti, amb una autèntica qualitat literària, el gust per la lectura i que els transmeti al mateix temps uns valors humans, socials o religiosos que ajudin a construir un món digne. El premi s’atorgarà a la millor novel·la inèdita de tema lliure. S’entén que els originals presentats al concurs no han estat presentats simultàniament a d’altres concursos. Cada concursant pot enviar els originals que vulgui, que hauran de ser tramesos amb pseudònim.
Extensió: de 30 a 100 fulls DIN A4.

Més informació, a Cruïlla.