Taula rodona sobre la vigència dels clàssics (bibl. X. Benguerel, 21N)

Què importa més que preservin les biblioteques, llibreries i editorials: els clàssics de qualitat o els textos més demanats? (tret d’una reflexió de Pere Ballart entorn del canon literari)

… La qüestió és si un cop tinguem una llista [d’obres i autors canònics] fruit d’un raonable consens els noms que aquesta contingui passaran realment a ser dignes de l’atenció que per categoria els pertoca. Seguirem veient que és inútil entrar en una llibreria i demanar segons quines obres, perquè no són ni en el fons de l’establiment ni tampoc al catàleg? Seguirem presenciant com les biblioteques públiques llencen o es desfan —«desafecten», és l’eufemisme tècnic que utilitzen— dels llibres que fa un temps que no són demanats en préstec (com alguns dels exemplars d’Horaci, Baroja, Dickens o Carner que tinc a casa meva, provinents de la biblioteca del meu barri)? Continuarem estudiant la nostra literatura a la universitat, curs rere curs, veient explicats en profunditat no aquells autors que se suposa que són el seu pilar, sinó tot d’epígons i escriptors menors? …

• Pere Ballart, «“Amb fervor i lleialtat”. A propòsit dels clàssics i del canon», dins El canon literari i la transmissió de la tradició, revista Cultura, número 6, cinquena època, juny de 2010, pp. 60-61.

Els clàssics, amb sal: per llegir Ausiàs March, 2

Dues imatges per mostrar el llibre de March del que us parlava fa poc (l’Antologia poètica d’Ausiàs March, a cura de Josep Pujol, Teide, col. Tria de Clàssics). A pesar dels defectes evidents (de retall i color) del meu escannejat, confio que permetrà tastar la cura del projecte, inclós el disseny, molt il·lustrat i amb el detall de les dues tintes. Aquest aspecte el vaig passar per alt en la nota precedent, però no és menor: fer llibres macos és en sí mateix una bona forma d’animar a llegir i, alhora, de mostrar respecte per clàssics que han perviscut segles fins arribar a les nostres mans.

(Són les pp. 96-99. Cliqueu per ampliar-les.)

Els clàssics, amb sal: per llegir Ausiàs March

A part de reduir els clàssics a esquelets d’utilitat introductòria (i qui sap com d’afortunada), sens dubte val la pena d’intentar acostar als lectors els clàssics reals en les seves paraules, no mitjançant modernitzacions ni adaptacions. Però la modernització, si l’entenem com a auxiliar, i no com a substitut, és una de les maneres més útils d’ajudar al lector. Igual que traduïm els poemes escrits en altres llengües però, idealment, com més els gaudirem és en la seva llengua original, també podem traduir els nostres clàssics a la nostra pròpia llengua moderna.

Dels llibres que conec en aquestes condicions, n’hi ha un d’especialment afortunat: l’edició d’Ausiàs March per Josep M. Pujol a la col·lecció Tria de clàssics de Teide. Un pròleg general, una introducció específica per a cada poema, una traducció al català modern de tots ells i, lògicament, com a centre i objectiu de tot plegat, una antologia de March en els seus propis mots. (Com a nota personal: encara quan jo feia Literatura Medieval a tercer de la carrera era un llibre extraordinàriament útil.) No us el perdeu, perquè no l’esgotareu fàcilment. És d’aquells llibres que, de tantes vegades que el podem llegir, demostren la falsedat del principi segons els quals els llibres són cars. No, senyor(a): depèn. Aquest en concret és pes en or cultural a preu de llibre: una ganga.

Els clàssics, sense sal?

L’altre dia em va arribar una versió del Tirant lo Blanc indicada per a lectors adolescents. No importa quina, més enllà d’això. El que importa és que duia 40 planes de text i 20 d’il·lustracions. Em pregunto si la famosa foguera de la qual deia Cervantes que calia salvar el Tirant era en realitat pitjor que aquesta mutilació.

Acostar els clàssics als nanos no és una tasca fàcil, en una societat que entronitza el novedós com a gran valor i no respecta el vell. L’adaptació dels clàssics per als infants, tanmateix, és també vella com el món: de Llull coneixem versions d’El llibre de les bèsties, però no el Llibre de les meravelles que l’acull, del Conde Lucanor recordem només els 50 contes (però l’obra és més llarga i, sobre tot, més complexa), i ens sorprenem quan llegim les novel·les completes de Gulliver, Robinson Crusoe o Peter Pan. I els grecs i romans aprenien amb fragments dels seus clàssics. Però no deixa d’escandalitzar pensar que el Tirant queda reduït a gairebé no res, amb lectors que ja posseeixen una certa capacitat lectora.

Al meu parer, la resposta no pot ser de blanc ni negre. Un dels punts de vista més contraris a les adaptacions que conec és “Cervantes light”, de Muñoz Molina. Més enllà dels principis, la clau probablement és la qualitat literària de l’adaptació en qüestió, un fet que només es pot avaluar força subjectivament. Una altra clau és l’experiència personal. La meva primera lectura del Tirant va ser una adaptació de còmic que em temo que em va allunyar durant força temps de la lectura d’un llibre complex que vaig pensar que “ja coneixia”. Però del Conde Lucanor, la lectura adaptada (no recordo en quina font) em va permetre d’absorbir de nen un llibre complex que des d’aleshores m’ha acompanyat i m’ha contagiat per sempre l’amor pel conte tradicional. La summa de totes les experiències, si fos possible, potser seria indicadora.

Suposo que a les aules també són mals temps pels clàssics, si és cert que la reforma va tenir un efecte d'”anivellament per la part baixa”. Les unitats didàctiques, de vegades predigerides, no corren tampoc a favor de la lectura de llibres antics, complexos i històricament carregats. Ni cert menyspreu per la cultura de l’esforç. Però no cal entrar en matisos positius: els clàssics ho són perquè han superat temps de tota índole i aquests no són, ni molt menys, els pitjors que hem conegut. Cal seguir llegint el Tirant, en edicions al més adaptades possible a la classe de lectors que el rebrà i a les seves circumstàncies. Ni només les més senzilles possibles, ni només l’edició de 1490-1497.

Els darrers anys de la literatura infantil i juvenil catalana, vistos per Victoria Fernández

Segons la directora de CLIJ, la literatura infantil i juvenil catalana viu una situació d’un cert estancament, després de la gran renovació que es va viure entre els anys seixanta i vuitanta, gràcies a una encertada política de traduccions i a l’èxit d’autors com Josep Vallverdú (Rovelló), Sebastià Sorribas (El zoo d’en Pitus), Joaquim Carbó (La casa sota la sorra), Emili Teixidor (Cor de roure), Joles Sennell (La guia fantàstica), Miquel Desclot (Bestiolari de la Clara) o Miquel Obiols (Tatrebill, en contes uns), entre d’altres. El panorama de la il·lustració no era menys ric: per exemple, Carme Solé (La lluna d’en Joan), Joma (Fira de tresors), Max (Ioshi i la pluja), Gusti (Gat i gos).

Actualment, qui més està renovant el panorama són un conjunt d’autores joves, com Care Santos, Gemma Lienas, Eulàlia Canal, Gemma Sales, Lola Casas (amb el llibre CD Música i poemes per a petits monstres), entre d’altres. Vegeu l’article complet, en castellà: Relevo para la infancia.