Tag Archives: a partir d’uns 9 anys

Què hi ha a dins?, de Giles Laroche

Què hi ha a dins? Construccions fascinants arreu del món, del nord-americà Giles Laroche (Joventut), és un curiós i digne àlbum de divulgació arquitectònica. Recull 13 estructures del món, que ens presenta primer per fora i, en làmina posterior (a voltes, doble), per dins, amb detalls explicatius i d’altres enciclopèdics. Es disposen en ordre cronològic, des de la tomba de Tutankhamon fins a un Aquàrium ja del segle actual, i oscil·lant entre el respecte pels grans reis i les multituds anònimes. La tria serva un cert equilibri mundial, amb construccions d’Amèrica (cinc, quatre d’elles dels Estats Units i una de l’art maia), Europa (tres: dues d’Espanya, en concret de l’art medieval tardà de Castella, i una de Grècia), Àsia (dues), Àfrica (una) i Oceania (una), més un envelat de circ. Al final hi ha una proposta de joc (trobar els conceptes explicats dins una làmina) i un glossari il·lustrat de termes arquitectònics. El punt més fort del llibre, a més del fet de tractar una disciplina infreqüent en els llibres per a infants, és una curiosa tècnica d’il·lustració, de collage amb ombres, que crea un efecte de profunditat. El trobo recomanable: per mostrar sense pressa a partir d’uns 5 anys i llegir en solitud a partir d’uns 9.

  • Giles Laroche, Què hi ha a dins? Construccions fascinants arreu del món. Joventut, Barcelona, 2010. 24,5 x 30 cm. Cartoné. ISBN 978-84-261-3770-8.
Anuncis

Per un plat de macarrons, de Mercè Canela

Per un plat de macarrons, de Mercè Canela, és una reeixida novel·la breu d’intriga i humor. L’autora dibuixa els personatges —adults, sense excepció, més una gata: la Maduixa— amb uns pocs trets clars i eficaços i en un parell de capítols ja té engegada la màquina de la intriga, que ens farà no deixar el llibre fins al final. A més d’enfrontar-se amb un gàngster i els seus sequaços, els dos protagonistes, la Rosa i en Bruno, hauran de vèncer la seva timidesa i atrevir-se a reconèixer que s’estimen.

Hi trobareu un bon treball literari dels noms propis (el diari El Safareig, els restaurants L’Escudella, Da Bruno i Chez Romarin, el cuiner Giralpeix, el cridaner i temible Abel Braol i Braol, el banc Worldpistrincs, l’hipermercat Bakombà…). Els nanos hi reconeixeran una petita semblança argumental amb Ratatouille (però la novel·la és ben anterior) que podria servir per tractar el tema de l’originalitat a l’art i potser desfer mites sobre la seva importància.

Les il·lustracions de Ramon Rosanas, d’estil de vinyeta de còmic, reforcen amb encert el to humorístic.

darabuc-ramon-rosanas-merce-canela-per-un-plat-de-macarrons

Nens amb olor de Nocilla i enganxosos com les mosques (I jo que volia ser…, d’Ignasi Riera)

—–«…I la pobra floreta va ser mestra d’escola!

—–Se sentia trista, nerviosa, sense ganes de viure davant d’aquella colla de ganàpies que xerraven pels descosits i que mai no li feien cas. La pudor de guix la marejava. I la pell, amb el guix, se li ressecava.
—– Les criatures la perseguien per tots els racons de l’escola —”senyo, senyo!”—, entre baralles, mocs, insults, entrepans de mortadel·la a mig menjar. Nens amb olor de Nocilla i enganxosos com les mosques.
—– I, a més, com que era mestra, el director la volia collar a reunions i més reunions. I, a més, l’obligaven a ensenyar als nens cançons de flors i violes i romaní. Va dir: prou!»

I jo que volia ser…, del polític i periodista Ignasi Riera (Viquipèdia), és un llibret satíric que narra deu metamorfosis encadenades de personatges que, en no trobar-se conformes amb la seva condició, somien d’assumir-ne una altra de molt diferent (la princesa vol ser ximpanzé, i aquest, alcalde, aquest, bicicleta, aquesta, torero, aquest, floreta, aquesta, mestra d’escola…) que els suposarà una frustració encara més gran (narrada amb humor, però al capdavall, frustració). No hi quedarà titella amb cap en aquest llibret la redacció del qual també fa l’ullet als lectors adults.

darabuc-ignasi-riera-valentina-gil

  • Ignasi Riera, I jo que volia ser… Cruïlla (El vaixell de vapor, sèrie blava, 81), amb il·lustracions de Valentina Gil, 1999, 64 pp. ISBN 84-8286-724-5.

Per un botó, de Carles Cano i Joma

Per un botó, de Carles Cano, premi Hospital Sant Joan de Déu de 2008, és una història de disbarat, esplèndidament traslladada al format d’àlbum (de fulles apaïsades i grans, aprox. A4) per en Joma.

L’anècdota és el no res que anticipa el títol (el que podria passar «per un botó»), però dut a l’extrem, des d’un cavall desbocat que destrossa per allà on passa fins a diverses declaracions de guerra entre països. El text és complex i satíric, amb al·lusions que requereixen bé lectors relativament grans, bé una gran capacitat narrativa de qui expliqui la història.

L’àlbum multiplica les possibilitats de joc amb una preparació pausada del relat que dóna pas a un festival de disposició gràfica del text, que ens farà llegir en totes les direccions (i fins de l’inrevés!) com si recorreguéssim el vol del botó i la carrera del cavall.

darabuc-carles-cano-joma-per-un-botó-0

darabuc-carles-cano-joma-per-un-botó-1

  • Carles Cano i Joma, Per un botó. La Galera, Barcelona, 2008. 56 pp., 30 x 22 cm. ISBN 13: 978-84-246-3037-9.

La Penya dels Tigres, de Thomas Brezina

darabuc-thomas-brezina-penya-dels-tigresEls llibres de La Penya dels Tigres, de Thomas Brezina, són un bon exemple de la distància que separa sovint (però no necessàriament hauria de separar) els crítics literaris dels lectors. Depèn, potser, de si el crític situa i orienta (i deixa triar lliurement) o si bé només compara amb els seus models de bona literatura i desqualifica o omet la resta de propostes.

A mi m’agraden, aquests llibres. Fins a quin punt? Entenc que tenen defectes clars, en comparació amb (el que per a mi és) la bona literatura: els personatges són plans, s’hi fan servir recursos gairebé omnipotents propers al deus ex-machina (com la fantàstica agenda-ordinador d’en Lluc) i la versemblança general és poca.

Però aquestes són decisions d’autor amb una fi: serveixen perquè a la pàgina 10 ja estiguem corrent perill. El lector en té prou amb la caracterització dels personatges, hi arriba engrescat i, en el fons, el que fa és llançar-se a la piscina en un dia de calor: no cal més preparació que una breu dutxa, sabem el que volem, gaudim de tenir-ho i certament ens molestaria que fos més complicat.

A més, són llibres que passen arreu del món, raonablement documentats (si no els prenem per llibres de divulgació geogràfica o cultural) i, per damunt de tot, demanen la col·laboració del lector i li permeten d’establir-la amb més o menys autonomia, escarrassant-s’hi al gust. La resolució dels petits misteris fa servir totes les possibilitats del gènere (sense sorpreses per qui ja les coneix, però amb eficàcia per a qui no) i té un nivell de dificultat ben ajustat. Tot plegat, bons llibres de la seva espècie.