Tag Archives: 9788476601822

Neu i gossos… ¡Quin embolic!, d’Enric Lluch

He passat una molt bona estona amb la novel·la juvenil (a partir d’uns 12 anys) Neu i gossos… ¡Quin embolic!, de l’Enric Lluch (edita Bromera, primera edició de 1994). És desimbolta, irònica, burleta i políticament incorrecta (no més que la realitat, però tampoc menys). Va ser il·lustrada per l’Anna Miralles, amb un estil de còmic de línia força clara i rostres expressius, en blanc i negre.

Penso que quan els lectors infantils o joves comencen a demanar textos essencialment realistes (que poden ser irònics, però han d’estar ancorats a la realitat), cal més que mai que la literatura deixi de ser políticament correcta. Quan un grup se’n riu per exemple del «pilota», del «culdegot», del «nan» o de la «foca», és rar que deixi d’enfotre-se’n en acabar l’any; no té molt de sentit que ho faci en concloure la novel·la, tot imposant el desig sobre la realitat i convertint la narració en una lliçó moral voluntarista, però buida. El concepte utilitarista de la novel·la sol anar-se’n en orris no perquè neixi d’un mal sentiment, no perquè sigui just, sinó, senzillament, perquè llegim per gaudir, no per ésser moralitzats.

En el cas de la novel·la d’en Lluch, el «pilota, saberut, fastigós, avorrible i repulsiu Hipotenusa» acaba sent una mica més acceptat per en Botes i els amics perquè ho duu el tracte, però d’una banda, és ben cert que té moments de saberut pesadíssim, i d’altra banda, no hi reconciliació formal amb declaració d’amistat perpètua (final de Disney, diguem). En Botes i els amics no són perfectes, tampoc, ni se’ls presenta com a model (positiu ni negatiu). Jo crec que, de marge, l’escriptor té l’optimisme, però no la ceguesa deliberada. Això té a veure amb un altre factor: normalment, la novel·la es mou millor en l’escala de grisos que en els contrastos extrems.

Un altre exemple que es llegeix amb plaer és el dels adults. Els adults som l’autoritat, però, en realitat, no sempre responem com cal. Som humans, com tothom. Els d’aquest llibre tendeixen a mostrar la cara menys afortunada dels nostres dies i en Lluch ho retrata amb humor.

«Del primer sopar, diguem-ne que resultà acceptable: fideus amb gust de fideus, carn arrebossada i flam d’ou. Per beure, aigua “que fa la vista clara, obri els porus i afluixa el ronyó”, comentà Antoni [el mestre], al mateix temps que s’engolia un got a caramull de vi negre.» (p. 15)

Els fideus «amb gust de fideus» obren camí a una broma que s’anirà repetint i creixent com una bola de neu:

«De sopar, consomé de misteri, truita de ceba, llonganisses de Lil·liput i poma fossilitzada.» (p. 31)

«Dinàrem al self service creïlles amb gust de carn i carn amb gust de creïlles. La metamorfosi alimentària, com ho definí Hipotenusa.» (p. 47)

Un exemple de la «imperfecció» dels personatges i el tracte irònic. A partir d’una certa edat, s’imposa en general (ens agradi o no) que «els homes no ploren», i tampoc els homenets; ni ploren ni demostren sensibilitat «infantil» o «femenina». Però…

«Monxi va pegar una punyada damunt de la taula.
—¿Què fem? ¿Juguem a cartes o fem l’imbècil amb el gos?
Després de la típica tirallonga d’insults, acabàrem tots fent l’imbècil.» (p. 52)

  • Enric Lluch, Neu i gossos…, ¡Quin embolic! Il·lustrat per Anna Miralles. Bromera, 2007 (15.ª ed.), ISBN 9788476601822.
Anuncis