‘Nicoló i el llangardaix blau’, de Claude Bailly

Nicoló i el llangardaix blau, de Claude Bailly, fou el quart volum d’Els grumets de la Galera, després d’El zoo d’en Pitus, Les presoneres de Tabriz i Un rètol per a Curtó. Traduït per Xavier Romeu, duia il·lustracions de Montserrat Torres, uns perfils de pocs trets prou característics del seu temps.

La novel·la encara es llegeix de gust, per la seva alegria vital, la recompensa de l’afany de superació i la successió d’aventures que duen Nicoló de la desesperança a la felicitat dels seus. Descriu un món de misèria antic —una Itàlia marcada per la gana i la murrieria, on despistar-se vol dir ser robat— però universal: avui la misèria té altres formes, a l’Occident ric no hi ha barris sencers de nens sense sabates, que només dinen si hi ha concurs d’empassar-se espaguetis sense tallar; però sí hi ha encara barraques i vides que es nodreixen dels contenidors i infàncies que ningú vol per als seus.

Potser el tret més antic als ulls actuals no és de contingut, sinó de forma literària: la tria de personatges patètics, que aposten molt fort pels lligams emocionals basats en la compasió. Així, el protagonista és un infant «de la mare de Déu», trobat i recollit per una família amb nou fills i recursos del tot insuficients; don Bartolo, el pare, és a la presó perquè, en no saber llegir, ha enganxat un cartell on no devia; la Cynthia és en una cadira de rodes per un «xoc nerviós»; en Tiberi és un cotxer sense clients que no arriba ni a péixer el seu cavall; el Nicoló per poc no troba la mort en l’escalada dels Faraglioni… D’una banda s’abusa del recurs de tocar el cor, amb el que té de trampós, i de l’altra, no hi ha dificultat que no es pugui superar si un s’ho proposa amb plena fermesa; emocionalment, és una roda de fira. També és cert, però, que això són ingredients de més d’una obra clàssica.

• Claude Bailly, Nicoló i el llangardaix blau. Il·lustracions de Montserrat Torres. Versió de Xavier Romeu. La Galera, Barcelona, 1968.

‘El savi rei boig’ i ‘L’home de Penyagolosa’, d’Empar de Lanuza

El savi rei boig i L’home de Penyagolosa, d’Empar de Lanuza, són dos reculls de rondalles d’estil clàssic, amb els seus components habituals de moral, aventura i humor, i l’element potser més modern de l’amor propi, l’autoestima.

Així, «L’home de Penyagolosa» cedirà els seus petits tresors (botes, brúixola i rellotge) a qui resolgui una endevinalla, però si algú no n’és mereixedor, els perderà i patirà escarni. A «El savi rei boig», caldrà ser llest i valent per tal de curar la bogeria del rei. A «Un ase molt ruc», un avar haurà de tornar al seu amo legítim un ase que xerra (i xerra de més, pel que ell voldria) i el deixa en ridícul. A «Antoni, Joanot i les perdius», l’esforç de dos amics per educar dos perdius en contra del criteri del poble acabarà essent de molta utilitat per a tots. A «Les quatre sendes», tres filles recorren el món cercant la fortuna i hauran de superar una prova.

• Empar de Lanuza, El savi rei boig i altres contes. Il·lustrat per Montse Ginesta. La Galera, 1979 (2004, 23.ª ed., dins col·l. Grumets, 4, sèrie vermella). 144 p. ISBN: 978-84-246-8104-3.
• Empar de Lanuza, L’home de Penyagolosa i altres contes. Il·lustrat per Roser Capdevila. Bromera (El Micalet Galàctic, 10), 1991 (2008, 11.ª ed). 88 p. ISBN 13: 978-84-7660-090-0.

Els inventors de fantasmes, de Josep Vallverdú

Els inventors de fantasmes, de Josep Vallverdú, és una petita novel·la decameroniana: quatre estudiants de periodisme es queden sense combustible i han de passar la nit en un mas perdut. L’hoste els rebrà de bon grat i, quan els joves expressen la seva admiració per una almorratxa artesanal, els proposa d’alegrar el temps amb un concurs d’històries: qui n’inventi la millor, els diu, se endurà el recipient com a premi. En summa: una excusa per a detenir els personatges en una estadia forçosa que entretrindran amb el poder de la paraula.

Les històries seran força diferents d’ambientació, però predominen dos tons: l’heroic i patriòtic («L’escut del comte d’Urgell») i el realista i humorístic, amb elements que recorden força les narracions renaixentistes, com són, en el pla moral, el càstig de l’avarícia i la supèrbia o la denúncia de l’engany («L’ànima en pena del mas Canela», «Pubill, pubilla i llop», «L’amic de Cuba»). Com gairebé sempre, Vallverdú és a més sinònim d’un viatge ben profitós per la riquesa del nostre lèxic. D’altra banda, la tria de personatges (un adult i quatre joves estudiants universitaris) afavoreix la versemblança i no cau en certa trampa habitual de la novel·la per joves, en la qual els protagonistes tenen una capacitat irrealment extraordinària (faig aquest pensament des d’una inquietud relativament cervantina, en la mesura en què la ficció, volguem o no, afecta la formació de nostra personalitat). Les il·lustracions d’en Minguell són realistes i expressives, i sovint acompanyen el text de forma que resolen més d’un dubte lingüístic.

—Per què no la rifa? —indicà l’Anna.
En Salvador movia el cap solemnement.
—La donaré a qui se la guanyi.
—I com ens la guanyarem? —van demanar ells.
—Vosaltres sou tots espavilats. Us voleu dedicar al periodisme interior, a contar coses del país.
—Sí, ja ho hem dit.
—Bé, doncs, aquesta masia, que dieu que us agrada tant, al llarg del temps pot haver vist moltes coses, n’hi poden haver passat qui sap les. No?
—Prou.
—Qui aspiri a tenir l’almorratxa, que aixequi el dit.
Tots quatre van aixecar l’índex.
—Ho veieu? Ho hem d’arranjar, això. Veureu: com que sabeu història, geografia, costums del país, cadascun de vosaltres s’inventarà, o imaginarà, una història possible, o sigui que hauria pogut passar, dins aquesta masia, des de l’Edat Mitjana. Qualsevol història. Jo seré l’únic jutge. Però vosaltres també votareu, dient-me quina història us ha agradat més de les quatre. Jo em faré el meu veredicte i comunicaré la decisió demà al matí, quan sortireu: llavors el premiat rebrà l’almorratxa (p. 19).

• Josep Vallverdú, Els inventors de fantasmes. La Galera, 1977, 116 pp., il·lustrat per Jaume Minguell (1997, 8ª ed., ISBN 13: 978-84-246-8170-8).
• Altres referències a Josep Vallverdú dins aquest bloc