Tag Archives: Carme Pratdesaba

‘El jove Sherlock Holmes: Mort en l’aire’, de Shane Peacock

Mort en l’aire, el segon volum de El jove Sherlock Holmes, de Shane Peacock, fa un moviment diferent que el primer llibre; hi ha aventura, sense dubte, i també enigma (per duplicat: un accident provocat i uns robatoris), però per al personatge central l’hora és, abans que res, de patiment. L’enemistat amb en Malefactor i amb en Lestrade sènior és més intensa i crua; la distància que al final del primer llibre separa en Sherlock de la Irene s’accentua, i se li suma el distanciament amb el pare. En canvi, els amics són ben pocs (un, fins a cert punt, i un company ocasional). On ens vol dur l’autor? Jo crec que fins aquest moment de crua resolució, que no amaga les cares fosques del Sherlock adult:

Enretira bruscament la mà que la Irene Doyle li ha agafat i recula, apartant-se de tots quatre. Se’n sortirà. Tornarà a ca l’apotecari; aprendrà bellitsu, pugilisme, química, exercitarà el cervell cada dia; s’aplicarà tant com pugui a l’escola, es prepararà per entrar algun dia a la universitat… ho aconseguirà peti qui peti. Serà més llest que qualsevol altre alumne. Tirarà endavant el seu pla de convertir-se en una màquina de combatre el crim; Anglaterra no haurà vist mai res d’igual. Quan es faci un home, serà un veritable misteri. Ningú no sabrà qui és en realitat, ni d’on ha sortit. Farà servir rl que calgui per combatre el mal… fins i tot el mal mateix. (p. 333)

  • Shane Peacock, Mort en l’aire. Castellnou, Barcelona, 2010. 340 p. Traducció de Carme Pratdesaba. ISBN 978-84-89625-69-3.
Anuncis

‘El jove Sherlock Holmes: L’ull del corb’, de Shane Peacock

He llegit el primer volum de les aventures del jove Sherlock Holmes, que va aparèixer a l’estiu, i m’ha sorprès positivament. No és una adaptació desmanyotada com les habituals al cinema (efectisme buit, romanticisme barat), sinó una ficció curosa que imagina com podria haver arribat a formar-se la rara i difícil personalitat del millor detectiu de tots els temps.

En general no s’aprofita l’ocasió per a vendre idees anacròniques o ancorar falsament l’obra —per molt que la Irene Doyle o el Sigerson Bell del segon volum són més moderns que els seus contemporanis— i la reconstrucció dels ambients i recorreguts sembla feta amb cura. Hi trobem diversos personatges que seran clau en el món posterior i també homenatges per a afeccionats al món sherlockià, de forma que en poden gaudir per igual els que no coneixen encara el personatge i els que ja s’han endinsat en el seu món. Cal precisar que és una aventura relativament llarga, més que els contes originals i que les novel·les breus com El gos dels Baskerville. Tinc el dubte de si la violència de l’assassinat inicial era necessària; suposo que aquesta mort i una posterior (de la qual no puc parlar sense desvetllar de més) calen en part per a explicar una personalitat tan reservada i en més d’un sentit desequilibrada com ara la sherlockiana, però també és un signe dels temps, aquí sí: la segona novel·la s’obre amb la caiguda mortal d’un trapezista davant d’una multitud.