Tag Archives: col·lecció La Xarxa

Estils caiguts…

Guaitava de lluny estant com la badia es desplegava llisa i rutilant. Rompia un dia assolellat de les darreries d’estiu. Em sacsejaven estremiments d’alegria tot contemplant embadalit la grandiositat de la mar brillant, tacada d’ombra i de llum. I de mica en mica, amb el cap curull de resplendors cotonoses, vaig avançar fins arran d’aigua.

La bonior somorta del líquid, ara verdosenc, m’abaltia. Em feia sentir una mena de neguit electritzant… A l’estona m’allunyava de la sorra. Nedava amb braçada llarga, vigorosa, endut pel rosec d’una frisança injustificada… Al peu del rocall, recolzat d’estribord sobre el llit de sorra grumollosa de color magenta, hi vaig descobrir l’escorç d’un llagut.

Així es llegia a Robert Saladrigas a Històries a mig camí (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1977). És un estil caigut, crec; eren anys de proposta, o, més aviat, de somni de revifalla, recuperació del vincle trencat per la guerra. Però aquesta llengua culta (de fet: la concepció de la literatura com a introducció a la llengua culta), amb poques excepcions, ha desaparegut del panorama juvenil. Em sap greu; potser perquè jo vaig créixer amb ella, amb La Xarxa i amb els Grumets de tendència històrica, potser perquè el futur té cada dia més cara d’assimilació amb el castellà, i no tot és sobreviure: també importa com.

‘El zoo a casa’, de Joaquim Carbó

El zoo a casa (de Joaquim Carbó, amb il·lustracions de Montse Ginesta) va iniciar la important col·lecció de La Xarxa, on destaquen, al meu parer, els títols de Miquel Obiols. Era un any clau a la nostra història: el 1975.

El text conta, amb humor i cert afany de divulgació, les aventures de dos xicots enamorats de les bèsties, que converteixen un xalet en un zoo. Un d’ells sosté la teoria que es pot educar els animals per tal que mengin farinetes, en lloc de carn. A El zoo a casa trobarem elements ja antics (avui hi ha pocs estudiants en una dispesa, més aviat comparteixen pis; i potser, encara que la novel·la no té cap pretensió de globalitat social, s’hi troben de menys personatges femenins amb més relleu que el satíric), però encara es llegeix amb plaer.