Abans que els canviés el temps, de Kavafis

.

ABANS QUE ELS CANVIÉS EL TEMPS

Es van entristir molt en la separació.
Ells no la volien. Eren les circumstàncies.
Necessitats vitals van fer que l’un
se n’anés lluny —a Nova York o Canadà.
L’amor llur no era ben segur el mateix d’abans:
havia disminuït l’atracció gradualment,
havia disminuït la seva atracció en gran manera.
Però separar-se, ells no ho volien.
Eren les circumstàncies. La Fortuna, potser,
va mostrar-se artista, separant-los ara,
abans que s’apagués el sentiment, abans que els canviés el temps.

Així l’un per a l’altre restarà per sempre
el jove bell de vint-i-quatre anys.

.

Kavafis, poeta de la nostàlgia pels temps perduts (amorosos o històrics), és a més de poeta excel·lent i molt llegit una bona lectura per a reflexionar sobre el desig i la passió, que si tendeixen a amarar-nos amb una força gairebé incontrolable és sobre tot en la jovenesa. Aquí el cito per la traducció d’Alexis E. Solà (ed. Curial).

Per cert: el pròleg de Solà al segon volum de poemes de Kavafis, el que recull les traduccions de Riba, és una bona lectura sobre la història moral, cultural i en part política del nostre país. La història de la recepció d’un autor tan donat a l’erotisme i a més homosexual diu molt de la forma en la que vàrem viure el segon terç i escaig del segle XX: no en va la primera edició relativament completa és de 1975, per donar només una dada simbòlica.

Poesia grega del segle XX: Ítaca, de Kavafis

La poesia grega del segle XX ha estat fonamental en el conjunt de la poesia occidental, amb un autor imprescindible, com Kavafis, i diversos autors de gran qualitat i ressò universal gràcies al premi Nobel de literatura. Mentre buscava referències i traduccions he trobat una pàgina de resum poc vistosa, però molt minuciosa: La cultura grega moderna. Pel que fa als llibres, vegeu sobre tot l’apartat de Traduccions.

Comencem pel clàssic «Ítaca», de Kavafis, potser especialment conegut per la versió de Lluís Llach (vídeo de You Tube a Verges, 2007). És la traducció de Carles Riba:

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l’aïrat Posidó, no te n’esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una
emoció escollida
et toca l’esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d’estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s’hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d’Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t’ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat.
Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

En el nostre lloc de traducció trobareu una nota sobre les versions de poesia neo-grega moderna al castellà. Recentment, el PEN català va organitzar un divendres de poesia i música grega, amb la presència tant de Vicente Fernández (un dels principals traductors de la literatura neo-hel·lènica al castellà, de qui parlem a la mencionada nota) i de Carles Miralles (potser l’hereu més destacat de la tasca traductora de Riba). Un altre traductor molt destacat de Kavafis és Joan Ferraté; a Tinta xinesa podeu llegir Murs.

La imatge la vaig trobar a A não perder. El llibre de Riba està editat per Curial i compta amb una segona part traduïda per Alexis Solà. Són diferents d’estil, però tots dos són fonamentals a una biblioteca de poesia del segle XX en català.